Els relats reunits a Clixés van ser publicats per primer cop l’any 1906 amb el subtítol d’Estudis en prosa. Un segle després els recuperava l’editorial Horsori i ara ens arriben de nou gràcies a l’Editorial Barcino, en edició de Lluïsa Julià. Carme Karr (Barcelona 1865-1943) havia publicat alguns d'aquests textos a la revista Joventut, signats amb el pseudònim de L'Escardot. Una revista que havia donat dues grans escriptores: Víctor Català i Carme Karr. Gran admiradora de l’autora de Solitud, en una carta dirigida a l’empordanesa li deia que havia llegit la història de la Mila amb “fruïció i orgull”. Potser algun ressò d’aquesta història i dels Drames rurals perviu a Clixés. Així, mentre Karr va escollir un títol que evocava la fotografia, anys després Víctor Català retria homenatge al cinema a Un film (3.000 metres).

Dins del feminisme conservador de les primeres dècades del segle XX a Catalunya, Karr va ser el nom més destacat juntament amb Dolors Monserdà i Francesca Bonnemaison. Encara més tenint en compte que va ser la directora de la revista Feminal, dinamitzadora de l’emancipació femenina. Casada amb un advocat català amb problemes de salut mental, es va haver de fer càrrec dels seus quatre fills i va escollir les lletres com a font d’ingressos, encara que també va signar algunes composicions musicals.

A Clixés una vintena de narracions es reparteixen enfocaments: “Instantànies”, “Contrallums”, “Paisatges”, “Interiors”... Karr mira al seu voltant i cuina ficcions de prosa vibrant que retraten el seu temps. Me l’imagino exercitant els seus dots d’observació als carrers de Barcelona o en els indrets de mar i muntanya que freqüentava. Hi trobem des d’un seguici nupcial al bell mig del passeig de Gràcia fins a un crim fruit de la gelosia. Majoritàriament, trobem dones en situacions límit i abocades a la presa de decisions. Sovint les tanca a la presó del matrimoni, que com a autora qüestiona, encara que no per aniquilar-lo sinó per convidar-les a elles a deixar de ser simples comparses.

Allunyant-les dels estereotips, les humanitza i fa que despertin empatia: “Ella li anà perdent tot respecte, i acabà per ferir-la en lo més pregon de sos sentiments de dona, contant-li sos amors i ses disbauxes, cínicament”. Recordem que a l’època estava ben vist que un home tingués amants. A les dones els demana acció; als homes, un compromís nou amb les seves companyes de vida: “Un cop ens sabem estimats, ens clavem a jeure, i la dona necessita més acaronaments a l’ànima que al cos” (“Consciència”).

En la producció literària de Karr trobem una voluntat clara de propiciar un nou pacte entre homes i dones: “Ella deixaria d’ésser la resignada, la santa, la martre [màrtir], i esclataria aquella revolta que contra la dissort sentia grondar en el fons de son ser” (“L’esclat”). Encara que aquest no seria possible fins que els homes no comencessin a assajar una nova masculinitat, digna aliada de la nova feminitat. A Clixés comencem a albirar aquest temps nou que als anys vint i trenta faria un gran pas endavant.