Barcelona"Poso en dubte que la felicitat sigui l'estat d'ànim més important al qual hem d'aspirar", llegim a les primeres pàgines de l'última novel·la de Richard Ford (Jackson, 1944). L'escriptor nord-americà ha decidit tornar per cinquena i última vegada a Frank Bascombe, excronista d'esports reconvertit en agent immobiliari que fa gairebé quatre dècades que l'acompanya i que és una de les seves creacions més populars. A Sé mía (Anagrama; traducció de Damià Alou), Bascombe es converteix temporalment en cuidador del seu fill Paul, que té una esclerosi lateral amiotròfica (ELA) avançada. Tots dos junts emprendran un viatge en cotxe fins al Mount Rushmore. L'acció té lloc el 2019, durant el tram final del govern de Donald Trump, que Ford mai va creure "que podia ser elegit president" i que ara desitja, amb la boca petita i creuant els dits, que no torni a la Casa Blanca. "Però podria ser, perquè visc en un país obsedit per la fantasia –admet–. Part de les generacions que es van criar amb els videojocs i veient lluita lliure ara donen suport incondicional al Partit Republicà".

Aquesta novel·la aprofundeix en la relació entre un pare i el seu fill, de 74 i 47 anys, respectivament. Qui està malalt no és el pare, sinó el fill. Per què?

— Col·locar els personatges en situacions difícils és un bon motor d'escriptura. Si, a més, el plantejament que proposes és així de delicat, el repte és encara més gran, no només pel que fa al tema, sinó també l'estil: has de treballar molt cada frase perquè no sembli un melodrama.

I també per arribar a fer riure el lector, no dels personatges, sinó amb ells.

— Volia tractar una malaltia tan seriosa com l'ELA amb tocs d'humor. El personatge del Paul hi ajuda, perquè és un home força excèntric. Amb el Frank tenen algunes tensions que es van descobrint al llarg del llibre, però esclar, són pare i fill i s'estimen.

Vostè no n'ha tingut, de fills.

— Soc l'últim de la família. Amb mi s'acaba tot.

¿Creu que per això va voler deixar testimoni de qui van ser els seus pares al llibre de memòries Entre ells dos (Empúries/Anagrama, 2018)?

— També m'hauria interessat pels pares si hagués tingut fills. La família és el laboratori moral d'una vida. A vegades et dona un bon exemple, a vegades passa tot el contrari, però diria que en la majoria dels casos és més aviat una força positiva. En el meu cas vaig ser afortunat de tenir uns pares com els meus.

El pare, Parker, va morir el 1960, quan vostè tenia només 16 anys. La mare, Edna, li va sobreviure dues dècades. Com és que va trigar tant a escriure sobre ells dos?

— Al cap d'uns mesos de morir la mare vaig escriure un text sobre ella. No va ser fins al cap de trenta anys que hi vaig tornar i el vaig reescriure després d'investigar tot el que vaig poder d'ells, especialment del pare. Havia estat viatjant de comerç i de dilluns a divendres era fora, treballant. Encara que no parés gaire per casa, la seva absència era una mena de presència. També després de morir, perquè en paral·lel a l'escriptura de novel·les i relats prenia notes sobre ell i la mare.

Després de patir un primer atac de cor quan vostè tenia 8 anys, la salut fràgil del pare va fer que vostè hagués de passar temporades amb un avi que s'ocupava d'un hotel.

— Això va ser molt important per a mi. Els meus pares van ser gent meravellosament corrent. Els avis em van introduir en un món més privilegiat: tenien diners i no eren garrepes amb mi. A més, córrer per l'hotel de l'avi nit i dia em va convertir en un jove curiós i observador.

¿Va plantar la llavor del futur escriptor que seria?

— Hi va contribuir. Als hotels t'adones que hi ha gent que té una doble vida. M'ha interessat aprofundir-hi.

Molts dels relats de Pecados sin cuento (Anagrama, 2003) hi estaven ambientats.

— Exacte. He passat bona part de la meva vida en hotels: quan he sortit de gira pels Estats Units i per Europa. Un dels fenòmens que des de petit em cridava l'atenció era la gent que, en comptes d'estar-hi de pas, hi estaven instal·lats. Em semblava una opció de vida luxuriosa.

"El Richard és un noi espavilat però una mica salvatge": així el va definir una de les veïnes dels seus pares, l'escriptora Eudora Welty.

— La primera vegada que la vaig veure va ser quan tenia uns 8 anys. La mare me la va assenyalar mentre érem a la botiga de queviures i em va dir: "Aquesta senyora es diu Eudora Welty i és escriptora". No crec que la mare l'hagués llegit. Jo tampoc vaig tenir interès per ella fins al cap de molt de temps. Va ser el 1986, l'any que jo havia publicat El cronista d'esports [en català a La Butxaca, 2015]. Vam coincidir en una llibreria, i a partir de llavors ens vam fer molt amics. Vaig arribar a ser el seu marmessor literari durant un breu període de temps, un cop morta, tot i que em va rellevar la seva família.

Welty és coneguda sobretot pels seus relats, encara que té novel·les molt bones, com La filla de l'optimista.

— No és el llibre que més m'agrada d'ella. Escriure novel·les no és dur, però sí que requereix tenir el cap en un lloc molt concret durant un llarg període de temps, i això em sembla que l'Eudora no ho volia o no ho podia fer. Vivia amb la seva mare, i era una dona que li reclamava constantment l'atenció. Potser per això era més bona fent relats.

A Alice Munro li passava una cosa similar: deia que només podia escriure quan el marit i els fills eren al llit.

— A l'Alice també la vaig conèixer molt, però mai no vam parlar de si hauria volgut escriure novel·les en comptes de relats. Personalment, crec que el que ella volia fer eren relats.

Vostè ha practicat tots dos gèneres.

— Vaig començar a escriure relats per imitar alguns dels meus amics, entre els quals hi havia Raymond Carver, Tobias Wolff i Tim O'Brien. Tots ells n'escrivien, els llegien en públic i els publicaven en llocs on els pagaven diners. Malauradament, jo no estava en la mateixa situació que ells. Recordo que durant una temporada que vaig viure a Chicago als anys 70, enviava relats a revistes i sempre em responien que no eren prou bons. Cada negativa em frustrava una mica més. Llavors vaig decidir que si volia dedicar-me a escriure, el que havia de fer eren novel·les. Els relats em semblaven un gènere menor. I en certa manera encara ho penso.

Les primeres dues novel·les tampoc no li van anar bé.

— Van ser un fracàs.

I va prendre una decisió.

— Sí. Vaig decidir que ho deixava córrer i vaig buscar una feina que portés diners a casa. Em vaig convertir en periodista per a una revista [Inside Sports] que va tancar al cap d'uns mesos.

Així va ser com va néixer el personatge de Frank Bascombe, protagonista d'El cronista d'esports (1986). En aquell llibre està en crisi després que se li hagi mort un fill de nou anys i s'hagi separat.

— Va ser idea de la meva dona, la Kristina. Em va dir que si la novel·la arrencava amb un personatge devastat i descrivia el seu camí cap a la felicitat, podia sortir-ne un llibre interessant.

A Sé mía, Frank Bascombe es pregunta per la felicitat i diu que l'etapa més infeliç d'una vida és quan s'arriba als 50, tot i que a partir dels 70 la cosa pot remuntar. Ha estat així en el seu cas?

— De cap manera. Porto casat amb la Kristina des del 1968.

Això li ha donat estabilitat?

— No és una paraula amb la qual em senti identificat. La Kristina i jo ens ho hem passat de meravella junts. A vegades hem viscut llargues temporades en llocs diferents, perquè així apreníem a trobar-nos a faltar. Tots dos som molt inestables. Una norma que ens vam posar va ser no discutir mai fins a mitja tarda. Així, quan arribava el moment sovint ens havíem oblidat del possible motiu de la baralla.

Als llibres, el Frank va envellint, però es divorcia dues vegades, se li mor una de les exdones, i en aquesta ocasió té un fill amb una malaltia de molt mal pronòstic. Per què va triar l'ELA?

— En primer lloc, perquè no coneixia ningú que la patís. També per una espècie de picada d'ullet al passat del Frank: als Estats Units, l'ELA es coneix també com la malaltia de Lou Gehrig, perquè aquest jugador de beisbol va ser el primer famós que la va patir. Com que el Frank havia estat cronista d'esports, hi estava familiaritzat. De fet, ara que hi penso, sí que vaig tenir un bon amic que va acabar patint ELA… Va ser el Sam Shepard [cineasta, actor i escriptor].

Va escriure un llibre de memòries molt breu sobre els seus últims mesos.

— Els últims anys, després d'haver-se separat de la Jessica [Lange], vam perdre força el contacte. Quan va morir [el 2017] em van demanar si volia pronunciar unes paraules al seu funeral i vaig refusar-ho. Si una cosa no voldria ser mai és un escriptor de discursos de comiat. Cada vegada respecto menys els funerals i aquesta mena d'actes.

Per què?

— Tinc la sensació que s'hi diuen moltes banalitats, tant a les sales de vetlla com als enterraments. No es fa justícia a la persona que se n'acaba d'anar. Abans de refusar parlar al funeral del Sam havia participat en el del Raymond Carver [1988] i en algun altre… L'últim va ser el del James Salter [2015].

Encara que no parli ¿hi va, als funerals?

— Per poc que pugui no m'hi presento.