BarcelonaTenint en compte que la desesperació abunda a El càntic del profeta (Periscopi/Alfaguara, 2024), últim premi Booker, és normal que l'autor, l'irlandès Paul Lynch (Limerick, 1977), no sigui l'home més lluminós i afable. La claustrofòbica, magnètica i brillant història que planteja a la novel·la arrenca amb una visita de la policia a casa de l'Eilish, microbiòloga i mare de quatre fills, per advertir-la que el seu marit, en Larry, hauria de deixar de banda les activitats sindicals si no vol tenir problemes amb les autoritats. L'home no trigarà a ser detingut i empresonat en algun lloc que l'Eilish desconeix. Aquest és el punt de partida d'un seguit de prohibicions, violència institucional i retallades de drets per part del govern d'extrema dreta que mana a la Irlanda de la novel·la. El càntic del profeta, traduïda al català per Marc Rubió, ha estat descrita com a distopia, però malauradament es llegeix com la crònica d'alguns dels punts més foscos del nostre present.

Tinc entès que el seu camí com a escriptor va començar quan va fer 30 anys, en una de les illes Eòlies, Lipari, molt a prop de Vulcano i Stromboli.

— És així.

No deu ser una d'aquelles històries que ens expliquem els escriptors al cap dels anys, amb les modificacions pertinents?

— No, és una història exacta i veritable. Havia treballat en un diari, el Sunday Tribune, des dels 19 anys. Sobretot hi editava textos i també hi publicava crítiques de cinema. Era una bona feina, però hi havia alguna cosa que no anava bé dins meu. Cada vegada em sentia més amargat, i ara penso que és perquè no deixava fluir la meva autenticitat. Tinc molt present aquell viatge en taxi, pujant un turó, amb el mar al davant: va ser el moment en què vaig tenir una epifania. Em vaig dir: "La meva vida és una mentida". I des de llavors vaig lluitar per canviar-la.

L'escriptura hi ha tingut un paper central.

— Feia massa anys que enterrava aquesta pulsió dins meu. La veu del no era molt més sorollosa que la del sí. Quan vaig sortir del taxi, em vaig tancar a l'habitació de l'hotel i vaig començar a escriure la història que feia temps que voltava dins meu.

Això va passar el 2007, però no va publicar el seu primer llibre fins al 2013.

— Vaig continuar treballant al diari durant dos anys, sis dies a la setmana. De nit, i durant les vacances, escrivia. Un dia abans que el Sunday Tribune anunciés que tancava, m'havia agafat un any sabàtic per treballar en el segon esborrany de Red sky in morning, el meu debut.

Des de llavors s'ha guanyat la vida escrivint?

— Sí, tot i que ha sigut difícil. En aquells moments tenia una hipoteca i havia de llogar una habitació de casa a un amic per pagar-la. Tenir el llop a la porta de casa, esperant que surtis per devorar-te, és inspirador. Red sky in morning era una novel·la densa, lírica, gòtica i metafísica, no tenia gaires números per triomfar.

Ho va fer?

— Només a França. Va agradar molt, i la van entendre millor que a Irlanda. De fet, crec que al meu país encara no acaben de saber quin és el meu projecte literari.

El càntic del profeta ha guanyat el Booker.

— És un premi molt important, i gràcies a ell la novel·la ha agafat embranzida internacionalment. S'està traduint a 34 llengües. Encara ara m'impressiona, quan hi penso.

Deu haver-hi alguna contrapartida...

— Altres guanyadors del Booker amb qui he parlat m'han convençut que durant els pròxims tres anys no podré escriure. Això, per a algú com jo, que viu dedicat al següent llibre, és terrible. Ara bé, també he d'admetre que tant de bo pogués continuar queixant-me de problemes com aquest. Soc conscient que soc molt afortunat.

La supervivència es troba al centre d'El càntic del profeta.

— És un dels temes que m'obsessiona. Vivim en un món impossible de comprendre i al qual som indiferents. Trobar-hi un sentit i sobreviure-hi amb una certa dignitat és un repte.

L'Eilish, protagonista de la novel·la, no deixa de patir des que la policia la visita.

— La nostra societat premia els guanyadors, però, en canvi, ignora completament la gent discreta i silenciosa.

Situa els personatges en una posició extrema: tirar endavant en un país on l'extrema dreta es dedica a retallar més i més llibertats. S'ha considerat una novel·la distòpica, però jo la veig molt a prop del nostre món.

— En anglès, de les distopies en diem ficció especulativa. Un llibre deixa de ser especulatiu quan parla de coses que ja passen al nostre món. M'he trobat amb molts lectors que quan comencen El càntic del profeta pensen que està ambientada al futur, però que quan avancen una mica s'adonen que és una història que descriu la realitat de molts milions de persones al món.

No és només un llibre sobre l'ascens de l'extrema dreta a Occident, oi?

— No. En comptes de centrar-me en una realitat política concreta, agafo elements de diferents llocs per donar una visió tan àmplia com em sigui possible. He parlat amb ucraïnesos que em diuen que estic explicant la seva vida. També amb palestins. També amb gent de llocs molt diversos del món que em diuen que al seu país la democràcia també està virant cap a l'autoritarisme o, directament, cap al feixisme.

Dies després de guanyar el Booker hi va haver manifestacions i aldarulls als carrers de Dublín protagonitzats per simpatitzants de l'extrema dreta.

— En aquest cas també va sortir algú dient que m'anticipava al que passaria a Irlanda. Així i tot, per sort, a Irlanda l'extrema dreta té un suport molt minoritari.

El càntic del profeta no em sembla exactament una novel·la política, més aviat va sobre els efectes de la política en els ciutadans corrents, no?

— No escric amb un missatge al cap ni tampoc amb una agenda política. En cap cas penso que puc solucionar una sèrie de problemes, fent El càntic del profeta. Escric un lament. M'interessa el dolor dels personatges.

S'ha centrat en una família. Per què?

— Quan llegeixes la Ilíada hi veus herois i les estratègies militars i polítiques per triomfar. Si jo escrigués aquella història, m'endinsaria en les vides dels ciutadans de Troia.

Li criden l'atenció vides com la d'una microbiòloga amb quatre fills i un pare que comença a tenir símptomes de demència.

— La nostra vida és extraordinàriament complexa. Si no podem arribar a entendre-la i dominar-la des d'un punt de vista personal, com podem tenir la pretensió de desxifrar la situació política del país on vius? Quan estàs pendent de quatre fills, d'un pare malalt i de tenir prou llet a la nevera, és impossible estar al corrent dels canvis en les lleis.

El nou règim es dedica a retallar els drets dels seus habitants.

— Hi ha un passatge en què ella diu a l'inspector que no pot entrar a casa seva perquè viuen en un estat de dret i ell respon que aquesta certesa en realitat és una creença. En un altre passatge, el pare de l'Eilish, que té encara moments de lucidesa, li diu que el que viuen és que el nou poder s'ha quedat amb les institucions i que des d'allà està modificant l'estructura de creences. Quan repeteixes moltes vegades que dos més dos són cinc, hi ha gent que s'ho acaba creient.

I gent que vota els partits que retallaran els seus drets!

— L'hipercapitalisme està fallant a milions de persones. Cada vegada és més difícil viure amb dignitat. Per culpa de la pressió econòmica, cada vegada hi ha més gent que renuncia a la seva individualitat. N'hi ha que deixen fluir la seva animalitat, se sumen a un grup i es dediquen a atacar un objectiu concret. És així com comença el feixisme. Caldria recordar que el feixisme no es conforma mai amb tenir el poder, sinó que busca exercir un poder absolut. La dominació. I per aconseguir-lo farà servir qualsevol eina que tingui a l'abast.