BarcelonaRoc Casagran (Sabadell, 1980) fa més de mitja vida que publica llibres. Va debutar com a poeta amb Els carrers de les fàbriques (Viena, 2002), gràcies al premi Martí Dot de Sant Feliu, i 22 anys després –durant els quals ha publicat una quinzena de títols més– ha rebut el premi Sant Jordi gràcies a Somiàvem una illa, que aquesta setmana publiquen Univers i Òmnium. La novel·la és el relat en primera persona d'una documentalista, la Carla, que s'adreça a la seva parella, l'Òscar, en un moment vital delicat: el dol per la mort de la mare. Aquest és el punt de partida d'una història que entrellaça la intimitat de tres generacions d'una mateixa família i que explora històries i anècdotes de diverses illes connectades temàticament o metafòricament amb la matèria narrativa del llibre.

La Carla, protagonista i veu narradora de Somiàvem una illa, afirma: "El món ja és prou terrible perquè, a sobre, els escriptors aspirin a torturar el lector. Es pot explicar una tragèdia, però convé deixar una escletxa per a l'esperança, per a la tendresa, per a l'amor, per a la salvació, perquè, si no, què?". Comparteix aquesta posició quan fa una novel·la o un poema?

— Quan expliques una història poden passar-hi coses terribles, però d'alguna manera has d'intentar compensar el lector. Vull que els lectors s'emocionin, però sense que es vulguin tallar les venes. És important deixar un espai per a l'esperança. També per a la tendresa i l'amor. Al cap i a la fi, tots desitgem estimar i ser estimats. Quan faig literatura procuro seguir aquest plantejament que, a la novel·la, expressa la Carla.

Va debutar just després d'acabar la carrera?

— No. Abans i tot. Vaig fer el primer cicle de filologia catalana a l'Autònoma mentre treballava a mitja jornada. Llavors vaig passar a teoria de la literatura i literatura comparada.

En té un bon record?

— Sí. Tinc la sensació que vaig estudiar igual que ara escric: perquè em venia de gust.

El narrador que portava dins va trigar una mica més que el poeta a néixer.

— La primera novel·la la vaig escriure amb Oleguer Presas, que llavors jugava al Barça. Era Camí d'Ítaca (Mina, 2006). De cop i volta, tothom em feia cas. Venia molta gent a les presentacions. Ens portaven a la tele. Ara amb el Sant Jordi tinc una sensació similar... Amb la diferència que amb Camí d'Ítaca tenia 26 anys, i ara en tinc 44.

Encara que no ha deixat mai de publicar poesia, com a novel·lista hi ha un lapse de gairebé una dècada entre L'amor fora de mapa (Sembra, 2016) i Somiàvem una illa. Què l'ha fet tornar a la narrativa?

— Tenir una història i una manera d'explicar-la... Sobretot el temps per dedicar-m'hi, perquè em vaig agafar uns mesos d'excedència. Va ser una temporada feliç, perquè diumenge al vespre pensava: quines ganes que sigui demà, deixi els nens a l'escola i pugui dedicar-me a la novel·la.

Fa anys que es guanya la vida com a professor de secundària a l'Escola Sant Nicolau de Sabadell.

— Fa disset anys que hi soc.

Al pati de la seva escola s'hi parla més castellà que català?

— No. Encara hi ha un nombre bastant majoritari de famílies catalanoparlants. La llengua al pati encara és la nostra. Així i tot, gairebé cada setmana vaig a parlar en algun institut de Catalunya de la novel·la Ara que estem junts [Columna, 2012] i allà m'adono que cada cop hi ha més bilingües passius, alumnes que entenen el català, però que et contesten en castellà encara que els parlis en català.

Li preocupa l'estat del català?

— Sí. Durant el Procés es va deixar de banda la qüestió de la llengua, però ara ha tornat amb força. La llengua és el que ens fa ser catalans i si la perdem no sé si val la pena tornar a intentar la independència.

A la novel·la un dels fills de la Carla neix mentre el marit és en una manifestació. Aquesta escena transcorre durant la tardor del 2017.

— Durant el Procés vam patir molt, i vam remar tot el que vam poder. El final del Procés ens ha fet viure un dol. Va costar pair tot el que va acabar passant... La sensació és de derrota: vam estar a punt d'aconseguir la independència, vam penjar la pilota a l'àrea, però no vam rematar.

A Somiàvem una illa, els canvis socials i polítics són un teló de fons. El que importa és la vida íntima de la família. La relació amb els fills i la de parella. "Ens enamorem amb el cor i esdevenim parella amb el cap", hi llegim.

— Tenia ganes de parlar de l'amor de parella que no és de focs artificials. Normalment, se'n parla des dels dos extrems: o bé quan tot és meravellós, o bé des de la ruptura dramàtica.

Aquí tracta d'explicar com és la vida de parella amb fills.

— Hi ha un moment que valores estar amb algú que et fa estar bé. Podeu tenir alts i baixos, però hi ha complicitat. Volia parlar d'aquest amor d'estar a la mateixa banda de la trinxera.

És un amor que coneix, perquè viu en parella i teniu dos fills.

— Cal acceptar i gaudir el moment de la vida en què et trobes. A vegades voldria agafar una pilota i jugar quatre hores seguides a futbol, com quan era petit, però sé que si ho fes potser després m'acabarien portant al tanatori.

A la novel·la hi ha una parella que prova tots els mètodes per tenir fills menys l'adopció perquè els volen transmetre els gens.

— Donem una importància excessiva als gens. Mai m'he sentit tan especial com per pensar que si no traspassava els gens a un fill s'acabaria el món.

En canvi, es deu haver implicat en la criança dels fills, com fa l'Òscar a la novel·la.

— Amb els fills he fet el que creia normal que havia de fer qualsevol pare. Estic per ells tant com calgui. No em sembla digne d'admirar.

Al penúltim capítol de la novel·la, llegim: "Què n’hem de fer, de la vida? Què hi dona sentit? Els fills, la parella, els amics, la feina? La petjada que hi deixem?". Què dona sentit a la seva vida?

— Quan ets pare, de seguida respons que els fills: tinc ganes de veure'ls créixer i com evolucionen. Si no estimés ni fos estimat —per la parella, per la família o els amics—, aleshores la meva vida no tindria sentit. Això ho penso a títol íntim. En un pla més general, dona sentit a una vida pensar que pots fer alguna cosa perquè el món sigui una mica millor.