Crítica
M. ÀNGELS CABRÉ

Contes sobre la vellesa sense filtres

'Com s’esbrava la mala llet' d'Antònia Carré-Pons. Club Editor. 132 pàg. / 14,50 €

Contes sobre la vellesa  Sense filtres / KEITH BROFSKY / GETTY Zoom

Ara quedaré molt malament: confesso que no havia llegit res d’Antònia Carré-Pons quan va caure a les meves mans Com s’esbrava la mala llet. Soc una fan incondicional dels contes (de Txékhov a Carver, de Mansfield a Munro), de manera que m’hi vaig posar. Hi van ajudar dos noms que vaig llegir a la contraportada: Monzó i Pàmies. Tant de bo s’assemblin als millors contes d’aquest parell, vaig pensar, perquè llegint-los he gaudit molt. Tot i que hi havia més possibilitats que Maria Bohigas, la valenta editora de Club Editor, busqués, citant-los, no arruinar-se, cosa per cert ben lícita.

Publicar una autora que mai abans havia tocat el gènere del conte, tot i haver-ne practicat molts altres, és arriscat. I trobo que, per ser neòfita, la terrassenca Antònia Carré-Pons mereix nota. Li han sortit vuit contes entre els quals n’hi ha alguns de molt reeixits com El cotxe nou o Una muntanya d’impedits, tot i que he rigut molt amb aquest divertiment breu que és Quan s’acaba el dinar, on tot un seguit de jubilats demanen el preceptiu cafè. Pel que fa a escollir el tema de la vellesa, més risc no se m’acut: que els contes d’aquest llibre parlin de decrepitud i de pèrdua de facultats gaire engrescador no és que soni, la veritat.

Llegint-los m’han vingut al cap alguns exemples de contes sobre gent gran, com alguns de monzonians inclosos a Mil cretins. I ara que Montserrat Roig s’ha tornat a posar de moda -lloat sigui el bon gust!- vull recordar aquí el primer conte del que fou el seu darrer llibre de relats publicat, El cant de la joventut. El conte en qüestió respon al mateix títol i hi trobem una dona en un llit d’hospital: “Va aixecar una mà i la mantingué alçada davant el raig de sol que entrava per la finestra. Era una mà transparent, amb els ossos sortits, i tot de riuets blavosos, inflats, solcats per clapes terroses. En acabat, la va moure just davant de la paret. La mà ja no era transparent. «Quan som vells -va pensar- sembla com si els ossos tinguessin vida. El meu esquelet mira de travessar la pell. La dermis, encara que fluixa, evita que sigui el que soc: un esperpent»”.

Un món que canvia

Si hi arribem, tots tindrem algun dia les mans gairebé transparents. Encara que no és en la percepció que els grans tenen de si mateixos on incideix Carré-Pons. Ella investiga en la percepció que els grans tenen del que hi ha al seu voltant, del que hi ha més enllà d’ells mateixos. D’alguna manera és com si ens digués que no són ells els que canvien -i allà on llegien Alice Munro la senilitat els fa llegir contes infantils-, sinó que el que canvia és el món o, més ben dit, la distància que els separa del món. Li diu un pare a un fill: “Quina realitat? ¿La teva o la meva? Quin mal hi ha que surti de casa i em distregui? Què vols que faci, si no? ¿Que m’estigui a casa, assegut en aquesta butaca, mentre m’espero que la mort se m’endugui?”

En aquest llibre hi ha cites de Herta Müller, John Fante i Virginia Woolf. I hi ha una voluntat clara de mostrar la soledat a l’ancianitat: hi ha jubilats que volen arrambar-se a les dones als balls dels casals, i que troben amb qui riure plegats i fins i tot fer sexe, i d’altres que han decidit proposar-li a una companya que visqui amb ells: “La cacatua nova no viu gaire lluny de casa. He pensat que li preguntaré si vol venir a dormir amb mi. Només per parlar i per no sentir-nos sols a la nit”. També hi ha nets que es posen tristos quan visiten l’avi, i secretàries de direcció a punt de jubilar-se i embellidors de cadàvers. En resum, hi ha una mirada sense el filtre dels prejudicis i els llocs comuns pensada per conciliar els que no són vells amb els que sí que ho són. I ja els dic que la comparació amb Pàmies i Monzó no és gratuïta.