BarcelonaOttessa Moshfegh (Boston, 1981) no és l'escriptora més simpàtica del món. Potser seria estrany que ho fos, tenint en compte que els personatges dels seus llibres són mariners alcohòlics i assassins (McGlue, 2014), joves còmplices de crims (Eileen, 2015), noies que s'atipen de somnífers i relaxants per fugir del món insuportable on viuen (El meu any de repòs i relaxació, 2018) i adolescents que pateixen tota classe de vexacions en plena Edat Mitjana (Lapvona, 2022). L'autora nord-americana ha visitat Barcelona per primera vegada amb motiu de la publicació, en català i castellà, de la seva primera novel·la, McGlue (Angle/Alfaguara; traducció d'Alexandre Gombau). Asseguda en una petita cadira d'una sala gegant del CCCB –com si estigués atrapada en un relat claustrofòbic de Franz Kafka–, Moshfegh respon les preguntes amb una barreja d'introversió i desgana, mentre fa glops mínims d'una tassa de te.

McGlue és un mariner que es passa mitja novel·la tancat a la bodega del vaixell perquè diuen que ha apunyalat el seu millor amic, en Johnson. Som a l'any 1851. Què va fer que triessis aquest personatge i aquesta època per a la teva primera novel·la?

— Em fa l'efecte que jo el vaig triar a ell tant com ell em va triar a mi.

Per què?

— Perquè McGlue va viure de debò. Era un mariner de Salem. I, tal com passa al llibre, ell també va saltar d'un tren i es va fer mal al cap, era un borratxo i va matar un home que es deia Johnson al port de Zanzíbar, durant un rampell d'inconsciència. Tot això està documentat. La resta va ser cosa meva.

Com hi vas arribar?

— Va ser mentre estudiava un màster a la Universitat de Brown [2009]. Un dia era a la biblioteca, llegint diaris de mitjans del segle XIX, i em va cridar l'atenció la història de McGlue.

És una activitat curiosa, llegir diaris de mitjans del segle XIX.

— I què?

No és una crítica, és una observació...

— Potser ara ho sembla, però en aquells moments era molt difícil trobar diaris antics digitalitzats. O això o és que jo no sabia com fer-ho. Ja m'havien cridat l'atenció quan estudiava la carrera al Barnard College [2002]. Els llegia perquè em semblaven un tresor de la llengua anglesa, hi trobava paraules i girs molt cool...

A McGlue se'l culpa de l'assassinat del seu amic, però ell no se'n recorda. Reclama rom, whisky i qualsevol tipus d'alcohol per tirar avall les penes... L'he llegit com una història d'amor, aquesta novel·la. Anava per mal camí?

— No, no. És una història d'amor i de misteri. Durant el procés de recordar la relació amb en Johnson descobrim que s'estimaven.

En McGlue es passa mitja novel·la dient maricona a un altre mariner. A mitjans del segle XIX, costava més d'acceptar l'homosexualitat que ara? L'homofòbia era més universal que ara?

— Diria que la gent, en general, encara és molt homofòbica. Fins i tot molts dels que en públic tenen una actitud més oberta en el fons són homofòbics. A la novel·la cal tenir en compte que els personatges són mariners, homes que passen molt de temps junts, de viatge cap a llocs recòndits. I que quan arriben a port no coneixen ningú. Tenen relacions sexuals entre ells i també amb prostitutes.

Va ser un llibre difícil de publicar?

— No. Vaig presentar-lo a una revista literària, Fence, que convocava un premi per primera vegada. El premi consistia en la publicació a l'editorial vinculada a la revista.

Això va passar el 2014. Anteriorment havies treballat al sector editorial...

— Mai de la vida m'hi hauria volgut dedicar.

Va ser després de tornar de la Xina?

— Sí. Hi vaig anar després de llicenciar-me.

A la Xina vas fer-hi de professora d'anglès... i també treballaves en un bar punk.

— Quan vaig tornar a Nova York el 2005 necessitava diners per pagar el lloguer i vaig picar a la porta d'una editorial molt i molt petita, Overlook Press.

Què hi feies?

— Vaig començar fent la substitució de les vacances de la recepcionista. M'hi vaig quedar una temporada i vaig acabar treballant al departament de producció. Diria que mai vaig llegir cap dels llibres que hi publicàvem.

I què llegies, en aquella època?

— Buf. Quina pregunta. Recordo haver llegit L'any del pensament màgic, de Joan Didion.

T'agrada, Didion?

— No n'he llegit res més, d'ella.

Després de McGlue vas escriure Eileen, mirant de seguir un manual per fer una novel·la d'èxit. Potser l'estil és més assequible, però el contingut és igual de contundent que la predecessora.

— Volia escriure un llibre que pogués llegir un lector amb gustos més mainstream. Les novel·les no han de ser grans obres, producte d'un esforç intel·lectual enorme. Al segle XIX, el gènere estava força desacreditat: les novel·les eren absurditats romàntiques que les dones llegien mentre els homes eren a la feina. Mentre escrivia Eileen pensava en tot això.

Així i tot, les teves novel·les queden lluny de les "absurditats romàntiques". De fet, quan hi apareix l'amor és en situacions extremes.

— No ho sé.

Diries que el trajecte narratiu que comença amb McGlue i arriba fins a Lapvona és un trajecte cap a la foscor? Has arribat a un punt en què cal que reculis?

— Lapvona va ser un llibre molt visceral d'escriure. Ara continuo més o menys en aquest punt. No crec que hagi anat cap a la foscor, amb la meva literatura, potser simplement m'he anat fent gran i he anat descobrint coses.

Encara que escriguis sobre el segle XIX o l'Edat Mitjana, és el món d'ara, el que s'hi reflecteix?

— Jo no soc fosca, és el món on vivim, que s'està podrint. Si analitzes l'última dècada, és evident que les coses han anat a pitjor. Només cal posar d'exemple la pandèmia.

Va ser precisament la pandèmia que et va inspirar Lapvona. En comptes d'escriure sobre la covid, vas enviar els personatges segles enrere.

— Insisteixo que no busco la foscor, ni com a autora ni com a lectora. No soc d'aquelles persones que creu que com més fosca sigui una novel·la més interessant serà.

El meu any de repòs i relaxació, la teva novel·la més llegida i traduïda, té com a protagonista una jove llicenciada en belles arts que té com a màxima aspiració acostumar el cos a hibernar durant tot un any a base de pastilles. No suporta la vida real.

— Ha perdut els pares, que, per cert, no l'estimaven gaire, i se sent totalment sola al món. Dormir és una bona forma d'introspecció al marge de la consciència. Ella confia que mentre dormi tot el dolor que sent desapareixerà. Aquesta és la fantasia que va ser el punt de partida de tota la novel·la.

L'única amiga que té, la Reva, està obsessionada amb el seu físic, té una aventura amb el seu cap –que està casat– i té una mare amb càncer terminal. És un personatge tràgic, però ens fa riure com a lectors. I ens fa sentir fatal que això passi.

— La desgràcia dels altres ens diverteix. Passa quan llegim, quan veiem pel·lícules i en el nostre dia a dia. A El meu any de repòs i relaxació, la Reva és un personatge que representa molts clixés. És ridícula, transparent i molt vulnerable.

Així i tot, desperta més tendresa que la protagonista.

— Potser perquè la veiem tan vulnerable. Per molt perfecte que sigui un cos, a dins sempre amaga inseguretats i dolor.

La imatge que dones de gran part dels teus personatges és inclement. T'has censurat mai com a autora?

— Sí. Quan deixo córrer alguna cosa és perquè penso que la idea no és prou bona. Em censuro en aquest sentit. Cal anar sempre més enllà per trobar el que realment val la pena.