Miriam Toews: "Hi ha una pulsió autodestructiva en la meva família que em fa molta por"

BarcelonaPodem viure tenint presents els nostres morts sense que ens turmentin, sobretot tenint en compte que alguns de tan significatius com la germana gran o el pare s'han suïcidat? Aquesta és una de les preguntes motrius d'Una treva que no és pau, el nou llibre de Miriam Toews (Steinbach, 1964), que publica en català Les Hores traduïda per Octavi Gil Pujol. A les mans de molts escriptors, el material autobiogràfic que hi desplega quedaria enfangat al pantà dels traumes. L'autora canadenca, però, sap combinar la tristesa i l'enyorança amb un sentit de l'humor sorprenent. Tan aviat rescata una anècdota de la comunitat cristiana mennonita on va créixer com recorda un episodi familiar divertit del passat –com ara el de l'atracament a l'Equador–, cita algun llibre que l'ha interessat darrerament i endinsa el lector en la seva realitat actual: l'autora s'ha fet construir una petita casa a dins de la propietat on viuen la mare, una de les filles, la seva parella i els dos fills que tenen.

Vam parlar, fa un parell d'anys, sobre Que no s'apagui la flama (en català a Les Hores). Allà apareixia una versió novel·lada de la seva mare, que en aquells moments tenia 88 anys. Recordo que em va dir que volia escriure més sobre ella. Ha estat així: és un dels personatges principals d'Una treva que no és pau. Com està, ella?

— Està molt bé. Acaba de fer 90 anys. Està en forma i, de fet, està molt enfeinada. Avui mateix li he dit que podíem dinar juntes o mirar el beisbol al vespre i m'ha contestat que no podria ser. Es veu que té compromisos tot el dia.

A Una treva que no és pau llegim que a la seva mare li agrada tant el joc de l'Scrabble que ha arribat a participar en torneigs.

— Ara fa temps que no competeix. Potser seria massa exigent per a ella. Però continua totalment obsessionada amb l'Scrabble. De fet, quan juga amb la meva filla i amb mi, perd més que abans, i això l'entristeix una mica.

La mare que trobàvem a Que no s'apagui la flama era un personatge de ficció. La d'aquí, juntament amb la resta de personatges i d'històries, és la de debò.

— L'únic element de ficció d'Una treva que no és pau és el punt de partida. Vaig inventar-me que un festival de Mèxic em convidava a participar-hi, però primer havia de respondre la pregunta de per què escrivia, i cap de les respostes que els enviava els convencia.

Hi ha un passatge del llibre on llegim: "Escriure és vida? És un acte homicida? Un delicte? Un robatori? Un segrest? Una narrativa alternativa? Una narrativa alternativa a què? És alhora mort i supervivència? És esborrar? El suïcidi és alhora mort i supervivència?". Comencem amb la vida, passem pel crim i la mort i arribem al suïcidi.

— Vaig començar a escriure Una treva que no és pau durant una temporada difícil. Tornava a pensar molt en la meva germana gran. Volia entendre-la millor, volia reviure el que vam passar juntes i, esclar, també la seva mort. Després del suïcidi de la meva germana, el dolor ve i se'n va. Hi ha etapes del dol molt intenses, però entremig, per sort, queden temporades més tranquil·les.

És aquesta idea de trobar una "treva que no és pau", que ve d'un assaig de Christian Wiman.

— La treva sempre és temporal. Aquesta és la idea del llibre. Els moments difícils tornaran. Escrivint et fas preguntes amb l'objectiu d'arribar a respostes parcials. Ara tinc un període de treva amb els meus dimonis i enemics, amb aquesta ansietat que tard o d'hora picarà a la porta de nou.

Fins ara, i amb l'excepció de Swing low (2000), les preguntes que havia plantejat eren a través de la ficció: penso en novel·les com Les tristes recances (2014) i Una bondat complicada (2004). Era una manera de protegir-se a vostè i als seus?

— Distanciar-me de les vivències a través dels personatges és una manera de no estar tan exposada al dolor. És un dels mecanismes de la ficció que m'han servit.

Ara, en comptes d'allunyar-se de la seva germana Marjorie, ha necessitat acostar-s'hi. Per què?

— No sé exactament per què ha anat així. És possible que hi tingui a veure que ha passat prou temps de la seva mort.

Gairebé setze anys, oi?

— Va ser el 2010, sí. Entremig han nascut moltes vides. Per tornar al suïcidi de la meva germana m'ha calgut molta força i estar molt desesperada. Volia tornar fins a ella i mirar-me-la de cara.

Abans mencionava la lluita amb els seus propis "dimonis". El de la Marjorie potser és el més important, però si mirem enrere, el primer és el del seu pare, en Melvin, oi?

— Sí. Durant aquests últims anys he fet un esforç per recordar i pensar en el meu pare. També per parlar més d'ell. Va morir als 62 anys. Jo en tinc 61, ara, m'estic acostant a l'edat del seu final. Quan va passar jo era a la trentena i el veia com un home gran. L'estimava i em va afectar que morís, però l'impacte va ser menor per la percepció que tenia d'ell.

Per continuar estant a prop seu va escriure Swing low, un llibre de memòries escrit amb la veu del pare. Encara que fos un home molt religiós, va decidir posar fi a la seva vida. Devia ser una decisió polèmica, a la comunitat de la qual formava part.

— Totalment. Hi ha una gran resistència a acceptar el suïcidi, en moltes comunitats religioses. Hi ha la idea que Déu et dona la vida i Déu te la treu. És una decisió que no has de prendre tu. No et pertoca. El pare era un home molt religiós. Mai de la vida hauríem cregut que fes el que va fer. Per a un creient és l'última opció. Imagina't com de desesperat havia d'estar.

I en el cas de la seva germana?

— Quan tenia 24 anys va tenir la seva primera gran depressió. Va ser poc després que jo marxés de casa i de la comunitat on havia crescut. Ella va abandonar els estudis, va deixar el nòvio i va tornar a casa amb els pares. Aquest gest va ser com tornar a dins el ventre de la mare.

Va deixar de parlar durant una temporada, oi? Era una estratègia que també havia posat en pràctica el seu pare.

— Era una manera peculiar que tenien de controlar el relat. Quan la meva germana va deixar de parlar als 24 anys, jo estava a punt de marxar a fer un viatge en bicicleta per Europa, i li vaig proposar d'escriure'ns cartes. Li va semblar bé.

Al llibre llegim unes quantes cartes que el 1982 li va enviar des d'Irlanda, Anglaterra, França i Suïssa.

— Una de les respostes a la pregunta de per què escric és: "gràcies a la meva germana". Si no fos per aquelles cartes en què vaig començar a trobar una veu, segurament no m'hauria semblat una activitat prou interessant per acabar dedicant-hi la vida.

Tornant al seu pare, una de les temporades de silenci que explica a Una treva que no és pau va ser entre el seu naixement i quan tenia un any.

— Si a mi em va afectar, imagina't quin impacte devia tenir en una nena de sis anys com la meva germana. Hi havia moments, en el seu estat de depressió profunda, que el pare s'arribava a oblidar que jo havia nascut. Li preguntava qui era jo a la mare. I ella deia que era la seva filla petita.

Van triar el nom de Miriam, que segons llegim al llibre vol dir "rebel i amarga". Des de petita va haver de lluitar, no?

— Potser el que va passar amb el meu pare em va fer més combativa, o potser seria més precís dir que jo era algú que sempre necessitava obtenir reaccions en els altres. Més que rebel, sempre m'he sentit una mica pallassa.

Encara que hi hagi molts records durs, a Una treva que no és pau, en té també de molt divertits, com el del primer viatge que va fer per parlar d'una novel·la seva.

— Em va acollir una professora associada al pati de casa seva. No era la professora que m'havia convidat, perquè s'acabava d'enamorar d'algú i no li anava bé rebre'm. Em vaig haver d'instal·lar al cobert, dormia en un matalàs que s'anava desinflant durant la nit i per anar al vàter havia de picar a la porta de casa, perquè sempre estava tancada amb clau. Al final, la presentació de la novel·la es va cancel·lar. Vaig perdre tres dies, però era jove i estava disposada a passar per tot allò. Vaig tornar a casa pensant que així era la vida d'un escriptor: havies de travessar el país en avió per acabar al pati del darrere d'una casa, esperant la celebració d'un acte que acabaria cancel·lat.

També hi ha la història de com en un viatge familiar a l'Equador els van atracar i el seu pare no s'adonava del que estava passant.

— Vam passar molta vergonya: per l'atracament, però també perquè el pare no s'adonava de res. És curiós que mencionis aquesta història, perquè fa uns dies la meva filla va trobar el dietari que el pare va escriure durant aquell viatge a l'Equador. Vaig buscar el dia de l'atracament i ell hi va anotar: "Avui hem tingut un incident terrorífic. L'explicaré més endavant". Però no ho va fer mai.

Qui surt menys al llibre és el seu company, que anomena per la inicial, E. Així i tot, hi ha un passatge en què ell li diu, en relació amb la seva família: "Sé que vosaltres no parleu del dolor que sentiu; deixeu que us mati i llestos". Com s'ha enfrontat a aquest problema?

— Ho va dir com una broma, i la meva filla va riure molt, encara que fos una broma macabra. Si li va semblar tan divertida va ser perquè deia una veritat que a casa tots hem intentat corregir des que va passar el que va passar. A casa mirem de parlar del dolor obertament, ja sigui entre nosaltres, fent teràpia o a través dels llibres. Encara que no puguis prevenir el suïcidi d'algú, no pots evitar sentir-te culpable de mil maneres diferents, però has d'acabar acceptant que és la decisió que van prendre el meu pare, la meva germana i una cosina que m'era molt propera.

D'això últim no en parla, a Una treva que no és pau.

— Va ser un parell d'anys després de la mort del meu pare. Es va ofegar al riu.

Vostè admet que també es va plantejar el suïcidi ofegant-se al riu.

— Va ser poc després que la meva cosina morís. Vaig llençar el telèfon al riu i vaig estar a punt de tirar-m'hi jo també. Hi ha una pulsió autodestructiva en la meva família que em fa molta por. Darrere meu venen els fills i els quatre nets, i tots ells em preocupen. Cap de nosaltres vol que es repeteixi un suïcidi. Estem a l'aguait i en estat d'alerta constant. Qualsevol indici ens posa en guàrdia, per això mirem de parlar de qualsevol tema relacionat amb la salut mental, encara que fins a cert punt sigui incomprensible.