Carles Fenollosa: "Per què els valencians no tenim una memòria mítica?"

BarcelonaCarles Fenollosa (València, 1989) ha estat una de les sorpreses literàries de la temporada. Després de debutar amb Narcís o l'onanisme (Premi Lletraferit 2018) i fer diversos assajos, l'últim dels quals ha estat La modernitat frustrada (Premi València, 2025), va publicar fa uns mesos la segona novel·la, Guerra, victòria, demà (Drassana, 2025), una de les millors del 2025 segons l'Ara Llegim i finalista del Premi Òmnium. L'acció del llibre transcorre durant la València de la República, la Guerra Civil i l'exili i segueix la vida de Jesús Martorell, un metge compromès, fins a París, Nàpols, Dachau i Buenos Aires.

La teva primera novel·la, Narcís o l’onanisme, ja tractava la memòria històrica, però se situava en el present. Ara viatges al passat amb Jesús Martorell.

— La primera és una novel·la més de joventut rabiosa, centrada en el present i un personatge solitari. I la de Jesús Martorell és una mirada al passat des del present. Tota la ràbia i la ironia que hi havia en la primera novel·la ara és una història més de sàtira trista. 

El títol Guerra, victòria, demà l’agafes del poemari homònim de 1938 de Miquel Duran i Tortajada.

— En primer lloc, el títol ajuda a dialogar amb la memòria en el sentit de les tres parts de la novel·la: ajuda a tenir una visió de la guerra, una visió de la victòria i una visió del demà. Amb això, he estructurat les dècades que abasta la novel·la, que al final és bona part del segle XX. En segon lloc, és un homenatge a un autor que va morir en la més pública indiferència el 1947, després de ser una persona implicadíssima en els temps esperançadors de la Segona República.

Has dit que la novel·la “ha costat molts anys”.

— Sí, perquè és una novel·la que per respectar l’època que tracta havia de tenir una documentació pulcra, si no, és un insult. I després ha tingut moltes fases de reescriptura per trobar la veu del personatge, que ha sigut el més complicat de tot.

La coberta mostra un fotoplà de València el 1944, amb la plaça Pellissers acabada d'enderrocar. En una piulada deies: “Podria haver sigut un altre any, però no una altra ciutat ni una altra zona”. Per què?

— La novel·la té tres línies de lectura i totes passen per la plaça Pellissers. La primera és la purament argumental, la història que es conta, i la plaça Pellissers n’és el nucli. La segona és la mítica, de posar-se en contacte amb la tradició literària i el que s’ha escrit abans: el retorn a casa, frustrat o no, etcètera. I la plaça en això també té una posició central. I la tercera línia és la històrica, del que ha succeït en aquesta part del món, que es diu València, durant tot el segle XX. Per tant, com a plaça ja desapareguda i centre neuràlgic de l’obrerisme valencià, era inevitable que apareguera en portada.

Un altre escenari important, relacionat amb la plaça, és el Cafè Merlo.

— “Merlo” és un nom que apareix en les memòries de Vicent Marco Miranda, que fou el diputat d'Esquerra Valenciana al Congrés i visqué un temps en eixe barri, però el cafè no existeix com a tal. És una invenció que fa referència a aquells cafès populars que hi havia a principi de segle i que duraren moltes dècades com a lloc de reunió, d'àgora. Ajuda a donar vida a la plaça, perquè funciona com el punt de connexió humà. En Pellissers n'hi havia molts més: carboneria, perruqueria, durant un temps hi hagué l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia… Però clar, sense cafè no hi havia vida.

En la novel·la barreges personatges històrics i ficticis. Per exemple, Puig i Ferreter regala Camins de França a Jesús Martorell el 1937.

— El fet que apareguin personatges reals dona credibilitat a la novel·la des del punt de vista històric. És important perquè la part fictícia de la novel·la també està sustentada en una documentació molt primmirada. Per tant, per una banda, és la qüestió de solidesa, que sigui una novel·la sòlida i creïble, i, d’una altra, és la qüestió d’un cert homenatge a personalitats que treballaren per la nostra cultura, llengua i literatura d'un període concret.

Jesús Peris Llorca a Caràcters i Ponç Puigdevall a El País li han dedicat ressenyes elogioses. El primer valora el retrat de València. El segon diu que, més enllà de l’escenari històric, l’important és la reflexió sobre la mort "com un acte de decència". Amb quina interpretació et quedes?

— A mi m'agrada això, que cada lector en fa una o una altra. Hi ha lectors que coneixen molt bé la ciutat de València i en són patriotes. Peris Llorca ha conegut molt bé el valencianisme de preguerra i, per tant, l'emociona aquesta part. I hi ha lectors que es veuen molt colpits per la pròpia història del meu personatge i que prefereixen la part més purament novel·lística. I després n’hi ha d’altres, com Ponç Puigdevall, que van més a la part mítica o simbòlica: l’odissea del retorn a casa impossible, el diàleg amb la mort, la visió irònica de la realitat des d’una tristesa que de vegades fa somriure... Jo estic d’acord amb tots.

Un aspecte molt destacat de l’estil literari és l’ús de majúscules en alguns mots.

— Sí. L’altre aspecte d’eixa ironia o sàtira trista és l’estil del protagonista, que crea una certa neollengua en què parla ell a soles. Eixes majúscules marquen certes paraules, certs mots, que el personatge no és capaç de digerir. És un personatge reprimit, que li fan por les emocions, i utilitza eixes marques per poder expressar-se. Hi ha altres autors que ho han gastat i que a mi m’agraden molt. Witold Gombrowicz és un autor polonès que arriba a Buenos Aires en agost del 39, poc abans que Alemanya envaïra Polònia, i que no torna. Té una novel·la que es diu Transatlàntic, en què fa este ús molt més massiu. És un altre tipus de novel·la, més densa, sobre els seus vagabundejos en el Buenos Aires de postguerra. M’agradava com ho utilitzava i vaig intentar adaptar-ho a un personatge com Jesús Martorell. Jo crec que al final ha funcionat. Molts em digueren “lleva-les”, però penso que s’entén millor el personatge amb esta neollengua.

Hi ha la idea de Barcelona o París com a grans escenaris de novel·les històriques del segle XX, però València no.

— La meua voluntat era fer precisament de València una ciutat-símbol del segle XX com les altres que has dit. Ha sigut la idea des del principi, i per això ha abastat pràcticament tot el segle; no només es parla de la preguerra i la guerra, sinó que bona part de la novel·la és la postguerra i l’exili, i de fet abasta fins a l’any 1969. Per què els valencians no tenim una memòria mítica? Quina merda de complex tenim, no? Al final és aspirar a ser universals sense renunciar a ser el que ets, perquè si no desapareixes. Si en l’antiga Prússia oriental es fan novel·les boníssimes, com Todo en vano [Walter Kempowski, 2006], per què nosaltres no en seguim l'exemple?