BarcelonaL’escriptora i diputada Jenn Díaz (Sant Feliu de Llobregat, 1988) ha unit les seves dues facetes, la literària i l’activista, per escriure Violència en tres actes (La Magrana), un llibre entre íntim i assagístic sobre la seva condició de víctima de violència de gènere. Hi explica el maltractament físic i psicològic que va patir a mans de la seva exparella quan tot just tenia 18 anys, però des de la mirada de qui ho ha superat i pot analitzar amb eines teòriques l’estigma, els estereotips i els tòpics que acompanyen la violència masclista; parlem des de la Manada fins al cas Dani Alves.

Ara fa cinc anys que vas pujar a l’atri del Parlament com a diputada per ERC i vas dir: "Em dic Jenn Díaz i fa 10 anys vaig patir violència masclista". Vist en perspectiva, ho tornaries a fer?

— Sí, perquè va ser un punt d'inflexió en la meva concepció política del que m'ha passat. Fins llavors era una cosa molt íntima, privada, que havia hagut de pair i comprendre. Des de llavors el camí és com polititzo la meva vivència i com puc contribuir a l’esclat del feminisme, igual que a mi m'ha servit llegir altres dones, parlar amb les meves amigues, posar nom a moltes d'aquestes qüestions, desempallegar-me una mica de la idea de la culpa.

Dius que t'acomplexava, explicar-ho.

— Jo no encaixava, en l'etiqueta de víctima. T'allunya d'aquesta autopercepció la vergonya, la culpa, la sensació que ets una persona dèbil i fràgil perquè t'ha passat a tu i no a altres dones. Escrivint el llibre m'he adonat que la denúncia va ser el moment de reafirmar-me en què allò que m'havia passat tenia un nom, es deia violència masclista, i jo n’era una víctima. No havia de tenir vergonya perquè no havia d'assumir cap complicitat amb el meu agressor. De vegades també sents que has de justificar el nivell de cruesa de la violència que has patit perquè, si no, et sembla que no mereixes aquesta consideració.

La violència psicològica que descrius fa pocs anys que es té en compte: l’assetjament, el xantatge, l’engany...

— Una de les coses que a mi em feien no reconeixe'm com a víctima és que només em va agredir físicament dos cops, i jo deia: "És puntual". En canvi, quan ho has paït, t’has format i el feminisme és a totes les esferes, t'adones que per arribar a la violència física és indispensable passar per tota aquella altra violència psicològica. Hem avançat molt en això, però encara hi ha reticències i es posa el focus on no toca. Ho veiem quan es mediatitza un cas i comencem a parlar de si la víctima somriu o viatja amb les seves amigues.

La víctima carrega amb molt pes: amb la violència, amb la necessitat d’amagar-la i amb la culpa de permetre-la. El fet de saber que les causes de la violència són estructurals escrius que et va descarregar.

— Perquè el focus ja no està en mi, sinó en el que passa a la societat, en com hem arribat fins aquí, és una culpa més comunitària encara que després me la carregui jo. Les víctimes d’una crisi humanitària o de terrorisme no creiem que mereixin ser-ho. En els casos de violència masclista entenem que hi ha una permissivitat i automàticament et converteixes en tan responsable com ell, perquè bé que podries haver marxat. Però les dones adultes víctimes de violència masclista no tenen les eines i les condicions per fer-hi front. No dic que desaparegui la seva capacitat, però dia a dia t’han minat les condicions que et permetrien enfrontar-t'hi. Quan en surts, ho pots veure.

Quan vas fer clic?

— Amb la primera bufetada la lectura que en faig és s'ha posat nerviós i serà un fet aïllat. Al cap d'uns mesos torna a passar, i llavors ja no tinc ni tan sols aquesta excusa. Però ell també tenia problemes de salut mental i jo vaig prendre el rol de persona cuidadora. Hi havia una barreja entre el que era una relació tòxica, una relació de poder, i els problemes de la vida, i amb aquella combinació jo vaig prendre l'actitud de "l'ajudaré a sortir d'aquesta situació i el nostre amor es podrà sobreposar a tot això". Sempre esperes que una gran pallissa sigui el moment àlgid, però a mi em va passar en un sopar. Va ser molt desagradable i cruel amb els seus amics i a mi, que per primera vegada era espectadora de la seva agressió, em va semblar intolerable. I a mi m'havia fet moltes coses pitjors abans! Feia dos o tres mesos s'havia inventat que s'havia suïcidat i jo havia estat capaç de sobreposar-me a allò. Hi ha un dia que simplement tens una força que no saps ben bé d'on surt i aquell dia ets capaç de marxar i no tornar a agafar el telèfon.

Moltes vegades es retreu a les dones que no denunciïn, o que no denunciïn prou ràpid. Llavors, si denuncien, pot ser perquè busquen diners o notorietat. Tu vas decidir denunciar al cap d’un any.

— Allà vaig prendre consciència que el retrat robot de la víctima no existeix i el del seu procés de recuperació tampoc. Jo sabia perfectament que s’arxivaria el cas perquè no tenia testimonis i no tenia informe mèdic, però el motor de la meva denúncia és que jo estava patint el que ara en diem violència digital, m’amenaçava de publicar fotos meves. Denuncio perquè, d’una banda, necessitava creure que jo tenia el poder de fer-hi alguna cosa i, de l’altra, volia que no tingués l’expedient net. Perquè jo segur que no era la primera i tenia la sensació que totes les anteriors dones ho havien silenciat exactament igual que jo ho estava fent. Pensava en la propera dona que patís violència d'aquell mateix agressor i que si mai tenia necessitat de posar una denúncia que com a mínim hi hagués un expedient amb una denúncia arxivada. Tot i que el procés judicial va ser traumàtic, la denúncia va ser reparadora, perquè moltes vegades necessites que hi hagi algú que et doni la raó i no tenir la sensació que has fallat i que no has estat prou, perquè això és molt invalidant.

Encara avui, quan pensem en violència de gènere, pensem en dos prototips de víctima i botxí: ella dèbil i insegura, ell amb personalitat i alcohòlic.

— En el meu entorn més immediat, amb els meus amics, quan ho explicava, una de les reaccions més comunes era: "No ho hauria dit mai". I jo pensava: "Per què?" Perquè se'm pressuposen unes virtuts i uns valors que ningú associaria a una víctima de violència masclista. No pot ser una escriptora feminista i diputada, una dona jove que en aquest marc social té tots els privilegis i totes les portes obertes. Per què tothom considera que jo no dono el perfil? Quantes altres dones no estan donant el perfil i els està passant?

De fet, s’ha viscut un cas recent al Parlament, amb Cristina Casol, que va denunciar Junts per assetjament per raó de gènere. Què opines de com s’ha resolt?

— Desconec els detalls de l'informe, perquè ha de ser confidencial, el que sí que tinc clar és que, des de fora, estem enviant un missatge desolador a les dones que volen alçar la veu: si denuncies, no només no et creuran, sinó que t'apartaran. A tots els partits ens cal encara molta cultura feminista per poder fer un bon tractament dels casos. No és fàcil provar els fets, i això no vol dir que no hi hagi violència. En el meu cas, la justícia també diu que no tinc proves, però jo sé perfectament què vaig viure. Així que, com a principi, les dones que decideixen denunciar tindran sempre el meu suport, com el va tenir la companya Mireia Boya, que també va tenir moltes dificultats per demostrar que allò que deien que era discrepància política era en realitat violència política.

Creus que serveix la mediatització de casos com la Manada o el cas Dani Alves?

— És fonamental. El cas de la Manada és un punt d’inflexió, perquè va ser el primer cop que una sentència va ser vergonyosa i les dones vam aixecar-nos per dir-ho. Quants jutges fins llavors havien dit que és la teva roba, la teva conducta i que què feies tu sola? Milions de sentències. En aquell moment també es va trencar amb aquesta idea de l'agressor com una persona alienada de la societat, que viu als marges i viola perquè ho necessita. Hi havia aquelles proclames: "Són fills sans del patriarcat". El cas de la Manada i de Dani Alves posen sobre la taula que no hi ha un retrat robot d'ells: pot ser un futbolista ric o cinc xavals que surten de festa. El que passa és que no s'estava denunciant. La víctima de Dani Alves té una valentia extra, perquè al davant tens un poderós i tens totes les de perdre. I un altre dels casos que per a mi són encoratjadors i que també posen llum en un espai molt fosc són les companyes d’El sostre groc [el cas de l'Aula de Teatre de Lleida que va destapar l'ARA]. L'abús de poder està ultranormalitzat i va ser un cas que va fer molta pedagogia de què vol dir ser víctima de violència masclista i de quina dinàmica s'estableix entre víctima i agressor, com els pots fer còmplices, què vol dir el consentiment i com el consentiment pot estar viciat.

O el petó de Jenni Hermoso, que visibilitza l’abús en l’entorn professional.

— Des del primer moment he tingut la sensació que, en un altre context, Jenni Hermoso hauria acabat normalitzant aquell abús i l'hauria portat al lloc de la broma, la sàtira, a un lloc en què el pogués pair. La societat i les dones van empènyer i van dir: "Estem amb tu".

Hi ha víctimes concretes que han denunciat i també hi ha el fet que el feminisme ha arribat a les institucions. Però tu et preguntes: a quin preu?

— El preu és altíssim i és injust que s'hagi de pagar aquest preu. I alhora crec que la majoria de dones que han pres aquesta decisió de ser-hi i de polititzar, mediatitzar o judicialitzar els seus casos i les seves violències crec que són molt conscients que no ho fan només per elles. Empatitzo totalment amb la víctima del cas de Dani Alves, que diu que tant de bo pogués tirar enrere i no denunciar-ho, però, des del punt de vista col·lectiu, que bé que hagis pogut atrevir-te a enfrontar-te a un poderós i que hagis contribuït en tan poc temps a tants canvis en la ment de moltes.

L'extrema dreta està intentant retirar aquesta etiqueta de violència de gènere o masclista. Et preocupa?

— És el gran perill actual. Si engegues la televisió i t’expliquen la dinàmica de la violència masclista i et diuen que tens un telèfon per trucar, però després ve un altre senyor i et diu que això que t'estan dient és ideologia de gènere, que no t'ho creguis, i tu estàs desitjant trobar una escletxa per no reconeixe't com a víctima de violència masclista i et difuminen aquest camí, això és un gran problema. L'extrema dreta necessita que nosaltres no tinguem un paraigua que agermani totes les violències masclistes, que són moltes en diferents àmbits i de diferents formes.

Quin paper hi té la cultura, en tot això? Ara s’acaba d’estrenar una obra de teatre sobre el cas de la Manada, Jauría, que es veurà al Teatre Romea.

— Fonamental, no en tinc cap mena de dubte. D’una banda, perquè moltes de nosaltres vam arribar a la concepció de l'amor escoltant música, llegint poemes, llegint novel·les d'amor, i de cop arribes als 18 i tens un cacau mental sobre què és l'amor i què és el romanticisme que et passa a factura en les primeres relacions. De l’altra, perquè quan la cultura la facin de forma normalitzada les dones no hi haurà una única narrativa imperant, que és l'òptica masculina. Ho hem vist al cinema: comences a consumir cultura feta per dones i dius: "Ara estic entenent alguna cosa del que m'ha passat a mi". A mi tenir una mirada compartida m'ha canviat la vida.