BarcelonaDes que a principis del 2019 va començar a dirigir Barcino amb l'encàrrec de "treure la pols dels clàssics i fer-los accessibles", Oriol Magrinyà (Barcelona, 1973) ha liderat la transformació de l'emblemàtica editorial, creada el 1924 per Josep Maria de Casacuberta i agombolada des de fa dècades per la Fundació Carulla. En menys de sis anys la feina de Magrinyà i el seu equip ha aconseguit reinventar el catàleg de Barcino i acostar-lo a les noves generacions de lectors gràcies a iniciatives com la col·lecció Imprescindibles, que publica alguns dels millors llibres de la tradició literària catalana amb dissenys llaminers i estudis preliminars impecables, des del Tirant lo Blanc de Joanot Martorell fins a la poesia completa de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Aquest dilluns celebren la festa dels 100 anys amb la participació d'Enric Casasses, Roger Mas i Laura Aubert, entre d'altres.

Es va llicenciar en filologia catalana el 1996. Per què va triar aquesta carrera?

— Quan vaig entrar a COU vaig canviar d'escola i allà vaig conèixer tot de gent nova. Vaig tenir la sort de coincidir amb un grup de gent amb qui de seguida vam compartir l'afinitat per la lectura. Sortíem i ens emborratxàvem, però també llegíem Rimbaud.

Aquesta afinitat per la lectura havia nascut de casa seva?

— El pare era advocat. La mare, psicòloga. Han estat i segueixen sent bons lectors, i a casa teníem col·leccions senceres com les Millors obres de la literatura catalana (MOLC) o les Millors obres de la literatura universal (MOLU). També l'Enciclopèdia Catalana. Però ni l'una ni l'altra em van inculcar la lectura d'una manera programàtica. Un detall curiós és que el pare sovint em llegia contes de Joan Amades abans d'anar a dormir.

A Barcino li havien publicat força llibres, a Amades.

— Sí.

Però ni la llicenciatura de filologia catalana ni el postgrau d'edició posterior, ni els contes de Joan Amades, el van acostar a Barcino professionalment.

— Vaig entrar en el sector editorial el 1996 com a comercial de McGraw Hill. Editar llibres de text és complicat: mou molts diners, però alhora és una feina d'una gran responsabilitat, perquè el que publiques acaba anant a les escoles i als instituts. A McGraw Hill m'hi vaig passar 16 anys, i hi vaig aprendre moltes coses, com ara que els llibres s'han de fer ben fets i a temps, i que s'han de vendre.

Llavors va passar una temporada a Cruïlla.

— Era un model d'empresa molt diferent del de la multinacional de la qual venia. Em vaig trobar amb tensions amb Madrid, perquè a l'hora de fer els canvis que l'editorial necessitava la direcció no se'ls va acabar de creure. Vaig entrar a Cruïlla a finals del 2012 i en vaig sortir a principis del 2015.

Què va fer els anys entre Cruïlla i Barcino?

— Fundar una empresa de serveis editorials, Go Books, que encara està en actiu. Quan vaig entrar a Barcino, m' interessava poder compaginar la feina amb l'acadèmia o amb altres activitats professionals com les que ja feia.

Així i tot, deu ser una feina intensa.

— Sí. Ara mateix publiquem entre 13 i 15 novetats l'any.

Les col·leccions compaginen el rigor filològic d'Els Nostres Clàssics i la Biblioteca Barcino amb la vocació divulgativa dels Imprescindibles i del Tast de clàssics.

— He procurat fer de pont entre el món acadèmic i un món que entén la cultura com a agent transformador, que ha d'estar l'abast de tothom. És molt important que totes dues entenguin el valor de l'altra. No es pot renunciar a cap de les dues, si vols que els clàssics continuïn arribant als lectors.

Quina editorial es va trobar, quan hi va entrar?

— Un projecte prestigiós i important però que havia quedat una mica arraconat. És cert que per a uns quants continuava sent una editorial sagrada i intocable, però si la treies del nucli més acadèmic hi havia poca gent que la conegués.

La col·lecció Imprescindibles, que va arrencar el 2021 amb Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, i La punyalada, de Marian Vayreda, ha sigut un gran encert.

— És una col·lecció que afegeix tres o quatre títols per any i que té vocació de continuar molt temps més. En tres anys, del Tirant n'hem venut 1.500 exemplars, i de La punyalada n'acabem de posar en marxa la tercera edició. El títol de la col·lecció pot induir a creure que els Imprescindibles són els millors, però no és ben bé així. Des de l'inici ens vam marcar fer una col·lecció de textos bons i que fossin fites en la història literària, i hem anat sumant tres o quatre títols l'any, sense marcar-nos un número concret. També hem volgut publicar autors de tots els territoris de parla catalana, i també incloure més dones que en anteriors col·leccions amb vocació de cànon com la MOLC.

A mi em vau descobrir La fabricanta, de Dolors Monserdà, una novel·la vivíssima sobre la Barcelona industrial de principis del segle XX.

— Monserdà va ser una autora que va obrir camins i aquesta novel·la feia temps que no es podia llegir.

També heu publicat Carme Karr.

— Les narracions de Clixés funcionen bé, però no es poden posar al mateix nivell que Vida privada de Sagarra, que també tenim a la col·lecció. Si repassem la història de la literatura catalana fins al segle XX veiem que hi ha molts més homes que dones, però encara exigim més a les escriptores a l'hora de canonitzar-les, i aquesta idea s'ha de corregir.

És un bon moment per publicar clàssics en català?

— Sí. Hem perdut la por a llegir els clàssics. Barcino ha fet feina perquè això passi, però també Club Editor, Adesiara, Viena i Edicions 62, entre d'altres. Cal editar els clàssics de manera atractiva i alhora amb rigor. En aquest sentit, la col·lecció Tast de clàssics, que des del 2011 adapta textos medievals al català actual, és un bon exemple. Acabem de publicar-hi La comtessa fidel i altres amors tèrbols de l'edat mitjana. D'altra banda, el fet de comptar amb el paraigua de la Fundació Carulla ens permet treballar amb tranquil·litat i pensant en el llarg termini.

A Barcino també hi trobem Mirades, una col·lecció d'assajos sobre literatura amb llibres de Mercè Ibarz, Miquel de Palol i Mireia Vidal-Conte, i Traduccions, que recupera en edició facsímil traduccions històriques de la literatura catalana, com La mort d'Ivan Ílitx de Tolstoi, a càrrec de Francesc Payarols, o els Poemes d'Edgar Allan Poe, versionats per Agustí Esclasans.

— Amb Mirades, la idea era posar autors actuals davant la tradició i que hi reaccionessin, com va fer Ibarz amb Rodoreda o ha fet Vidal-Conte resseguint l'empremta de Virginia Woolf en la cultura catalana. La col·lecció de Traduccions té a veure amb la idea que la nostra tradició literària s'ha fet també a còpia de traduccions, que de vegades influeixen en les pròpies dels autors, com es pot veure amb Esclasans, que té alguns contes en què es reflecteixen els poemes de Poe que abans havia traduït en prosa.

Quina feina queda per fer en l'àmbit dels clàssics?

Hem de continuar fent créixer els lectors, sobretot en les generacions més joves. De moment hem aconseguit tornar a posar els clàssics als taulells de novetats, però ara falta que els llibreters se'ls creguin prou per posar-los a les lleixes de fons. Autors com Narcís Oller, Josep Maria de Sagarra o Mercè Rodoreda s'haurien de poder trobar sempre sense dificultats.