BarcelonaDe la nord-americana Otessa Moshfegh (Boston, 1981) s'ha dit que escriu "com una cirurgiana" i també "com una assassina en sèrie", recorda l'editora d'Alfaguara, María Fasce. La majoria de lectors van descobrir-la gràcies a la seva novel·la més celebrada –i potser la més devastadora–, El meu any de repòs i relaxació (en castellà publicada el 2018). Hi explicava un any en la vida d'una jove que ha perdut la feina i decideix tancar-se al seu pis per entrar en un estat d'hibernació, acompanyada d'una quantitat ingent de fàrmacs. Després va venir la pandèmia, i és probable que es llegeixi de manera diferent ara que, fa dos mesos, ha sortit a Angle la traducció al català d'Alba Dedeu.

"Tinc la tendència a escriure sobre personatges que es troben sempre en situacions de confinament o aïllament –comenta Moshfegh des de casa seva als afores de Los Angeles, on viu "feliçment" amb el marit i diversos gossos–. No vull passar la resta de la meva vida escrivint sobre personatges aïllats, però aquest detall és important a nivell formal i psicològic. Quan aïlles algú i deixes que sigui el narrador de la història li dones una gran llibertat: expressa les seves observacions i alhora la interioritat". Per a Moshfegh, l'aïllament físic i mental dels seus personatges és "un símptoma de la consciència contemporània". "Els humans tenim una gran complexitat psicològica –explica–. La narradora d'aquesta novel·la està empresonada dins de la seva ment, com altres personatges meus. No escric per fer afirmacions com ara «aquesta és una novel·la sobre les addiccions». Això m'etiquetaria i em limitaria més endavant". I afegeix: "No penso, de cap manera, que escrigui sobre freaks".

Posar el lector contra les cordes

Filla d'intèrprets musicals, l'autora creu que la convivència dels pares amb els seus instruments li va fer tenir una relació particular amb les paraules, que treballa per extreure'n una música singular, contundent i arriscada, que l'ha acabat col·locant al centre de la narrativa contemporània. Per això és tan esperada La mort a les seves mans, que acaba de publicar Alfaguara en castellà i sortirà a Angle en català el 27 de maig.

Moshfegh torna a posar el lector contra les cordes. La protagonista s'endinsa, també en primera persona, en la investigació d'un assassinat. Passejant pel bosc amb el gos, Vesta Gul, una dona de 72 anys, troba una nota que explica que s'ha comès un crim i que la víctima es diu Magda. "Ningú no sap qui la va matar. Però no vaig ser jo", especifica el missatge. "No sabia ni el passat que tenia la Vesta ni tampoc el camí que seguiria –reconeix Otessa Moshfegh–. Escrivia mil paraules al dia per anar-ne descobrint coses. Això donava un element d'improvisació al personatge, que li permetia revelar-se a través de la construcció de la veu i de la investigació de l'assassinat, i al mateix temps s'havia d'enfrontar a la seva pròpia dissolució. Per a mi era més coautora de la història. Seia al meu costat i ens anàvem coneixent".

Durant anys, Moshfegh ha treballat amb un mirall instal·lat al darrere de l'ordinador "per conèixer millor els personatges": encara que pugui sonar estrany, assegura que "surten de dins teu i els pots arribar a veure". Ara ultima la novel·la en què ha estat treballant durant l'any de pandèmia, i té al cap el relat sobre un actor. "No em vull repetir", admet. Tampoc es mossegarà la llengua en els propers llibres. "No tinc cap límit a l'hora d'escriure. És malaltís creure que els personatges d'una novel·la s'han de comportar de manera exemplar –explica–. Si volem que la literatura vagi cap aquí hauríem de deixar que els governs escriguessin els llibres. Penso que hauríem de poder experimentar vides lluny de les nostres vides. Jo no llegiria cap novel·la que coincidís amb qui soc i el que faig. M'agradaria plantejar-me personatges diferents que fan coses que jo no faria i que em porten a viure situacions en què jo no he estat mai".