CRÍTICA
ÁLVARO COLOMER

Benvinguts a ciutat desnonament

'La travesía de las anguilas' d'Albert Lladó. Galaxia Gutenberg. 128 pàg. / 15,50 €

Vista del barri de la Ciutat Meridiana. / XAVIER BERTRAL Zoom

El debat sobre l’absència d’una obra narrativa que pugui ser considerada la gran novel·la barcelonina ocupa les pàgines de la nostra premsa cultural d’una manera tan regular com, francament, esgotadora. Hi ha qui troba a faltar una ficció que sigui tan significativa per a la ciutat com ho van ser La colmena per a Madrid, Ulisses per a Dublín i Manhattan Transfer per a Nova York, però també hi ha qui considera que la capital catalana és tan diversa -també en opinions, com s’ha vist al llarg dels últims anys- que els escriptors només la podem abastar si l’analitzen pam a pam. Així, en comptes d’escriure novel·les on es parli del tot, es publiquen narracions que fan el mateix amb les diferents parts: el Raval de Vázquez Montalbán, la Ribera de Santiago Rusiñol, la Gràcia de Mercè Rodoreda, el Carmel de Juan Marsé, etcètera.

Si obrim aquell Mapa Literari que l’Institut de Cultura de Barcelona va publicar ara fa gairebé un any, trobem que, si bé el centre de la ciutat està ple de novel·les que el descriuen i d’autors que hi van viure, hi ha altres districtes que no tenen qui els escrigui. I sempre són els mateixos: barris perifèrics, zones sense privilegis ni recursos, àrees poblades pels explotats, mai pels explotadors. I, de tots aquests barris, n’hi ha un del qual -i sobre el qual- no havia sortit fins ara cap novel·la: Ciutat Meridiana. Es tracta d’un barri tan abandonat per les autoritats i tan afectat per les especulacions immobiliàries -les de Samaranch incloses- que, durant els anys previs als Jocs, quan els promotors feien l’agost reconstruint la ciutat, no es va fer ni una sola inversió per millorar-ne els carrers. D’alguna manera, la gran festa barcelonina va passar de llarg a Ciutat Meridiana i, quan el Cobi i la Petra van desaparèixer, tot estava igual de malmès que abans que Antonio Rebollo disparés la seva fletxa.

Això és precisament el que Albert Lladó denuncia en aquesta primera novel·la, on presenta un home que, vorejant els quaranta, retorna al barri de la infància i recorda un món on tot eren descampats, xeringues i pastures. Allà va ser on es va criar amb una colla d’amics que, captivats per la Biblioteca de los Jóvenes Castores (col·lecció de volums en què els tres nebots de l’Ànec Donald ensenyaven als lectors tècniques de Boy Scouts), decideixen crear una agència de detectius per denunciar els delinqüents del barri, en especial els que es reuneixen en un bar en concret. Aquests preadolescents, les famílies dels quals estan formades per homes i dones que porten el cansament i el fracàs marcats a la cara, admetran al seu cercle un extreballador de la Seat amb ideals comunistes que, d’alguna manera, els acompanyarà durant el camí cap a la vida adulta.

Lladó va néixer i es va criar a Ciutat Meridiana, i això li permet descriure el barri amb prou honestedat per fer-ne un retrat fiable. De fet, sembla que la seva intenció és aquesta -deixar un document de caràcter literari sobre la realitat d’aquell barri a principis dels 90-, ja que l’argument de la novel·la és mínim i, en certa manera, prou conegut pels lectors: uns joves s’acomiaden de la infància. La novel·la, per tant, té la vàlua que la seva solitud en el panorama bibliogràfic barceloní li confereix, i a partir d’ara serà referenciada a tots els articles que parlin sobre les diferents ciutats que actualment conviuen a la nostra Barcelona, tal com fem amb els llibres d’altres autors catalans que escriuen en castellà, com Javier Pérez Andújar, Carlos Zanón o Toni Hill.