Trump ha sabut pescar en les aigües tèrboles del desencís i desorientació de les classes mitjanes i baixes. Ell mateix les ha embrutat amb perseverança. Consumada la involució als EUA, us parlaré d’un altre temps d’involució. I al final tornaré al present.
De la mà de la novel·la Una pau cruel del grecosuec Theodor Kallifatides, em transporto a l’Atenes dels anys 50, però podria ser Barcelona. En aquells anys hi havia pocs turistes i el règim postbèl·lic havia arrasat la dissidència comunista. Acabada la Segona Guerra Mundial, a Grècia hi va haver una guerra civil entre les guerrilles partisanes animades per l’URSS i la pseudodemocràcia tutelada per Occident. Els partisans que havien resistit contra el nazisme van ser aniquilats; els feixistes van ser tolerats, perdonats o com es vulgui dir. L’aliança entre Churchill (l’exèrcit anglès havia estat clau en l’alliberament) i els conservadors grecs va quedar clara: res de comunistes al govern. No hi podia haver un joc parlamentari com l’italià amb eurocomunisme.
Les presons es van reomplir. Hi va haver terror blanc. La democràcia es va construir en el marc de la Guerra Freda, apuntalada pel Pla Marshall. Aquells Estats Units volien liderar el món democràtic. L’any 1949, els últims partisans havien estat vençuts per l’exèrcit reial i la marina i l’aviació dels EUA, que va bombardejar les muntanyes amb bombes de napalm, un assaig per al Vietnam. Stalin va donar Grècia per perduda.
A Barcelona, amb l’infame dictador Franco, aquesta exclusió contra els rojo-separatistas va ser encara més brutal, amb milers d’afusellaments, camps de concentració i presons a vessar. I la sortida de la pobresa més lenta: més temps sense turistes. Grècia entrava a l’OTAN el 1952, Franco pactava les bases militars nord-americanes el 1953. El món bipolar quedava perfectament fixat al Mediterrani.
Amb Una pau cruel, Kallifatides conclou la seva trilogia sobre la guerra precedida pels títols Pagesos i senyors i L’arada i l’espasa. Al llibre, els derrotats idealistes han anat a parar a la capital, on sobreviuen en precàries condicions, en un soterrani quasi sense llum. El pare, mestre depurat, no té feina. Tenen un fill, Iorgos, a la presó. La mare se’n surt com pot. I el ja no tan petit Minos viu el seu despertar adolescent mentre es rebel·la contra una educació nacionalcatòlica. La lliure sensualitat del fill contrasta i xoca amb la derrota moral del pare: la revolució és morta i enterrada, l’amor és mort, tota esperança perduda.
És la tardor grega: "Les orenetes abandonaven Grècia a bandades i ben aviat arribaria el temps en què també la gent abandonaria el país a bandades", com va acabar fent Kallifatides. La represa econòmica també va ser fruit de les divises dels immigrants. Els espanyols van fer el mateix. Per als que es van quedar a casa, futbol i loteria, policia i prostitutes, processons i cues, misèria i companyia, barraques i més barraques. Fins que van arribar la tele, els telèfons, els cotxes... i els turistes. Històries paral·leles. La ultradreta grega, com l’espanyola, no ha sortit del no-res, clava les seves arrels en aquesta "pau cruel" que escriu Kallifatides.
Ara farà dos anys va morir l’exrei de Grècia, Constantí, germà de Sofia, l’esposa de l’emèrit espanyol. Constantí, com el seu pare, va ser un furibund anticomunista. Va donar suport al cop militar del 1967, jugada que li va sortir malament: els coronels van passar d’ell i van acabar fent un referèndum en què els grecs van refusar la monarquia. Al caure la dictadura, un altre referèndum va refermar l’adeu monàrquic. A Espanya, en canvi, la seva germana i espòs es van assegurar la continuïtat després de la dictadura feixista.
Torno al present. La victòria de Trump reobre les portes de bat a bat al món de la involució democràtica, una contrareforma a gran escala. Quant trigarà l’onada a arribar-nos? La ultradreta europea deu estar eufòrica. El somni europeu integrador i socialdemòcrata que representa Kallifatides, una mena de Paco Candel de Suècia, ja és una ombra del passat. Preparem-nos per al pitjor.
