“Fer un llibre és com parar una trampa”, diu Jordi Lara. En el cas de l’enlluernadora novel·la de no-ficció ‘Sis nits d’agost’ (Edicions de 1984) l’escriptor reconstrueix els últims dies de Lluís Maria Xirinacs per intentar entendre -caçar- la complexitat del filòsof, sacerdot i polític

“Cap llibre no arriba a la teva vida de franc”, llegim a Sis nits d’agost. La història d’aquesta novel·la de Jordi Lara arrenca quan l’11 d’agost del 2007 es va fer pública la mort de Lluís Maria Xirinacs: el seu cadàver havia aparegut al pla del Pegot, al Ripollès. En aquells moments, l’escriptor ultimava Una màquina d’espavilar ocells de nit, que Edicions de 1984 va publicar el 2008 amb una excel·lent acollida per part de la crítica i els lectors. Vuit anys després va publicar -amb una repercussió igual de bona- els contes de Mística conilla. Sis nits d’agost parteix dels últims dies de Xirinacs, i investiga amb minuciositat les últimes passes del filòsof i activista per deixar-se morir enmig de la natura coincidint amb el seu 75è aniversari.

En un dels passatges del teu nou llibre dius que no vas conèixer Xirinacs i que, per tant, no el pots “absoldre des de la penyora del record” ni en guardes “cap confidència que il·lumini aquell final”.

Mai no vaig coincidir amb Xirinacs en cap acte públic, ni tan sols quan feia plantades a la plaça de Sant Jaume. Quan va morir m’hi vaig aproximar amb fascinació literària. Pensava en un home sol, a la muntanya, esperant la seva mort assegut enmig d’una pastura... La literatura és una eina per indagar i plantejar preguntes més que per respondre-les.

Xirinacs va ser “un mite polèmic” que t’ha interessat explorar a través d’una novel·la de no-ficció.

De vegades sembla que una biografia és una mena de negoci entre la vocació personal d’un mateix i el que la societat reclama de tu. Això és el que a ell li va passar. Des de menut va tenir la ceba de ser ermità, però se li va imposar una realitat: la repressió cultural i política del franquisme. S’ho va jugar tot per fer evident la situació anòmala. Quan va arribar la democràcia no en va tenir prou amb l’amnistia dels presos polítics. Va acabar arraconat per la societat perquè es volia girar full. A partir d’aquí es va poder dedicar a l’estudi, l’escriptura i la filosofia. En el moment en què la meva generació -els nascuts a finals dels 60- vam arribar a la consciència política, Xirinacs ja formava part de la “mitologia popular”. Com a personatge públic gairebé no existia.

El llibre comença amb la preparació de Xirinacs de la pròpia mort i investiga com devia ser a través dels amics del filòsof, els Mossos d’Esquadra i coneguts teus.

No volia escriure ni una hagiografia ni un llibre polític, sinó la història d’una mort que ens interpel·la a diferents nivells, l’individual però també el col·lectiu.

Igual que passava a Una màquina d’espavilar ocells de nit i Mística conilla, la mirada al paisatge és d’una precisió remarcable.

L’estiu que va morir Xirinacs estiuejava a Ribes de Freser, a prop del lloc on ell va passar els últims dies, i cada nit me n’anava a l’estudi de Vallfogona del Ripollès per acabar Una màquina d’espavilar ocells de nit. El paisatge forma part del meu imaginari. Hi ha tres indrets que apareixen als meus llibres: la ciutat vella de Vic -on vaig créixer-, Andalusia -el lloc d’on venia el pare- i el Ripollès. La història de Xirinacs era un bony que feia temps que portava a dins i em pesava...

Vas esperar prou, fins al 2016, per començar a treballar en Sis nits d’agost. Al llibre, el narrador parla d’una crisi personal que va començar amb un accident de cotxe.

Em va atropellar una vaca, i la seva banya va travessar el parabrisa del cotxe i va estar a punt d’enfilar-me. A partir de l’accident vaig passar per una etapa d’ansietat. No era la primera vegada: podríem dir que m’ha visitat regularment. Cada vegada es manifesta de formes diferents i m’obliga a trobar noves eines per superar-la. Aquests períodes són literaris en el sentit que serveixen per fer-te preguntes en lloc de prendre decisions.

Un llibre és “un digestiu per pair la vida”, expliques a Sis nits d’agost.

L’escriptor no ho sap tot sobre el que escriu, és un oficiant que fa una litúrgia amb una colla d’elements que coneix i vol comunicar. Però mentre escrivim entrem en una mena de màgia. Els llibres poden ser una premonició sobre el que et passarà o també una conseqüència del que t’ha passat. El més important és dir alguna cosa als lectors, però també t’acabes adreçant a tu mateix i explicant-te alguna cosa que no sabies.

Una de les preguntes importants aquí és la capacitat de decidir el teu propi final.

Podem esperar la mort asseguts o escollir com acabem. Xirinacs, en aquest sentit, va dissenyar la seva pròpia mort. Com n’hem de dir, de la llibertat d’algú que vol morir? Potser no en podem dir suïcidi, és una paraula que hauríem d’inventar i que no la tenim, de la mateixa manera que no sabem com definir els pares que es queden orfes de fill. La literatura intenta posar en paraules aquests replecs de la nostra experiència.

Tant Xirinacs com tu us pregunteu pel sentit de la vida.

El sentit de la vida és buscar-li el sentit.

No és adonar-se que no té sentit?

No soc tan nihilista. En el procés de buscar aquest sentit, la vida cobra sentit. I la mort pot ser la culminació d’aquesta recerca. El sexe i la mort ens recorden que som animals, que estem condemnats a la natura. El sexe és la crida de la natura, i la mort és la reintegració en la natura. Ens hem volgut creure que el sexe ja no era un tabú. La mort, en canvi, sí que ho és: només cal fer una passejada pels cementiris, que s’han convertit en guetos de morts.

Hi ha, en canvi, molts llibres sobre com afrontar el dol.

Volem superar el dol per deixar enrere el nostre propi dolor. No ens preocupem, en canvi, per quina mort volem per a nosaltres. Xirinacs, amb el seu propi exemple, ens ho trasllada a nosaltres.