Que Anton P. Txékhov (1860-1904) és un gran escriptor no és cap secret per a ningú. El que potser no se sap tant és que no en tenia prou, amb escriure. Estava convençut que havia vingut al món per fer-hi alguna cosa més. Metge de formació, va deixar d’exercir de molt jove, però va trobar altres maneres de servir la gent. Va contribuir a la creació d’una biblioteca a la seva ciutat natal, Taganrog, on abans no n’hi havia cap; va fundar diverses escoles als pobles de la rodalia de Moscou i un hospital per a malalts tuberculosos a Ialta, on estiuejava. Finalment, va ajudar amb diners i contactes una quantitat ingent de persones amb problemes econòmics o de salut. En la seva dèria d’entendre l’essència del patiment humà, el 1890 va viatjar a la illa de Sakhalin, on vivien en unes condicions pèssimes els deportats i els presidiaris, i va fer una crònica punyent de tot el que hi va veure. D’aquesta experiència també en va sortir un conte llarg, publicat dos anys més tard.

Les presons i els hospitals penitenciaris de Sakhalin, amb la seva pobresa extrema, la falta d’higiene i la crueltat del servei, van inspirar l’ambient d’ El pavelló número sis, una de les peces més magistrals i terribles de Txékhov: en la ment dels lectors russos, aquest títol s’ha convertit en una metàfora de la sordidesa, la injustícia i la terrible desesperació que aguaiten darrere les portes d’una institució oficial. Diria que fins i tot els que no han llegit el conte saben molt bé amb què s’han d’associar aquestes tres paraules.

Un precursor de Kafka

L’escenari de la narració és un hospital en una ciutat russa de mala mort, a dos-cents quilòmetres del ferrocarril, on els malalts mentals estan confinats en un pavelló brut i inhòspit i cap metge no els visita mai. Nikita, el vigilant forçut, els apallissa si mostren el més lleu indici de rebel·lia. Els personatges centrals són dos: Grómov, un pacient jove i cultivat amb mania persecutòria, i Raguin, un dels metges de l’hospital, que porta una vida apàtica i mediocre, sense cap vocació mèdica. Llegeix, somia i enyora un interlocutor intel·ligent fins que coneix Grómov, amb qui de seguida estableix una relació amistosa i comença a tenir-hi converses regulars. El mer fet que freqüenti el pavelló número sis, quan fa temps que no hi va ningú (tret d’un barber borratxo i algú que porta als malalts una sopa indigesta de col), converteix Raguin en una figura estranya i sospitosa; que comparteixi llargues disquisicions filosòfiques amb un malalt perjudica encara més la seva reputació als ulls dels altres treballadors de l’hospital. Comencen retirant-li el càrrec i acaben internant-lo al mateix pavelló. És a dir, el sistema absurd i despietat del qual Raguin es va beneficiar durant tants anys al final l’aniquila, i Raguin ho accepta amb una resignació igual d’absurda i misteriosa, que després es transforma en un sentiment de culpa. En aquest sentit, molt abans de Franz Kafka és un conte profundament kafkià. Ara bé, la culpabilitat dels personatges kafkians acostuma a ser irracional, mentre que els remordiments de Raguin tenen un motiu explícit: el descobriment de l’angoixa i la soledat dels malalts, que abans, mentre no les compartia, li eren indiferents.

La capacitat extraordinària d’Anton Txékhov a l’hora de crear aquesta mena de personatges desencaixats i tragicòmics va fer que molts lectors l’acusessin de misantrop i pessimista. Fins i tot la poeta Anna Akhmàtova l’acusava de no tenir coratge, perquè retratava homes mancats de voluntat! Amb tots els respectes, és evident que a ell no n’hi faltava. Segons el testimoni del seu metge, Txékhov no es queixava mai, ni tan sols en l’última fase de la tuberculosi; i una estona abans de morir va demanar una ampolla de xampany i tot.