BarcelonaEl suec David Lagercrantz (Solna, 1962) tenia una llarga carrera com a reeixit periodista de successos i escriptor. La seva biografia del futbolista Zlatan Ibrahimovic va ser supervendes i va ser elogiat per haver fomentat la lectura entre els més joves, abans de convertir-se en l'home que va continuar la sèrie Millennium després de la mort de Stieg Larsson. Escriure tres llibres de Millennium va canviar-li la vida, perquè ha decidit quedar-se en el món de la ficció criminal i crear la seva pròpia saga. Obscuritas (Columna/Destino), amb traducció de Pontus Sánchez, és el primer cas del professor Hans Rekke i la policia d'origen xilè Micaela Vargas. La parella investiga l'assassinat d'un refugiat afganès després d'arbitrar un partit de futbol a l'Estocolm del 2003.

Abans de continuar amb la saga de Millennium havia escrit altres novel·les i biografies, però mai una novel·la negra. Ara comença una nova saga. Què va significar Millennium per a vostè com a escriptor?

— Ho va significar tot. Potser abans tenia certs prejudicis contra la novel·la negra, perquè vaig créixer en una família on se suposava que ni s'havia de llegir ni escriure aquest tipus de literatura, però amb Millennium vaig començar a estimar-la. Amb els llibres de Stieg Larsson vaig descobrir que es podia fer bona literatura criminal, però que també era una bona eina per parlar de la societat, dels dilemes morals... És excitant i vaig decidir quedar-me en el món de la novel·la criminal i crear personatges que s'assemblessin més a mi.

Va començar la carrera de periodista escrivint sobre successos. Com l’ha ajudat en la carrera com a escriptor?

— Vaig aprendre a escriure i investigar, encara soc un periodista.

Encara treballa com a periodista?

— No, però ho continuo sent en el cor. Si vols ser bon periodista també has de fer bona literatura i com a escriptor també has de fer una bona investigació. Has de conèixer bé el que escrius i saber-ne tants detalls com puguis.

Ara ha hagut de crear els seus propis personatges. Rekke ve d’una família aristòcrata en què l’excentricitat és fins i tot una virtut. No sé si també és un luxe que només es poden permetre els rics.

— És una bona pregunta i és segurament un dels grans temes del llibre. No només pot permetre’s ser excèntric, sinó també dèbil, es pot enfonsar i caure en la més absoluta foscor. Micaela Vargas, que és d'un dels barris més violents i pobres d’Estocolm, no només no pot permetre’s res de tot això sinó que ha de ser molt dura.

Hi ha moltes similituds entre Rekke i Sherlock Holmes. Els mateixos dots per observar, l’addicció, el talent per la música, però Rekke potser és més vulnerable.

— És una decisió molt conscient, perquè Sherlock va ser el meu primer amor literari quan era un nen. Però hi havia coses que no m’agradaven d’ell, com la seva arrogància, la seva seguretat. Sherlock cau en la foscor, però només quan ja ha tancat el cas. Volia un Sherlock menys arrogant, més fràgil, més modern, amb dubtes. Quan escrivia Millennium, Lisbeth Salander em semblava massa dura i somiava en crear un personatge més fràgil.

El seu pare era editor i crític literari i el seu avi, filòsof. Fins a quin punt la seva família ha estat una inspiració? Hi ha certes similituds amb la família de Rekke.

— Al principi jo volia ser com el meu pare, perquè ell era un gran intel·lectual, un aristòcrata. Tanmateix, aviat vaig entendre que no podia fer-ho, perquè tothom em diria que volia ser com el meu pare però no ho aconseguia. Per tant, vaig escollir un camí diferent. Ser periodista. Potser vaig pensar que quan fos més gran tindria prou habilitat per escriure literatura com ell, però el periodisme em va afectar i vaig entendre, sobretot després d'escriure la biografia d'Ibrahimovic, que no volia escriure per a una elit sinó per a una audiència àmplia. Encara desitjo la benedicció del pare des del cel, però definitivament vull escriure per a tots els públics.

És una mica l'ovella negra de la família?

— Potser sí.

Vostè va estudiar religió i filosofia. La religió té un paper preponderant en la novel·la.

— Quan era jove vaig estudiar religió perquè buscava moltes coses, en què creure, el sentit de tot plegat... però els estudis de religió em van enfurismar. Vaig entendre com pot manipular la religió, em fascina però em fa ràbia la intolerància. Tinc sentiments romàntics, però a la vegada estic enfadat. No crec en Déu.

Un altre tema important de la novel·la és el talent i la frustració quan no es té prou talent per destacar. Va tenir por després de l'èxit de Millennium de començar la seva pròpia saga?

— Ha estat la gran por de la meva vida, ser mediocre. Era el pitjor que podia passar a la meva família. De fet, la meva família tolerava molt millor la bogeria que no pas la mediocritat. Però crec que el llibre és més la història de Salieri. I també m'interessa molt l'atracció que exerceix en tots nosaltres la bellesa, com la podem arribar a desitjar i també el desig de matar si no la podem obtenir.

La Micaela ve d'un barri molt dur, Husby. Allà hi ha molts refugiats, i hi ha un moment que el germà de la Micaela diu que no ha de llegir les notícies perquè les pot veure al rostre dels veïns. És molt difícil sortir de Husby?

— Sí, en molts aspectes. Hi ha aquella frase tan coneguda: pots sortir del gueto però el gueto no et deixarà mai a tu. A Suècia és cada vegada més difícil ascendir en la classe social, perquè la segregació és cada vegada pitjor. Ho he sentit molt dels immigrants, que cada cop és més difícil deixar enrere el gueto, perquè l’establishment suec és com una paret pràcticament impossible d'enderrocar.

Hi ha més racisme ara a Suècia?

— Aparentment, estem acostumats a la multiculturalitat i no som racistes, però és només la superfície. Hi ha molt racisme emmascarat sota aquesta superfície. Ara hi ha molta violència a Suècia, tenim un greu problema amb les bandes i amb l'ús d'armes.