“No has de fer-hi res, als llits dels altres”, li diu la mare a la Claustre després de sorprendre-la de petita al llit d’un parent adult. La Claustre és la protagonista absoluta del debut literari d’Anna Punsoda (Barcelona, 1985), una novel·la que farà soroll per la desimboltura amb què tracta temes escabrosos (sexuals i escatològics) i per la naturalitat amb la qual l’autora explica coses terribles, com al paràgraf final de la introducció, on es resumeixen amb eficàcia coses importants i complicades de definir. Té algun però: està escrita amb una veu que a estones es revesteix d’un to moralitzador i sentenciós que li treu eficàcia literària. I que a vegades fa trampes: diu que un personatge “Dormia i dormia, més enllà d’aquesta vida”, com si li hagués passat alguna cosa greu, fa que patim amb la protagonista, i al cap de dues línies el desperta com si res. Són detalls, però calia polir-los. Té força quan parla de la culpabilitat que arrossega la protagonista, que ha rebut una educació molt repressiva però sap dir amb humor que “no puc explicar aquesta història sense que sembli de catequesi”, i explica amb tot luxe de detalls escenes molt escabroses, però, quan acabem de llegir la novel·la, aquestes escenes no ens han deixat prou pòsit, potser perquè tot plegat no està prou ben vertebrat.

Estructuralment, el llibre té un problema de desequilibri: la primera escena veritablement rodona, des d’un punt de vista literari, és a la pàgina vuitanta. És una escena punyent, que ens incomoda com a lectors, i això és bo, però arriba massa tard, quan ja som gairebé a la meitat de la novel·la. Allà arrenquen les que segurament són les millors pàgines del llibre, quan l’anorèxia de la protagonista passa a primer pla i ho arrossega tot. Quina novel·la no hauríem tingut si s’hagués escrit tota des d’aquí!

Episodis sense fil

Però després l’anorèxia torna a un segon pla i continua la successió d’episodis sense un fil ni un ordre temporal clar: alguns de més encertats, com el de la nit amb la dona argentina que comença al Bar Calders i que demostra un sentit de l’humor envejable, i altres de menys reeixits i poc creïbles, com el de Berlín. Torna la veu sentenciosa -“l’estranger sempre és un front mort. La guerra només podem fer-la a casa dels nostres pares”- i la història acaba a casa de la mare, on havia arrencat, però sense una escena entre la mare i la filla que podria ser la clau de volta de tot plegat.

I tampoc no es tanca la conversa de la fonda de carretera on havia començat la confessió de la Claustre a una antiga companya d’escola, que era el motor de l’argument. Amb tot, la novel·la llisca bé i compta amb una veu amb personalitat, i això no és poc, en un debut.