ENTREVISTA
Víctor García Tur

“El més proper al meu estil és la mal·leabilitat”

Escriptor, guanyador del premi Mercè Rodoreda 

“El més proper al meu estil és la mal·leabilitat” / FERRAN FORNÉ Zoom

Un any després de l’esplèndida novel·la curta ‘Els romanents’, Víctor García Tur reuneix mitja dotzena de contes juganers, inspirats i metaliteraris a ‘El país dels cecs’, que ha merescut l’últim premi Mercè Rodoreda

No és cap secret que a Víctor García Tur (Barcelona, 1981) li encanta experimentar amb obres i autors ja existents. Els ocells (Empúries, 2016) reinterpretava el conte de Daphne du Maurier -que Hitchcock va adaptar al cinema- i Els romanents (Empúries, 2018) connectava la rebel·lió adolescent amb diverses sectes medievals que van meravellar García Tur quan les va descobrir gràcies a l’assaig En pos del milenio, de Norman Cohn. A El país dels cecs (Proa, 2019) l’escriptor és fidel a la seva vocació exploradora i versiona Borges, sintonitza amb els mons paral·lels d’Ursula K. Le Guin, revela qui va ser l’autèntic -ehem- autor de Moby Dick, dispara contra la teoria de l’iceberg d’Ernest Hemingway i planteja un viatge a la Xina imperial del segle XVII.

Entre Twistanschauung (2009) i Els ocells van passar set anys. Segur que molts lectors i coneguts et preguntaven per què havies trigat tant a tornar a publicar. En canvi, els quatre últims anys has acabat tres llibres i ara et deuen demanar com és que ets tan prolífic.

El meu mètode de treball sempre ha estat obrir moltes carpetes. He anat abandonant projectes sobre la marxa. Aquests últims anys he aconseguit tancar més temes, tot i que tenia menys temps per escriure.

Vas presentar el llibre al Mercè Rodoreda amb el títol Shanzhai, una paraula xinesa que fa referència a la falsificació, sobretot de productes electrònics.

Veient algunes d’aquestes còpies t’adones que poden arribar a millorar l’original! El que he volgut fer a El país dels cecs -que finalment em va semblar un títol més bo que Shanzhai - ha estat agafar una sèrie de contes reeixits i fer-ne versions. La meva intenció no era millorar-los: m’interessava molt la idea de començar a copiar, però, en el procés de creació, tergiversar-ne la intenció inicial.

L’iceberg de la teoria parla de viatges en el temps per investigar Charles Dickens, Herman Melville i Ernest Hemingway.

M’havien demanat un conte per a l’antologia Punts de fuga [Males Herbes, 2015] però va anar creixent amb tanta desmesura que no em vaig atrevir a enviar-lo. Volia homenatjar els autors maximalistes nord-americans i aquesta idea del super size que tenen tan assumida. El primer autor que va publicar una gran novel·la americana va ser Herman Melville, amb Moby Dick [1851]. Ell va obrir el camí a molts autors que també han buscat fer novel·les llargues: Pynchon, Gaddis, Foster Wallace... L’ambició literària no va lligada a l’extensió. Hi ha contes curts que condensen tantes idees com una novel·la.

El país dels cecs té dos contes força llargs, dos d’extensió mitjana i dos de molt curts.

No hi ha una única manera de fer contes. Autors com Rodrigo Fresán et demostren que es pot ser torrencial i brillant alhora. La digressió no és un problema. L’escola de Hemingway, que diu que un conte havia de mostrar només una petita part de la història, és molt present, encara. A vegades funciona, però no sempre.

A cada conte obres una porta diferent. Així i tot, una de les preocupacions centrals és el temps.

Per poc que vegis la decadència pròpia o la del teu voltant el temps humà es converteix en un motiu de reflexió. Al llibre el temps hi apareix de formes molt diverses: a El recaptador Jing el temps és l’element màgic clau de tot el relat; a L’iceberg de la teoria parlo dels cronoestudis literaris, que neixen a partir de viatges en el temps per modificar la història de la literatura; a El país dels cecs, Borges pensa un temps més enllà de l’individu, molt més vast.

Hem d’especificar que aquest Borges que apareix al conte El país dels cecs es diu Jordi i viu exiliat des de fa anys a Buenos Aires.

Un dels meus motors creatius és el lema “what if...?”. Què passaria si Borges hagués nascut a Catalunya i s’hagués instal·lat a l’Argentina? Com canviaria que hagués estat un autor en català?

Mirant-te l’exili català des del 1974 sembla que estableixis un paral·lelisme amb el present. ¿Podríem tornar a una situació com la del Borges del conte i tants altres exiliats?

Al conte mostro dues actituds molt diferents. El narrador és un patriota idealista: pensa que és inevitable que el règim franquista canviï. La visió de Jordi Borges -un home ancià i cec-és que els humans estem condemnats a repetir els errors i que la guerra tornarà.

I quina és la teva visió?

La meva vara de mesurar les coses políticament és Ursula K. Le Guin. El seu punt de vista era feminista, ecologista i anarquista. Així i tot, quan escrivia buscava els terrenys grisos, els que no tenien respostes fàcils. La seva literatura conté el dilema ètic, t’obliga a reflexionar per treure les teves conclusions.

Els mons està inspirat en ella.

I Le Guin alhora havia llegit molt Margaret Mead. La protagonista és una antropòloga que vol mostrar que la realitat no és només una. També planteja que els gèneres són construïts i que es pot sortir del binarisme home-dona. Potser no estem tan definits biològicament sinó a través de la cultura.

L’estil de cada conte és diferent.

El més proper al meu estil és la mal·leabilitat. Potser té a veure amb la meva professió de dissenyador gràfic: el client et busca perquè et pots adaptar a les possibilitats que et demana per a aquell encàrrec. També pot ser que m’avorreixi ràpidament de mi mateix, i que això em porti a canviar de forma. Algun dia, quan tingui més llibres publicats, potser es veuran unes mateixes constants vitals en el que he escrit.

Hi haurà lectors que veuran una provocació en la reescriptura de L’àlef.

Al conte original de Jorge Luis Borges el personatge es queixa de com la seqüencialitat del llenguatge impedeix reflectir la simultaneïtat de l’Univers. Una manera de mostrar aquesta simultaneïtat era imprimir tot el conte a la mateixa pàgina. Espero que no em denunciïn, com ha passat en casos recents! L’obra de Borges convida a refer-la i reapropiar-te-la. La persecució legal dels últims anys contradiu el seu esperit.