BarcelonaDes que va publicar Els murs invisibles, Ramon Mas (Sant Julià de Vilatorta, 1982) no ha deixat de rebre missatges sobre Raül Izquierdo, l'amic que va perdre ara fa vint anys. Escriptor i editor –va fundar Males Herbes amb Ricard Planas el 2012–, ha trigat molt de temps a ser capaç d'explicar tres de les setmanes més difícils de la seva vida, les que separen el primer intent de suïcidi del Raül del segon. A partir de la reconstrucció d'aquell moment tan difícil, Mas recorda també la seva colla d'amics de Vic i retrata part de la seva generació, la que escoltava i tocava hardcore, feia fanzins i vivia enganxada al monopatí.

Els murs invisibles comença el març del 2004, quan reps un missatge d'un amic teu, el Raül. És un divendres a la una de la matinada, i ell s'acomiada de tu.

— Aquell missatge va ser una hòstia fortíssima. Quan vaig adonar-me que el Raül m'estava anunciant el seu suïcidi, vaig pujar cap a Vic disparat. Necessitava tornar a casa, i llavors casa meva era la colla d'amics amb qui havia compartit tantes coses.

Vas agafar el primer tren que vas poder...

— Em vaig adonar que el paradís adolescent s'havia acabat. Era el tercer any que jo era a Barcelona, estudiant Filosofia, i anava pujant i baixant de Vic. Tot i que encara em feia molt amb la colla, ja no era exactament com abans d'anar-me'n. Ens havíem anat dispersant, cadascú tenia els seus interessos. Alguns estudiàvem. Altres treballaven.

El llibre explica el contrast entre la vida que portaves a Barcelona i la que havies tingut a Vic abans de començar la carrera.

— Sempre havia tingut clar que volia anar a la universitat i descobrir tot el que em podia donar una ciutat com Barcelona. Tenia ganes de viure al lloc on hi havia concerts entre setmana. Per a mi, Vic havia representat la descoberta de la música. A Barcelona, en canvi, tots els amics i coneguts eren poetes o es dedicaven a alguna cosa relacionada amb la literatura.

Una part i l'altra han estat molt importants, per a tu, oi?

— Sí. He escrit lletres i he cantat en grups com FP i Daltabaix. He editat molts llibres amb Males Herbes... i n'he signat també uns quants.

A Els murs invisibles dius que rere molts dels contes i novel·les que has escrit hi havia el suïcidi del Raül.

— Hi surt, sovint, un enterrament multitudinari inspirat en el seu, un poble que jutja i algú que sent que ningú l'entén i que viu en un entorn que li sembla opressiu. La majoria dels meus llibres comencen amb un personatge que està fatal, amb un canvi que li fa la impressió que les coses poden millorar i amb un desengany final.

Aquest desengany final és, en part, el que va portar el Raül a suïcidar-se. La crisi de parella amb l'Aina va ser només el detonant d'una crisi més fonda, oi?

— La ruptura amb ella li va fer caure la vida que havia hagut d'aixecar amb molt d'esforç. Tota la vida es va sentir un pària, el Raül, i durant l'última relació de parella va creure, durant una temporada, que podia arribar a ser un adult funcional. Se'n va anar a viure amb ella, tenia una feina... Però quan ho van deixar estar va caure en una tristesa profunda, una depressió terrible que va anar molt més enllà d'un trencament de parella. El Raül no va ser un Werther. Se sentia absolutament esgotat de viure.

Tenia només 26 anys.

— Els 26 anys són una edat complicada, el moment d'assumir que no pots seguir dissimulant i que no pots viure per sempre en una utopia adolescent. A més de comprar-te discos i skates, has de posar benzina al cotxe i has de poder pagar-te el lloguer.

El presentes com un personatge molt conegut –admirat i temut– a Vic. El vas conèixer quan tenies 14 anys i acabaves d'entrar a l'institut.

— Era un personatge mític. Quan ens vam conèixer ja l'havien expulsat de no sé quantes escoles i patinava que flipes. Tenia una imatge de gamberro llegendari. Molta gent n'havia sentit a parlar, però poca gent el coneixia de debò. El Raül tenia un cor gegant.

El moment en què vau formar part d'una mateixa colla –on també hi havia amics com el Jordi, el Marcel o el Rubén– va ser el de l'eclosió del hardcore melòdic.

— Grups com Green Day o Offspring el van popularitzar. Nosaltres escoltàvem hardcore des d'abans. El grup que em va canviar la vida van ser Bad Religion, sobretot pel que fa a les lletres. Hi havia una crítica seriosa a la societat de consum i als mitjans de producció. Escrivien cançons boniques però plenes de ràbia, en què parlaven de coses hiperteòriques. Les relacions humanes no hi existien. Tampoc hi havia sarcasme, com passava amb les cançons de La Polla Records.

Vau començar a tocar en grups i a fer fanzins.

— Va ser el moment en què vam decidir deixar de ser part dels que miren el món i vam començar a formar part activa de les coses que ens agradaven. Això ens va fer sentir que formàvem part d'una comunitat; diria que és la clau de totes les subcultures juvenils. A mi em va passar amb el hardcore, però es pot donar en altres àmbits, com el del hip-hop.

La mort del Raül no et va fer aturar. Com és?

— Sempre em foto amb mil embolics, i suposo que ho faig per no enfonsar-se. Quan el Raül es va suïcidar vaig estar fatal, però no n'era conscient del tot. Si miro cap enrere veig que en aquells moments la meva ràbia contra el món va créixer, i també el sentiment d'incomprensió.

Vas començar a escriure el llibre quan t'acostaves als 40. Creus que hi té alguna cosa a veure?

— M'hi vaig posar durant el confinament. Sempre que s'acosta la primavera recordo coses d'aquells dies, i l'any de la covid la sensació va ser molt bèstia. Era a casa, però mentalment revivia aquells dies del 2004.

Ja no eres el postadolescent de llavors. Vivies en parella i tenies dos fills. Els murs invisibles contraposa aquell jove amb el jo del present i amb els paranys de la vida adulta, tant de la teva com la dels teus amics.

— Els amics morts ens recorden qui érem i quins somnis vam tenir. Ens permeten tornar al que vam viure amb ells. En el cas del Raül, el viatge em porta fins als meus 22 anys. Mantinc un diàleg constant amb tot en el que creia llavors. I fa que no me n'allunyi del tot. Perquè sovint, a mesura que creixes, et vas oblidant de qui vas ser. Sembla un clixé, oi?

Però diria que conté part de veritat.

— La mort del Raül és un pal clavat sempre al mateix lloc, i m'obliga a girar la mirada cap a aquell moment. M'obliga, d'alguna manera, a encarar-m'hi. La seva mort va marcar tota la colla. Des de llavors, fins i tot quan no parlem d'ell, el Raül continua entre nosaltres.