CRÍTICA
VALÈRIA GAILLARD

Conèixer l’origen per trobar el propi lloc en el món

'La música que sona quan acaba la cançó' de Marta Grau. Rosa dels vents. 350 pàg. / 17,90 €

Conèixer l’origen 
 Per trobar el propi lloc en el món / ROSA DELS VENTS Zoom

La mort de l’àvia Lluïsa poc abans de fer cent anys és el detonador que sacseja la vida de dues germanes, la Berta i la Tània. Les dues es veuran confrontades a replantejar-se les seves existències en un moviment de reivindicació del passat familiar. La música que sona quan acaba la cançó (Rosa dels Vents) és la novel·la debut -en català- de la periodista Marta Grau (Barcelona, 1976). En català perquè Grau havia escrit una primera novel·la, El cuerpo, publicada a Colòmbia, on treballava com a cooperant internacional en temes de processos de pau. “El tema de la memòria històrica allà és fonamental per construir un nou model de país. Després de publicar el llibre vaig sentir que sabia més de Sud-amèrica i l’Amèrica Central que del meu propi país, i d’aquí va sorgir la idea de buscar en els meus orígens personals per fer una història inventada”, comenta l’autora.

Dit i fet. Marta Grau va començar a remenar caixes de cartes i papers vells i va emergir el projecte de parlar dels seus avantpassats, però des de la perspectiva de les dones. Confessa que només va trigar uns quants mesos a redactar el llibre: duia la novel·la a dins. “Primer vaig pensar en parlar del meu avi, un anarquista que va fer la guerra, però després em va interessar més indagar què feien les dones mentrestant. A més, no volia situar la història durant la guerra, sinó fer una revisió retrospectiva a través dels ulls de dues dones d’ara, que ratllen els 40, que ja han viscut i miren cap enrere d’una altra manera”, explica l’autora.

En el llibre, la Berta -la germana gran-, afirma que la seva història va començar molt abans de néixer. “Estem influïts pel que ha passat abans del nostre naixement, genèticament i ideològicament, i nosaltres també tindrem una influència en els que vindran després”, reflexiona l’escriptora. Més que endinsar-se en el conflicte bèl·lic, que queda de rerefons, la novel·la traça el vincle entre les dones de les diferents generacions de la família, començant per la de l’àvia de les protagonistes. La Lluïsa té quatre germanes -les quatre “iaies”- nascudes a principis de segle XX en un petit poble del Pirineu, Adraén, que viuen destins diferents però es mantenen molt unides. “Les famílies d’abans eren més nombroses i formaven un clan. Això malauradament s’ha perdut. Cadascuna d’elles, tot i tenir un perfil bastant similar, ha fet el seu recorregut, però l’àvia Lluïsa és l’única que va treballar fora de casa, tot i que les altres tampoc van parar de treballar; feien molta feina a la cuina i de transmissió cultural”, exposa Grau. Per contrast, les germanes volen fugir d’aquest localisme, volen tenir una vida més cosmopolita i s’allunyen de les arrels pirinenques. “La conclusió és que fins que no fan aquesta reivindicació i reconeixement a l’origen no són capaces d’ubicar-se”.

Reivindicant les bruixes

La Berta i la Tània són dues germanes ben diferents i alhora representatives de diferents models de maternitat. Mentre que la Berta és convencional, es casa i té dues filles però sense gaire convicció, la Tània és un esperit inquiet, viatja molt i intenta buscar el seu camí al marge de la maternitat. Després del trasbals de la mort de l’àvia decideix ser mare, però per lliure i de manera més “reflexiva”.

El seu personatge és el que es vincula directament amb la Lluïsa pel seu vessant més màgic, místic i energètic, ja que la Lluïsa és una trementinaire i aprèn de ben petita amb l’Antònia a fer servir les plantes amb fins medicinals. “M’interessava reivindicar a través seu les bruixes, que tradicionalment s’han criminalitzat però tenien una presència molt important en els pobles, a banda del saber i les mitologies populars”, explica la novel·lista. Marta Grau reflexiona sobre el contrast entre una generació -la dels pares- que va menystenir aquest saber obnubilada per la universitat. “Aquestes trementinaires tenien un saber espectacular. Però ells no el valoraven i només els semblaven importants els estudis universitaris. En aquest sentit, ens hem perdut un saber espectacular”.

Una de les particularitats de la novel·la és la restitució de la llengua col·loquial, sobretot la que fan servir les “quatre iaies”: “La llengua té un paper fonamental en la reconstrucció d’un espai i un lloc”, sosté l’autora. La Lluïsa, per exemple, diu “érom a la cuina, naltres”, o l’Antònia, la trementaire que ensenya la Lluïsa de petita, diu “aguet” o “aqueta”. Darrere d’aquesta escriptura hi ha la reivindicació de la llengua: “Havien anat a escola al Pirineu i els van ensenyar el català estàndard, però en l’espai privat seguien comunicant-se en aquesta llengua que és difícil perquè és molt diversa i gairebé cada poble té la seva”.

Un retrat social del 2017

La Berta, una dona forta i independent, també s’enfronta a una malaltia que no sap com abordar, angoixada perquè la mare ha mort prematurament de càncer i tement el pitjor davant d’uns símptomes difusos. “Això la fa trontollar perquè s’adona que li ha sortit aquesta malaltia pel tipus de vida que porta. A partir d’aquí comença a obrir-se, un moment que coincideix amb la mort de l’àvia, que li semblava immortal perquè sempre l’han vist igual, però sense adonar-se’n ha sigut un pilar per a ella”, explica Grau.

També volia retratar la societat actual, concretament la del 2017, amb la celebració de l’1 d’octubre i la posterior repressió estatal contra el Procés, abordant temes burxants com ara la conciliació familiar, la maternitat, el ritme de vida boig, la violència de gènere i el feminisme, o les desigualtats entre la vida rural i la urbana. També a nivell polític volia marcar una època. “Volia posar en joc un moment convuls que no és individual sinó col·lectiu. És un moment de replantejament, de preguntar-nos cap a on hem d’anar tant a nivell nacional com global, profund i que sacseja”, diu l’autora.

Pel que fa al títol, La música que sona quan acaba la cançó, fa referència a l’espai que ocupa la música a les nostres vides fins al punt de marcar les diferents èpoques. De fet, es pot trobar una playlist de la novel·la a Spotify i també al compte d’Instagram de l’autora. A banda, també remet al moment de reflexió que genera la mort de l’àvia: “Quan s’acaba la cançó ve un silenci, i aleshores som capaços d’entendre, gaudir i trobar a faltar el que ja no hi és, que és aquella música que no escoltàvem perquè hi era de fons”.