L’entrada a Negra la brisa lluent no és fàcil. A priori, el llibre trenca els trets més habituals que s’associarien a l’obra del nord-americà David Vann: històries de relacions familiars tempestuoses en l’època actual. Aquí reinterpreta el mite grec de Medea fent-la un personatge amb dubtes i neguits contemporanis.

En els primers capítols pot haver-hi la temptació de l’abandó. No ho dic per efectisme (davant d’un llibre que és una exhibició sense pal·liatius de brutalitat seria una temeritat), sinó per convidar a traspassar aquesta possible barrera, en què el lector es pot veure sobtat per un estil narratiu retorçat que volgudament sotragueja i manté la tensió de manera força sostinguda. Avançant reconeixem en aquesta revisió del sentit tràgic de Medea la vibració que ja li coneixíem a l’autor de Sukkman Island (Premi Llibreter 2011) i L’aquari (2016).

L’aposta estilística, d’una enorme força expressiva, és una de les fites del llibre: fraseig contundent, elèctric, amb lluminositats poètiques, a estones amb moments desagradablement abruptes. I és tot un repte per a qualsevol traductor (i fa l’efecte que Yannick Garcia en surt victoriós). La història de Medea ja la coneixem (Vann n’és un especialista) i el seu interès rau en la manera com la fa palpitar -una tercera persona arrapada a la seva pell- i com la fa reflexionar.

Una Medea del segle XXI

Vann ofereix una versió de personatge del segle XXI i en reflecteix les giragonses (es pregunta pel veritable poder dels déus i els reis, amb esquitxos autoirònics i de befa als homes que es comporten com a superiors). En mostra l’articulació del pensament i l’ambició maníaca de poder com a via -també- per no caure en l’esclavatge a què sap que la sotmetran com a dona. Es tracta d’una Medea tan inquietant com fascinant.

La consciència d’esquivar la submissió punteja els moments cabdals del seu periple: l’obra comença abans que la tragèdia d’Eurípides, quan Medea s’escapa amb Jàson i el velló d’or robat, després que ella hagi trossejat el seu propi germà. L’autor transmet tot l’horror fins al punt de generar autèntic fàstic. Un passatge per emmarcar és la descripció de com convenç les filles del rei Pèlias (l’oncle malvat de Jàson que els havia fet esclaus) perquè el matin. Però fins i tot quan, més endavant, Medea orquestra la venjança (la carnisseria definitiva, en la qual acaba per matar els seus propis fills) contra Jàson -l’ha traït per casar-se amb la filla d’un altre rei-, es pregunta què hauria de fer una mare: com més l’humanitza més la universalitza i més la fa ressonar.