Entrevista
ALBERT FORNS
BUDAPEST
Susan Faludi

“El pare era un camaleó identitari, un Zelig”

Escriptora, publica ‘A la cambra fosca’ (Periscopi / Anagrama) 

“El pare era un camaleó identitari, un Zelig” / RICHARD LAUTENS / TORONTO STAR / EFE Zoom

Tot i ser un dels llibres més reveladors sobre l’Hongria actual, ‘A la cambra fosca’ està censurat pels principals mitjans hongaresos. El llibre explora les múltiples cares de la identitat a partir de l’operació de canvi de sexe del pare de l’autora

Anys després de la panoràmica feminista Reacción: la guerra no declarada contra la mujer moderna (Anagrama, 2006) i La pesadilla terrorista: miedo y fantasía en Estados Unidos después del 11-S (Anagrama, 2009), la periodista nord-americana d’origen hongarès Susan Faludi, guanyadora del premi Pulitzer, presenta el seu projecte més autobiogràfic, A la cambra fosca (Periscopi/Anagrama, 2018), la crònica d’un retrobament familiar que explora temes tan diversos com l’Holocaust i la transsexualitat.

A la cambra fosca és un gran homenatge al teu pare, que després de dècades sense dirigir-te la paraula t’escriu un mail en què et diu que s’ha fet una operació de canvi de sexe i ja no és l’Steve Faludi, sinó la Stefánie.

El llibre és una desconstrucció del pare, i d’alguna manera retrobar-lo com a dona va ser tota una lliçó sobre la identitat. Què és la identitat, allò que escollim ser o allò de què no podem escapar? Ella va néixer fill únic d’una família rica jueva de Budapest, va sobreviure a la Segona Guerra Mundial fent-se passar per cristià, i fins i tot va aconseguir salvar els seus pares de la cambra de gas. Després va continuar reinventant-se, primer com a cineasta documental al Brasil, després com a manipulador fotogràfic a Manhattan, i el 1990 retorna a Budapest, i allà es reconstrueix com un patriota 100% hongarès. Fins a l’última reinvenció, quan va a Tailàndia i es fa l’operació de canvi de sexe als 75 anys. El pare era un camaleó identitari, un Zelig, la demostració que les identitats són múltiples i fluides.

Quan aterres a Hongria per retrobar-lo com a dona, et diu “Escriu la meva història”.

El pare pensava que si canviava de sexe deixaria de ser el masclista agressiu que era, que seria una persona diferent. I jo també tenia la fantasia que potser convertit en dona finalment s’obriria i seria més amable, més un pare per a mi. Però no va ser així, tenia la mateixa agressivitat, i vaig haver de treballar molt a nivell personal per oblidar les escenes de violència de la meva adolescència, unes vivències que paradoxalment em van empènyer cap a la militància feminista. Al final vaig aconseguir deixar enrere la ràbia i els prejudicis per arribar a entendre la persona isolada que era, algú que buscava protecció constantment.

I per comprendre’l en la vida adulta, investigues com va ser la seva infantesa a Budapest, quan l’antisemitisme esclata amb l’arribada del nazisme. Al llibre documentes l’entusiasme dels hongaresos amb els guetos i les deportacions, un episodi que la història del país encara amaga...

A Hongria la confrontació amb el passat que veus a Alemanya encara no s’ha materialitzat. Fa ben poc el govern va aixecar un monument a les víctimes de la Segona Guerra Mundial i no hi apareixia la paraula jueu. De fet, insisteixen a dir que els cristians van patir igual que els jueus. I això és oblidar el paper crucial que les autoritats hongareses van tenir en l’extermini de quasi mig milió dels seus ciutadans.

Una de les virtuts del llibre és la capacitat per alternar aquestes reflexions històriques i assagístiques amb la descoberta del pare, en una narració més autobiogràfica i personal. Com vas trobar l’equilibri?

El repte més gran ha sigut aquesta part personal. El jo rarament havia emergit als meus textos anteriors, i aquí he hagut d’aparèixer dins el llibre com a protagonista i abandonar el periodisme de la mosca a la paret.

¿Aquest antisemitisme que va patir el teu pare ha tornat? El govern de Viktor Orbán ara criminalitza els jueus, els gais i els refugiats.

Amb el comunisme, qualsevol debat o reflexió sobre l’Holocaust va quedar silenciat, i quan va caure la Unió Soviètica aquest sentiment antisemita va tornar a emergir. Es busca constantment un altre a qui acusar, un home del sac, un estranger a qui responsabilitzar de les nostres pors i afliccions.

Al llibre adverties de la deriva autoritària del govern hongarès, i la cosa no ha fet més que empitjorar.

Vaig trobar molt xocant que el partit Fidesz de Viktor Orbán guanyés per tercera vegada. Però després veus que arreu del món hi ha un moviment nacionalista i xenòfob rere un altre. Hongria només va ser el canari de la mina, que ens advertia de la fúria i la histèria que camparia pel món. Mira Donald Trump, per exemple...

Però almenys Trump no ha modificat la Constitució per perpetuar-se al poder. Als Estats Units només podrà manar vuit anys.

D’entrada sí, però tal com van les coses també podria acabar alterant el nombre de mandats. Tornant a Hongria, no es pot dir que els ciutadans votessin ben informats, perquè el partit controla el 90% dels mitjans de comunicació. ¿Com pots tenir un electorat informat, en aquestes condicions? A més, el govern ha alterat els districtes electorals per impedir que l’oposició sigui una amenaça, té els tribunals sota control i tot ha passat molt de pressa. I veient això, penso que el mateix podria passar als Estats Units de l’era Trump. De debò, ara tenim un sol partit controlant-ho tot, els republicans tenen la majoria al Congrés i el Senat, i l’administració Trump està col·locant els seus als tribunals; per tant, d’aquí vuit anys... qui sap què podria passar? Potser Trump segueix les lliçons de Fidesz i les aplica als Estats Units. Al cap i a la fi, ja hi ha un 40% de les cases nord-americanes que només veuen Fox News.