EL LLIBRE DE LA SETMANA
PERE ANTONI PONS
Barcelona

Una tragèdia i la seva ona expansiva

Ressenya d''Idaho', d'Emily Ruskovich, publicada a Les Hores i traduïda per Àfrica Rubiés Mirabet

Enterrament infantil / GETTY Zoom

Les tragèdies són com les explosions: maten o deixen baldat a qui tenen a prop, però la seva ona expansiva afecta molta gent que n'és lluny i que ni tan sols sap ben bé què passa. L'eix dramàtic al voltant del qual la jove Emily Ruskovich ha muntat la seva novel·la de debut, Idaho, guardonada amb el prestigiós International Dublin Literary Award del 2019, és una tragèdia de la pitjor espècie: la mort d'una nena petita, la May, a mans de la seva mare, la Jenny.

En aquest cas, és una tragèdia agreujada per dues raons. La primera és la seva naturalesa gairebé accidental, imprevisible i incomprensible: la Jenny és una bona mare i, quan es produeix –o quan comet– el fet esgarrifós, és amb el seu marit i les seves dues filles arreplegant llenya a la muntanya, en una jornada familiar aparentment plàcida i perfecta. La segona raó és que la mort de la May, de sis anys, provoca la desaparició immediata de la seva germana gran, la June, de la qual no es torna a saber res més. En Wade, marit de la mare assassina i pare de la filla difunta i de la filla perduda, és un dels tres protagonistes de la novel·la, juntament amb la mateixa Jenny i amb l'Ann, la seva nova esposa.

Amb tots aquests materials, Ruskovich podria haver fet una novel·la frontal, intensa i truculenta, que abordés els racons més secretament cruels de la condició humana i que a la fi donés una visió espantosa i irredimible dels homes i les dones i de la seva manera de ser en el món. Però Ruskovich ha optat per prendre la direcció contrària i ha fet una novel·la laberíntica, al·lusiva i melancòlica en què el dolor i la crueltat conviuen amb la voluntat de comprendre, la necessitat de perdonar, les múltiples formes que pot adoptar la culpa, la força deductiva de la imaginació, els consols i els horrors de la memòria, els tortuosos meandres de l'empatia, i la convicció –afligida i inquietant, però commovedora– que els homes i les dones, fins i tot després de cometre el crim més repugnant, són capaços d'assumir el mal que han fet i d'estimar.

Una lectura incòmoda

No ens trobem, alerta, davant d'una novel·la esperançada sobre la redempció: si ho fos, Idaho no seria tan incòmoda de llegir, i les diverses epifanies argumentals i emotives que fan avançar l'argument i que, progressivament, van donant forma i sentit a la història i als traumes i les accions dels personatges no anirien acompanyades d'una esgarrifança d'inquietud. Però sí que Ruskovich defuig el morbo i l'autocomplaença melodramàtica. El que conta és tristíssim i terrible, però ni es rebolca obscenament en la tristesa ni converteix la terribilitat en espectacle.

En aquest sentit, és fonamental la forma com l'autora organitza i desplega la novel·la, amb constants salts en el temps –ara cap endavant i ara cap endarrere, i abastant un arc temporal que va del 1973 fins al 2025– i des d'una pluralitat sempre en moviment de perspectives parcials però complementàries. El punt de partida argumental, tal com ja he anticipat, és la mort de la May a causa de la Jenny –un destraló que cau i mata una vida i en destrossa unes quantes més–, però la proposta formal de Ruskovich fa que aquest fet no funcioni com a base sinó com a estructura de l'edifici narratiu, una estructura que creix i es modifica a mesura que s'hi afegeixen plans temporals i s'hi incorporen punts de vista. Així, el que inicialment semblava un crim immotivat, producte d'un esclat de bogeria, a poc a poc es revela com el resultat de la reacció impulsiva a uns sentiments ferits i a un dolor molt fondo, i així, també, el que inicialment semblaven dues històries d'amor independents a poc a poc es revelen subtilment –tràgicament– connectades.

Complexa però neta de sofisticacions gratuïtes –tot està al servei del relat i del drama humà que explica i expressa–, Idaho té la virtut de ser un artefacte literari intel·ligent i precís i, alhora, un retrat molt càlid d'una galeria de personatges fets malbé per una ferida incurable. Emily Ruskovich ha entrat per la porta gran en el món de les lletres nord-americanes.