Fa 140 anys, el 15 de novembre del 1884, les grans potències van decidir repartir-se Àfrica. Ho van fer uns senyors vestits de frac, al palau Radziwill, rococó florit, una monstruositat lleugera (mig segle després l’ocuparia Hitler i s’hi faria el seu Vorbunker i una mica més enllà el Führerebunker, l’últim cau dels monstres: Goebbels hi va assassinar la seva prole). Som a la conferència de Berlín. El canceller alemany Bismarck n’és l’amfitrió. Al costat dels europeus, hi ha els Estats Units, Rússia i Turquia. Tots defensen el comerç i la civilització. Éric Vuillard en fa la síntesi: "No s’havia vist mai tants estats intentar posar-se d’acord sobre una mala acció". Gairebé mai no s’és proteccionista a la casa dels altres, oi?
Al llibre Congo (Ed. 62, traduït per Jordi Martín Lloret), Vuillard es fica en l’elegant intimitat d’aquella barbàrie, d’aquell mercadeig. El tràfic d’esclaus ja no estava ben vist. Les últimes sessions de la conferència, un cop repartit el pastís africà, es van dedicar a parlar de les maneres de lluitar contra el tràfic d'éssers humans. Una mica d’ordre, sisplau (per cert, els catalans vam ser dels últims a seguir defensant l’esclavisme). Ordre per seguir explotant el continent negre, esclar. Cadascú fa la seva reclamació fronterera, es miren Àfrica amb lupa. Que gran! Que esplèndida! Tots han llegit El continent misteriós de Henry Morton Stanley. El febrer del 1885 s’alcen les copes de xampany i brinden. Àfrica ja té la seva acta notarial.
Stanley havia anat al palau Radziwill a parlar-los del Congo, de tot el que hi poden trobar. Els ensenya diapositives. Té catorze nacions embadalides davant seu. Els homes del frac somnien amb ferrocarrils, ciutats, factories... Stanley és un assalariat del rei belga, Leopold, un monarca constitucional al qual el seu país li queda petit: no vol un Congo belga, el vol per a ell sol, tot i que mai no hi arribarà a anar. Vol una societat anònima. La política per a ell és una antigalla, amb bona gestió empresarial n’hi hauria d’haver prou. Els sona això? Què pretenen fer Trump-Musk als Estats Units? La política com a negoci. El món és un lloc on fer diners. Amb Trump-Musk estem reculant encara més enrere, al segle XVIII dels fisiòcrates: si hi ha negoci, el benestar ja es propagarà espontàniament. L’economia, deien Quesnay i cia, funciona millor sense govern, laissez faire, laissez passer. Amb el colonialisme va passar tot el que va passar, tant a Amèrica com a Àsia, i després a l’Àfrica.
Tornem al XIX. Les formes comptaven. Calia dissimular. Leopold va haver de camuflar la seva avidesa com a beneficència, apel·lant al bon cor de la gent. Stanley li fa la feina bruta, va comprant terra (si no l'hi venen, mata els reis rebels), s’endinsa a la selva, acaba maleint Àfrica. Funda Léopoldville. Cautxú, cafè, ivori, dones, vides. Rere seu, hi arriben homes amb vaixells carregats de fusells. Leopold fitxa l’explorador Charles Lamaire, les expedicions punitives del qual són letals, a sang i foc. Banana és el port d’entrada. Després de Lamaire ve Léon Fiévez, que encara és pitjor. És un dels monstres que potser van inspirar El cor de les tenebres de Joseph Conrad: exigia als seus, com a justificant de l’ús de municions, que li portessin la mà dreta tallada del cadàver de les seves víctimes. Una vegada li van portar en un sol dia 1.308 mans.
Leopold va acabar sent propietari d’un estat vuit cops més gran que Bèlgica però sense carreteres ni dispensaris ni escoles. Només comptava el cautxú: per a les soles de sabata, els pneumàtics, els cordons, els preservatius... Va confiar el negoci als Goffinet, el pare i els fills bessons. Molts diners.
Miquel Barceló lamentava aquest dilluns que ja no pot tornar a la seva casa d’un Mali consumit per la guerra: "L'enyoro cada dia". Àfrica, deia, encara viu les conseqüències de la brutal colonització europea mentre Europa tanca les portes als africans desesperats. És una de les coses que explica a la seva autobiografia dibuixada i escrita, De la meva vida (Galàxia Gutenberg).
