BarcelonaEncara que estigui a punt de fer 85 anys, Margaret Atwood continua tenint el cap ple de projectes. Acaba de tornar al Canadà després d'una gira europea per continuar treballant en unes memòries de joventut, però ha trobat un forat a l'agenda per presentar la traducció al castellà del seu últim llibre, Perdidas en el bosque (Salamandra; traducció de Victoria Alonso). Es tracta d'un recull de quinze narracions en què ficciona alguns episodis viscuts al costat del seu marit, Graeme Gibson, mort el 2019. S'inventa que la seva mare "es va convertir en bruixa" i fa una entrevista post mortem a un dels autors que més l'ha influït, George Orwell.

"Vaig llegir 1984 en una edició de butxaca quan tenia tretze anys, no gaire després de la mort d'Orwell –recorda l'autora canadenca–. En el món de després de la Segona Guerra Mundial m'interessava la pregunta de què passaria si Anglaterra es convertís en un estat totalitari. Molts anys després em vaig plantejar el mateix interrogant, traslladat als Estats Units, abans d'escriure El conte de la serventa". Publicada el 1985 en anglès –i disponible en català a Quaderns Crema, traduïda per Xavier Pàmies–, El conte de la serventa planteja una societat distòpica en què algunes dones són escollides per gestar els fills de la classe dirigent. "Les distopies sempre m'han interessat més que les utopies, perquè és avorrit llegir sobre societats sense conflicte, en què tot és meravellós –continua l'escriptora–. Quan vaig publicar El conte de la serventa, era un moment en què les distopies havien desaparegut de la literatura. Havien proliferat després de la Primera Guerra Mundial, amb novel·les com La guerra dels mons, d'H.G. Wells, però sobretot a partir de la Segona Guerra Mundial. Després del llançament de la bomba atòmica a Hiroshima i Nagasaki es van viure uns anys d'ansietat per la possibilitat que una cosa així tornés a passar".

El present de les distopies

Des de fa uns anys les distopies tornen a abundar als taulells de novetats de les llibreries. "Hi ha molts autors joves que n'escriuen –admet–. Els preocupa, sobretot, el canvi climàtic, i també que les dones perdin drets". Abans de passar a analitzar la victòria de Donald Trump a les eleccions presidencials nord-americanes, Atwood recomana la lectura de It lasts forever and then it's over [Dura per sempre i llavors s'acaba], d'Anne de Marcken, "una novel·la molt inventiva protagonitzada per una zombi que té com a tema principal el dol".

Amb l'inici del segon mandat de Donald Trump a tocar, ¿estem entrant en un món distòpic com el que descriuen moltes novel·les actualment? "Amb la derrota de Harris s'ha demostrat que hi ha molts homes i dones que no volen una dona negra presidenta –comenta–. Penso que, en part, té a veure amb la por d'una hipotètica pèrdua d'estatus identitari i de poder". Atwood diu que ha trobat a faltar la qüestió de classe social als debats polítics dels últims mesos. "Tradicionalment, els demòcrates representaven les classes treballadores, i els republicans les classes més adinerades –explica–. Amb Trump, aquesta situació s'ha invertit". Això és el que ha fet creure a l'electorat, almenys. "Mai no saps què diu de veritat i què és una mentida –admet–. ¿De debò construirà camps de concentració per als immigrants il·legals, com ha promès? ¿S'atrevirà a executar l'antic cap de l'exèrcit, com ha suggerit?". Atwood és moderadament optimista sobre el futur als Estats Units: "Amb Trump de president no passarà el mateix que a l'Alemanya de Hitler". La preocupa més si la salut del nou president falla. "Tinc dubtes sobre si arribarà al final del mandat –diu–. Llavors el nou president seria J.D. Vance, un personatge que no sabem què pensa i que em recorda l'emperador Claudi: semblava idiota, però va aconseguir esborrar del mapa tots els seus enemics".