Roser Bru, Francesc Camplà, Pere Matalonga, Germán Rodríguez Arias... Noms. Noms desconeguts per a la majoria de nosaltres. Homes a l’exili oblidats, però que per Domènec Guansé (Tarragona 1894 - Barcelona 1978) van ser fonamentals per fixar la història literària, política i cultural de Catalunya. Personalitats, totes elles, representatives de la cultura catalana després de la desfeta del 1939; intel·lectuals, artistes, poetes i escriptors que cremaven la vida al costat d’altres tan citats i reconeguts com Josep Carner, Pompeu Fabra, Víctor Català, Nonell, Sagarra, Trabal o Margarida Xirgu. Com hem pogut oblidar tanta gent, tanta intel·ligència, tant fonament substancial?

Domènec Guansé no era un escriptor més, sinó un intel·lectual que posseïa una condició primordial i extraordinària, la de donar màxima importància a la llengua i a la cultura catalanes. Una consciència que veia la necessitat de fixar en el temps tots els valors humans essencials que formaven aquell present cultural i, per tant, el nostre. Quin o quins escriptors fan avui aquesta tasca? De Domènec Guansé sorprèn tot, en especial la seva enorme capacitat de treball i la mirada profunda i transparent d’un autodidacta que resulta ser un home de lletres prodigiós: crític literari, teatral, redactor, narrador subtil, col·laborador constant en revistes, traductor, assagista, promotor cultural... i, naturalment, exiliat. És justament a l’exili on escriu un llibre cabdal per a tots nosaltres, tan impressionant com necessari, i avui recuperat gràcies a Adesiara i a la feina de Montserrat Corretger i Francesc Foguet. Estic parlant de Retrats de l’exili, un recull que ja havia estat publicat el 1947 com a Retrats literaris i reeditat i corregit el 1966 amb un altre títol, Abans d’ara. En aquest llibre excepcional Guansé dibuixa unes magnífiques semblances personals, d’homes de cultura -la majoria, d’escriptors- que havia conegut durant la seva vida. L’interessant és que els jutja i els rememora des d’una perspectiva ambientada a Amèrica, però sempre en funció de Catalunya.

Retalls il·luminadors

Els retrats de Guansé no tenen aquell aire enjogassat i saborós que fabrica Pla en els seus, perquè té una altra intencionalitat i una mirada ben diferent. L’increïble és com, agafant uns trets distintius del personatge, en revela la condició i la seva rellevant magnitud. De vegades són retalls que il·luminen l’existència de la figura, com si fos un mirall espurnejant de llum. Cosa gens fàcil, ja que Guansé no ho aconsegueix a còpia de manejar destrament anècdotes llampants, sinó analitzant la vida de l’individu i avaluant-ne críticament l’obra. En realitat, sembla més una recreació de l’esperit, un esperit embolcallat pel paisatge i l’ambient del personatge, evocant la seva manera de ser. Guansé, tot i que sovint té un aire seriós, utilitza una gran paleta descriptiva, sense excloure’n gens l’humor i la gràcia. A Ruyra li fa un retrat d’allò més suculent: “No n’hauríeu donat ni cinc cèntims. Minso, frèvol, la cara xuclada, color de cuiro vell, amb un bigotet esborrifat, d’un ros de pèl de panotxa a la tardor; els ulls freds, clars com els dels peixos, rivetejats de vermell, dintre d’unes bosses tumefactes, d’un morat d’albergínia; el vestit fosc, arrugat, molt arrugat, cobert de pols, cendra i caspa... Ja aleshores semblava una deixia d’ell mateix, talment una fulla seca emportada pel vent...”

Potser ja és hora de reivindicar seriosament aquest rei exiliat de les lletres catalanes que va demostrar tenir una intel·ligència preclara, i no només pel fet d’escriure una prosa poètica magnífica, suggeridora i culta, sinó també per saber reivindicar aquells homes de cultura l’aportació dels quals segueix solidificant l’autèntic sentit dels nostres dies.