CRÍTICA
PERE ANTONI PONS

Boris Vian, l’escriptura com a espectacle

'L’home llop i altres contes' de Boris Vian. Viena. Traducció de Jordi Martín Lloret. 176 pàg. / 17 €

Una història de venjança personal i col·lectiva Zoom

La temptació és dir que l’imprevisible i trapella Boris Vian (1920-1959) escrivia sense seguir les normes, però el cert és que escrivia seguint-les quan li venia de gust i de la manera que li semblava oportú, i que sovint escrivia seguint només les normes que ell mateix s’inventava. Amb això vull dir que la literatura de Vian pot ser tan imaginativa, desenfrenada i extravagant com vulguem -sovint amb un peu en el surrealisme-, però mai no és incomprensiblement caòtica ni gratuïta. Vian sempre sap el que es fa, fins i tot quan el que fa és confondre el lector amb un encadenament d’estirabots, amb un concepte de collita pròpia o amb una escena que és pur slapstick retòric i argumental.

L’autor francès va ser un creador tan polifacètic -novel·lista, poeta, enginyer, músic de jazz, periodista, traductor...- que la versatilitat del seu talent resulta tan inversemblant com alguns dels seus arguments. En aquest sentit, L’home llop i altres contes, un recull de tretze relats escrits entre el 1945 i el 1952 i que ara han estat publicats en català per Viena en una traducció gimnàsticament esplèndida de Jordi Martín Lloret, és una bona porta d’entrada al seu univers literari.

Tant des d’un punt de vista formal com temàtic i de gèneres, aquí hi ha de tot. El to i l’estil són sovint els mateixos: el to intens i apassionat, però desenfadat i burleta; l’estil virolat i frenètic, com d’improvisació permanent. L’eclecticisme del conjunt, en tot cas, és notori, i mai fa l’efecte de ser forçat o postís. Al contrari: la impressió és que Vian desbordava de creativitat i que va obrir-se en canal -per això va treballar en tota mena de disciplines i va usar nombrosos heterònims- per treure-la tota a fora.

És una de les virtuts més atractives del volum: la capacitat de jugar amb els codis i els trucs de diferents gèneres i que tanmateix la veu i l’actitud creativa de l’autor no deixin mai de ser reconeixibles. Així, la fantasiosa i rondallesca història del llop que un dia és mossegat per un mag i que les nits de lluna plena passa a convertir-se en home ( L’home llop ), una operació narrativa que fa pensar en la que anys després faria Angela Carter a The bloody chamber, no desentona gens amb el realisme desbaratat de Les muralles del sud. Els dos contes tenen en comú una mirada sarcàstica sobre les relacions humanes i sobre les convencions i les jerarquies d’autoritat que regeixen el món.

No és un llibre rodó, alerta. Hi ha peces molt menors: divertiments embrollats, atrevits i curiosos, però no gaire reeixits. És el cas de Marsella es començava a despertar (una incursió semicòmica en el gènere de l’espionatge), d’ Els perills dels clàssics (una temptativa en la ciència-ficció que apunta bé però no fa diana), i d’El pensador i Els de pega (dos acudits allargassats).

Hi ha quatre contes magistrals, però, que compensen la qualitat desigual del conjunt. L’amor és cec és una fantasia estranya i eixelebrada que hauria pogut filmar el Luis Buñuel més erotòman. M’ha trucat en Martin és el monòleg atropellat d’un trompetista egocèntric a qui seguim durant tot un dia endimoniat. Una història trista és una paròdia rocambolesca de l’existencialisme (que ves a saber si no va inspirar Camus per fer La caiguda ). I, finalment, hi ha Els gossos, el desig i la mort, una obra mestra autoirònica i alhora brutal del gènere policíac, amb una femme fatal que usa un taxista passerell per satisfer la seva pulsió assassina. És un conte ple de frases dignes del millor Chandler: “Era ferma com una barra de gel, però no tenia la mateixa temperatura”. Pur Vian. És a dir, pur espectacle.