Barcelona"Mestressa de casa i escriptora ocasional": així es defineix la mexicana Frida Cartas. Va créixer a Sinaloa a la dècada dels 80 del segle XX, i des de molt petita va tenir clar que era una nena, encara que a la família, a l'escola i arreu la identifiquessin com a nen. Després d'autoeditar els seus llibres durant més de dues dècades, l'editorial Almadía els ha començat a posar en circulació. El primer és Transporte a la infancia, en què rememora els anys de formació: els problemes amb el pare, el tracte despectiu que va rebre per part dels companys de classe i d'alguns mestres, la dificultat de trobar l'amor i el dolor acumulat que ha après a canalitzar a través de l'escriptura.

Des de ben petita sabies dues coses: que eres una nena i que volies dedicar-te a la literatura. Per què?

— Em vaig iniciar en l'escriptura amb un text molt íntim, Onceavo mandamiento, que vaig fer quan encara era a l'institut. Va néixer arran d'una discussió terrible amb el meu pare. Un dels deu manaments de la Bíblia diu: "Honraràs pare i mare". Se'm va acudir que l'onzè manament podia ser que, si calia, també havies de poder odiar-los.

Molts anys després, la figura del pare reapareix a Transporte a la infancia. Ell va ser un dels primers que retreia a la teva mare que quan tenies quatre anys no fossis tan masculí com calia. Li deia, en concret: "Este niño es joto porque tú lo hiciste así".

— La relació amb el meu pare va ser molt violenta. Mai no em va posar la mà al damunt, però em va maltractar emocionalment i verbal. Vaig insistir molt perquè la nostra relació millorés, però no me'n vaig sortir.

Tanmateix, quan els teus pares es van separar te'n vas anar a viure amb ell.

— Volia fugir de la ciutat on vaig néixer, Mazatlán, al preu que fos. Encara ara molta gent em retreu que m'instal·lés a la capital del país i que no hi hagi tornat. M'encantaria viure-hi una altra vegada, responc. I em pregunten: "Tornaries al lloc on vas ser tan infeliç?" I jo els dic que sí. Passa igual amb el meu pare. Encara que em maltractés, jo volia viure amb ell. El meu no era un cas de síndrome d'Estocolm –d'amor pel matractador–, sinó que em guiava per un altre motiu: crec que la maldat i la violència tenen a veure amb una impossibilitat de poder expressar amor i afecte a les persones que t'envolten, siguin els teus familiars o no.

Quina relació hi tens, ara, amb el teu pare?

— Va morir durant la pandèmia.

Em sap greu.

— Gràcies. Tal com deia al principi, vaig començar a escriure impulsada per ell. L'any que ve agafaré Onceavo mandamiento i la convertiré en una novel·la, a l'estil de Transporte a la infancia, que en un inici va néixer a partir de les històries que explicava al meu psicoterapeuta i que, més endavant, la mare em va ajudar a completar. El que va començar sent un regal per a ella ha acabat sent el meu testimoni, però no com a víctima, sinó com a supervivent. Poder explicar tot el que vaig patir em va reobrir les ferides, però afrontant-les sent adulta vaig poder curar-les. Encara que ho hagi passat malament, continuo vivint buscant ser més lliure i més feliç.

Ara mateix tens 44 anys, però has necessitat tornar a aquells anys de formació i conflictes.

— Des del naixement ja escapava de la normalitat. A la clínica estaven convençuts que seríem bessons, però només vaig aparèixer jo. Vaig néixer amb cinc quilos! Tinc la teoria que a dins de la panxa de la mare em vaig menjar la meva germana bessona. Des de llavors ella soc jo.

El llibre es pregunta sovint per com se'ns jutja segons patrons molt rígids des de ben aviat.

— El món és un lloc molt cruel durant la infantesa. De gran acabes anant a teràpia i t'adones que aquells anys, que haurien de permetre't construir-te una base sòlida per ser emocionalment forta, són tot el contrari. Durant la infantesa et fan saber que la violència, el maltractament i el sentiment de culpa són normals. És també l'edat en què es criminalitza molt la diferència. Passa si ets trans, però també si estàs grassa o massa prima, o si ets una nena i no ets tan femenina com esperen.

Tu et senties una nena en un cos de nen.

— Sí... Però res del que fes podia convertir-me en una nena, perquè el món em veia com a nen. I això que des de ben petita l'únic que feia era desitjar ser la mare, la mestressa de casa, la nòvia, la cuidadora.

Així com el pare t'ho va posar difícil, la mare i les germanes et van donar suport.

— A les meves germanes, Lisbeth i Judith, les recordo cuidant-me i sent empàtiques amb mi. Quan els pares no eren a casa, em deien germana, en comptes de germà, encara que no fóssim iguals físicament, i que el mandat social fos un altre.

No va passar el mateix a l'escola. Al llibre expliques que la directora de la llar d'infants t'observava amb suspicàcia i et va acabar expulsant del centre.

— Va aprofitar un petit problema entre companys per castigar-me. La molestava que un nen efeminat i delicat com jo fos alumne del centre.

Les primeres relacions amb homes van ser complicades.

— Quan encara estudiava a l'institut hi va haver un veí, pare de família, que després vaig descobrir que estava embolicat en temes de narcotràfic... i abans hi havia hagut un altre home que va abusar de mi. M'hauria agradat tenir més vida social i més amics abans d'arribar a les relacions íntimes, però el rebuig era constant. Sempre sentia que no encaixava, que no era benvinguda. Més endavant, en les poques relacions de parella que he tingut, m'ha costat no reproduir certes dinàmiques de maltractament o de control.

Has arribat a trobar l'amor?

— Quan em pregunten què és l'amor, dic que l'amor és una feina a la qual cal dedicar moltes hores. Cal fer-la amb creativitat i esperit constructiu. Té recompenses i costos que no són monetaris. Jo he estat casada dues vegades. El meu segon marit tenia un fill de tres o quatre mesos quan el vaig conèixer. Des que me'n vaig anar a viure amb ell m'he ocupat de cuidar la criatura. Li faig de mare però no en soc la mare. Cuido en Luca com hauria volgut que ho fessin amb mi. Li dono un espai més generós i amable, i vull que estigui més segur d'ell mateix que el que vaig estar jo.

Te'n surts?

— Soc conscient que la maldat continua existint. No crec que ens puguem desprendre d'algunes violències que hem heretat, perquè encara hi hem de conviure. Els processos de desconstrucció no acaben mai, de la mateixa manera que el masclisme perviu arreu. Jo em considero feminista, però a vegades em surten rampells de misogínia i fins i tot de masclisme, perquè tots hem crescut en un sistema així.

El pare de la criatura fa el mateix que tu?

— El pare és una mica més rígid. A vegades es preocupa per si el nen se'ns torna futbolista, i jo li dic que ha de poder fer el que vulgui ell. Hi té tot el dret. I l'estimarem igual.

El narcotràfic també apareix a Transporte a la infancia, però sempre a partir d'algun amant, com aquell veí... o un altre que acaba mort.

— Era molt comú trobar-te, a l'escola, l'institut o la universitat, companys o familiars d'ells que estaven relacionats amb el narcotràfic. Nosaltres ens en vam escapar perquè havíem migrat d'Oaxaca i no teníem cap vincle amb Sinaloa. Quan estudiava a la universitat, vaig aprendre a beneficiar-me del narco d'una manera subtil que no explico al llibre. Com que tenia facilitat per a la redacció, algunes companyes que tenien familiars narcos em demanaven que els fes els treballs i jo els cobrava uns diners. El seu agraïment s'estenia a convidar-me a les seves cases amb piscina, i a vegades m'enviaven un xofer en cotxe amb vidres foscos a buscar-me al barri. Això feia furor. És una sort que una bala perduda no m'acabés matant.

Estàs escrivint, ara?

— Tinc una novel·la acabada sobre adolescents que no és autobiogràfica. El tema del llibre no és la qüestió trans, sinó la sexualitat. És un llibre ple d'humor, perquè em sembla una bona forma d'escapar a la duresa i crueltat de la vida que m'ha tocat. Poder riure és una petita venjança. És la rialla del supervivent, de qui ha estat capaç d'aguantar totes les penúries.

Continues fent tallers i xerrades sobre identitat sexual?

— Sí, arran del llibre he pogut anar a molts llocs. Setmanes enrere, a la Fira del Llibre de Guadalajara vaig fer una xerrada a adolescents trans. Al final de l'acte un noi es va aixecar i va compartir que quan encara es considerava una noia lesbiana els pares l'estimaven, però tot això havia canviat quan un any i mig enrere els havia dit que en realitat era un noi trans. "Ara em tracten amb menyspreu, em fan saber que no m'accepten", va explicar, amb llàgrimes als ulls, i li vaig contestar que els pares encara no havien après a estimar-lo. "Saps a quina edat vaig poder presentar-me com a trans? Als 33 anys", li vaig dir. "I no ha estat fins després dels 40 que m'he sentit lliure". Aquell noi en tenia 19, llavors. Vaig voler fer-li saber que allò que en aquells moments li era un pes tan gran no duraria per sempre, i que algun dia, tard o d'hora, trobaria la manera de sortir del pou i tirar endavant.