Barcelona"Creure en massa coses pot ser dolent per la salut". "Podem fer servir el passat per renovar el present, no només per enterrar-lo". "El socialisme és la culminació de la democràcia, no la seva negació". Aquestes tres frases són una ínfima mostra del pensament, directe, revolucionari i compromès, de Terry Eagleton (Salford, 1943), un dels professors universitaris, crítics literaris i assagistes més influents de la segona meitat del segle XX. Gairebé sis dècades després de debutar amb The new left church (Helicon, 1966) i després de publicar una quarantena de llibres més, l'autor britànic deixa de ser inèdit en català gràcies a Tigre de Paper, que ha publicat Per què Marx tenia raó, traduït per Lola Fígols Fornell. Aparegut en anglès el 2011, el llibre ha motivat la visita d'Eagleton a Barcelona, que ha estat un dels caps de cartell de la fira Literal, celebrada a la Fabra i Coats.

El cap de setmana passat, al final de la conversa amb el filòsof Xavier Antich, el vam sentir entonar una cançó tradicional irlandesa. El folk irlandès és una de les seves passions, oi?

— Sí. Dec conèixer pràcticament tot el cançoner tradicional irlandès. Quan era professor a la universitat d'Oxford, de tant en tant fèiem sessions de música irlandesa, on la gent es reunia per cantar i tocar cançons. Era una de les poques ocasions en què es barrejava gent de la ciutat amb gent del món acadèmic. Ho vam fer durant més de vint anys.

Vostè tenia avantpassats irlandesos.

— Els meus quatre avis venien d'Irlanda. Es van instal·lar a Lancashire per treballar a les fàbriques de cotó, però amb la depressió dels anys 30 es van quedar sense feina i van anar a parar a Manchester. Jo vaig créixer a Anglaterra, tot i que sempre vaig tenir presents les arrels irlandeses. A més, des de fa dues dècades visc Irlanda del Nord. Quan em pregunten si soc anglès o irlandès, no sé què respondre. No he viscut la identitat d'una forma conflictiva, a diferència de moltes altres persones, a qui els ha perseguit com un malefici.

Al llibre de El portero. Memorias (2002, Debate) explica com va ser el seu primer contacte amb la literatura. És una història dickensiana en tots els sentits.

— El meu pare amb prou feines va llegir un llibre sencer en tota la seva vida. I la meva mare igual. A casa no teníem llibres, però en alguna banda vaig sentir que existien els clàssics. No tenia ni idea de què podien ser. Eren un sol llibre, els clàssics? Eren tres milions de llibres? Vaig demanar a la mare si em podia il·lustrar sobre el tema, i com que estava tan perduda com jo, el que va fer va ser portar-me fins a una llibreria de Manchester. El meu amor per la literatura va començar allà, en una llibreria modesta de segona mà.

Quants anys tenia?

— Vuit o nou. Quan li vam demanar pels clàssics, el llibreter ens va ensenyar el prestatge on hi havia les obres completes de Charles Dickens. Mentre ens en parlava vaig prendre una decisió: els havíem de comprar. Llavors la mare es va quedar blanca com el paper, perquè no tenia prou diners per pagar-les.

I què va passar?

— Vam donar un avançament i vaig anar eixugant el deute amb la paga que em donaven a casa. Vaig anar llegint totes les novel·les de Dickens. Encara que només entengués una part del que llegia, Dickens em va servir per escapar d'aquell món de condicions materials tan precàries en què havia crescut. La meva vida intel·lectual va néixer gràcies a Dickens. M'ha acompanyat sempre, des de llavors.

Va arribar a la literatura a través d'un dels autors més populars del segle XIX. Això el va marcar a l'hora d'estudiar-la acadèmicament més endavant?

— Dickens entreté els lectors meravellosament però també és un gran novel·lista. Va publicar les seves novel·les abans de la gran divisió, la que deixa, a una banda, la indústria cultural i, a l'altra, el modernisme exquisit d'autors com Virginia Woolf, James Joyce i tants altres. Suposo que em va marcar, que el meu primer contacte amb la literatura fos tan amè i divertit.

Ha dedicat llibres a les germanes Brontë (Myths of power, 1975) i a la Clarissa de Samuel Richardson (The rape of Clarissa, 1982). Més recentment, ha estudiat l'humor (Humor, 2019; Taurus) a través de figures com Aristòtil, Mikhaïl Bakhtín i Sigmund Freud.

— Freud va dedicar un llibre a l'humor que s'ha criticat força, L'acudit i la seva relació amb l'inconscient (1906), però jo li tinc certa estima. Indaga en els mecanismes i les dinàmiques de l'humor d'una manera força única. Què ens fa riure? Com és que, en determinades situacions, els humans reaccionem amb una rialla i per què la resta d'animals no? La meva experiència a les aules universitàries m'ha demostrat que el sentit de l'humor és crucial a l'hora de comunicar-se amb la resta.

L'hem d'imaginar fent riure els alumnes?

— Els feia riure tant com podia, sí. L'humor és una bona manera de fer que els alumnes se sentin menys intimidats. Transmet les idees amb una gran efectivitat. Ara fa poc que he acabat d'escriure un llibre molt gruixut sobre la mort on l'humor hi surt molt. L'humor és el gran antagonista de la mort. Sempre que hi hagi humor vol dir que la vida malda per tirar endavant. Que fins i tot als camps de concentració s'hi fessin bromes és un detall revelador. El llibre sobre la mort pot ser que sigui l'últim que faci...

No ho crec. Segur que té alguna altra idea al cap.

— En tinc unes quantes perquè m'agrada molt escriure, no m'ho prenc com una feina, sinó que ho faig per plaer. L'escriptura és una manera de compensar, desplaçar o reemplaçar altres aspectes de la vida... Jo, per exemple, vaig tenir una infantesa més aviat pobra, emocionalment, i això ha d'haver estat important, a l'hora de necessitar expressar-me tant a través dels llibres.

A les memòries explicava que, de petit, havia fet d'escolà en un convent de monges.

— Les monges em van espantar per la resta de la meva vida! [riu]

Però també el van acostar al cristianisme. Ha reflexionat sobre la idea de Déu en llibres com Reason, faith and revolution (2009) i fins i tot s'ha enfrontat públicament amb un biòleg ateu com Richard Dawkins.

— El cristianisme forma part de la meva identitat cultural, m'agradi o no. I hi he donat unes quantes voltes en llibres i debats. Ho he fet amb gust, sense cap recança. Quan li parlava de les monges, abans, feia broma... Les monges han acabat reapareixent en la meva vida d'una forma inesperada.

Com és, això?

— Una novícia de l'època va llegir les meves memòries quan ja s'acostava als vuitanta anys i es va posar en contacte amb mi. Havia tornat a Irlanda i vivia en un altre convent, situat en un paratge remot. La vaig anar a veure un parell o tres de vegades. Vam sopar i cantar plegats. La recordo amb afecte. Ja és morta.

En un assaig recent, Materialismo (2017, Península), escriu que "a diferència de Marx, Nietzsche no hauria estat un gran company per passar la nit anant de bars". Per què?

— Nietzsche va ser un filòsof d'una gran importància: ho va ser mentre vivia i ho continua sent ara. Ha estat un dels fars de la postmodernitat, encara que ell no ho pogués preveure: es carrega la idea d'història, l'ésser humà... i proclama que Déu ha mort. Va ser més radical que Marx, en molts sentits. Encara vivim sota el seu influx.

També de Marx, encara que a l'assaig Per què Marx tenia raó escrigui: "Els marxistes d'arreu del món estarien encantats si els anunciessin que s'ha acabat el marxisme". Ha dedicat llibres, articles i lliçons a l'autor d'El capital.

— No m'ha interessat tant el marxisme com el socialisme. El marxisme té a veure amb idees més aviat tècniques relacionades amb les forces de producció i la lluita de classes. El socialisme és només una de les formes de ser anticapitalista.

En una societat capitalista avançada com la nostra, vostè conserva l'esperit anticapitalista. Per què?

— Sí. El defenso des de la posició de l'intel·lectual. Cada vegada hi ha menys intel·lectuals amb un perfil públic que defensin postures anticapitalistes, i això segurament té a veure amb les vicissituds que ha patit l'esquerra les últimes dècades. El que està passant els últims anys és que el neoliberalisme comença a erosionar els principis de la democràcia liberal. Ho estem veient, per exemple, a l'Amèrica de Donald Trump.

Una de les paraules que hem incorporat darrerament és il·liberalisme, postura que nega els principis del liberalisme però que accedeix al govern mitjançant procediments formalment democràtics.

— La democràcia no hauria de ser un sistema que busqui uns resultats, sinó que hauria de ser un objectiu en si mateixa. Tal com diu Aristòtil, la democràcia és una virtut. Ara la veiem com un instrument per arribar a alguna cosa. I això és un error. El problema del neoliberalisme és que és essencialment antidemocràtic.

Vostè va créixer a la segona meitat dels anys 40, quan s'estava restaurant la democràcia, després de la Segona Guerra Mundial. Com descriuria el nostre present?

— Ens trobem en un moment en què defensar els principis de la democràcia s'ha tornat un acte de radicalitat. Fa cinquanta anys no s'hauria vist així. Ara cal lluitar per drets força bàsics. Això vol dir que la democràcia està realment en perill. Que la Universitat Harvard s'hagi plantat davant de Donald Trump [que ha anunciat recentment la prohibició de concedir visats als estudiants internacionals que s'hi vulguin inscriure] no hauria de ser vist com una heroïcitat, però està tot tan malament, que ho sembla. El que està fent Trump amb Harvard és molt gros. El missatge que està donant és que si no ets americà i dels seus, no ets benvingut al país. És un pas decisiu cap a uns Estats Units feixistes.

El 2010 va publicar un article a The Guardian on abordava "la mort de les universitats" com a espai de confrontació crítica.

— Era un moment crucial. Les universitats han passat de ser un lloc des d'on criticar el sistema a formar-ne part. Històricament havien estat un espai problemàtic, perquè es trobaven al mateix temps a dins i a fora de la societat. En certa manera la perpetuaven, sí, però també se la miraven amb ulls crítics. La universitat tenia un paper similar a l'art modern: observava la societat amb suspicàcia, sense necessàriament validar-la.

Abans li preguntava per Nietzsche i els bars. Per què Marx hauria estat un bon company de festa?

— Una vegada se'n va anar de bars i va acabar enfilat en un fanal. Això va passar a Londres, segons tinc entès. Fins i tot el va aturar un policia, però no va anar a parar al calabós... Karl Marx podia ser molt divertit, tenia un entusiasme vital impressionant. Hi ha una frase de Goethe que Lenin citava referint-se a Marx: "Qualsevol teoria és grisa, però l'arbre de la vida sempre serà verd". Rere el gran esforç intel·lectual de Marx hi ha la vida.

Sé que és una pregunta una mica odiosa de fer, i si no vol no me la contesti, però l'hi plantejo: de què hauria parlat amb Marx, si haguessin arribat a coincidir?

— Sens dubte, de literatura. Marx havia llegit moltíssim, era un lector voraç. Al segle XIX, l'únic que el superava era, probablement, Hegel. Però Marx no es quedava curt. Tenia ganes d'acabar d'escriure El capital per alliberar-se de tota aquella "porqueria econòmica", segons deia. La seva intenció era fer un assaig sobre una de les seves passions, Balzac. És una llàstima que no s'hi pogués arribar a posar mai.

QUATRE LLIBRES PER DESCOBRIR TERRY EAGLETON

Poc després de fer 60 anys, el professor, crític i assagista va voler mirar cap als seus orígens. A més de recordar l’experiència com a escolà en un convent, les seves primeres epifanies literàries i les aventures acadèmiques a Cambridge i Oxford, Eagleton també reflexiona sobre conceptes com la família, l’amor, les amistats i la cultura.

Precís i analític com de costum i amb un sentit de l’humor envejable, Terry Eagleton planta cara a un prejudici divulgat als quatre vents: que el marxisme està acabat. I ho fa refutant deu de les objeccions més habituals que se li fan, entre les quals hi ha l’excessiu utopisme de la proposta, que condueix al totalitarisme i que ho redueix tot al fet econòmic.

Amb aquest assaig de 1983, que volia ser un manual d’introducció a la història de la teoria literària —de Matthew Arnold al postestructuralisme— i que, alhora, es converteix en una defensa aferrissada del vincle entre teoria i política, Eagleton també va fer fortuna entre els lectors: només en anglès es van vendre més de 750.000 exemplars.

Un dels últims assajos publicats per l’escriptor —el 2022, encara inèdit en català i castellà—, és Critical revolutionaries, en què explora les vides i aportacions de cinc intel·lectuals que van canviar la forma de llegir dels lectors. Comença amb el premi Nobel T.S. Eliot i arriba fins a Raymond Williams, un dels grans mentors de Terry Eagleton.