Entrevista
Barcelona
Joan Miquel Oliver

“Estic més a prop de Bob Esponja que de Pedrolo”

Músic i escriptor 

Joan Miquel Oliver, a Barcelona / PERE VIRGILI Zoom

Deu anys després de debutar com a novel·lista amb ‘El misteri de l’amor’, el músic Joan Miquel Oliver torna a la ficció amb ‘Alexandra Schneider und ihr Casiotone’, una història “basada en fets reals” que explica una invasió alienígena a Mallorca

Fa anys que els éssers d’altres planetes van aparèixer en l’univers creatiu de Joan Miquel Oliver (Sóller, 1974). Primer va ser en alguna de les cançons d’Antònia Font, com ara Extraterrestres, on Pau Debon cantava “Que guai! Que guai! / Quins extraterrestres més originals, / van amb motos d’aigua dins s’hiperespai / i una espasa làser en sa mà”. Més endavant, inaugurada la trajectòria en solitari, van arribar el Marcianet de Mart -que “tenia quatre braços i no era ni baixet ni alt”- i els misteriosos habitants de Pegasus, que apareixien en una platja plena de “guiris borratxes dins ses dunes”, “cercant oceans” i venint “de futures edats”.

En paral·lel a la trajectòria musical -que a l’octubre creixerà amb un nou disc-, Joan Miquel Oliver s’ha decidit a escriure una novel·la breu que entronca amb el seu costat més alienígena. Primer, perquè explica la invasió de Mallorca per part d’un petit exèrcit de criatures vingudes d’una lluna de Júpiter. Segon, perquè és una marcianada protagonitzada per Oliver mateix i en la qual apareixen músics com David Carabén i Clara Viñals. Amb Alexandra Schneider und ihr Casiotone (L’Altra, 2018), Oliver explica una història fantàstica amb unes eines i objectius que cap altre autor posaria en pràctica.

El 2014 vas publicar Setembre, octubre, novembre (L’Altra), un dietari en què parlaves de Miquel Riera, un dels pioners d’una variant de l’escalada batejada com a psicobloc. ¿Podies fer res més estrany? Sí, aquesta novel·la.

El llibre sobre en Miquel Riera era un dietari fidel a la realitat. Alexandra Schneider... és 100% ficció però s’hi assembla molt: tots dos són una espècie de road movie mallorquina. No importa gaire si el que expliques és cert o no.

El primer que llegim a la novel·la és que està “basada en fets reals”.

Fa poc llegia en una revista que una malaltia mental com l’esquizofrènia t’impedeix distingir què passa a fora i a dins del teu cap. En el procés de creació literària, la percepció i la imaginació s’acosten molt.

Quin va ser el punt de partida d’ Alexandra Schneider und ihr Casiotone?

No m’agrada plantejar-me un llibre, sinó improvisar. Tenia una pàgina escrita sobre n’Alexandra Schneider, una al·lota que conec, que venia al meu estudi. Al cap d’uns dies vaig somiar que hi entrava tot de gent i començaven a menjar-se els meus llibres. Llavors vaig pensar que potser eren persones que els alienígenes havien convertit en cabres.

Vas decidir estirar el fil.

Va ser una febrada de quinze dies de viatge mental. No sabia cap on aniria, ni l’extensió ni res. Podria haver fet una novel·la de 500 pàgines, però al final en va tenir només 100.

Pel que fa a l’argument és un llibre força passat de voltes. Estilísticament estàs més controlat: Alexandra Schneider... no s’assembla gaire al Joan Miquel Oliver que va escriure El misteri de l’amor.

Aquella novel·la havia de ser així, i les crítiques que me’n van fer -que no van ser tantes- eren molt innocents. Em van dir que el que havia de fer un escriptor era explicar bé una història. No hi estic d’acord: la literatura és, sobretot, la visió, la captació de coses especials. Un exemple d’això seria quan la Clara Viñals es posa “les xancletes amb el sistema de fer-les enrere amb els dits dels peus”.

En un altre passatge, un dels protagonistes, l’artista Albert Pinya, està a punt de matar un dels alienígenes, el Hans, però ho acaba deixant córrer.

En Hans li diu: “Els extraterrestres, Albert, també som persones”. Aquestes coses em surten al moment, no les penso abans, formen part de la meva manera de mirar el món.

No voldria fer cap espòiler, però suposo que puc dir que el narrador del llibre, que al principi ets tu mateix, en un determinat punt canvia.

Per escriure aquest fragment em vaig inspirar en una rondalla mallorquina, la d’en Gostí lladre, un al·lot que es fica en una banda i junts van fent dolenteries fins que li claven una ganivetada i diu: “Me mor, ja no en faré pus”. M’agrada molt l’ús d’aquest pronom feble.

Hi haurà lectors que poden pensar que has fet una versió gamberra del Mecanoscrit del segon origen.

El vaig llegir a l’institut, però ja no me’n recordo. He fet un llibre molt burro: estic més a prop de Bob Esponja que de Manuel de Pedrolo. M’encanta Bob Esponja! Hi ha moments que es posa nerviós i comença a córrer pels quatre costats de la tele. En un capítol veu una esponja de debò i baveja perquè li sembla una tia bona.

També hi ha alguna al·lusió més compromesa, com aquells rudiments de sentit comú que els alienígenes implanten als humans per “fer desaparèixer la policia, l’exèrcit i la classe política”.

Això ve de la visió de l’anarquisme segons Noam Chomsky. Diu que l’home no és un llop per a l’home, sinó que té un instint de protecció i tendeix a comportar-se bé. La majoria de gent som bones persones, no necessitem que ens diguin que no podem pegar a algú o que no pixem als carrers, perquè no ho faríem. Amb l’excusa que a la gent se l’ha de controlar s’han muntat una sèrie de lleis que ens limiten.

Precisament la setmana que ve Josep Miquel Arenas anirà a la presó per les lletres d’algunes de les cançons que va signar com a Valtonyc. El 17 de juny Antònia Font participarà en un concert per la llibertat d’expressió a Palma.

Volem donar suport a la causa. És una gran injustícia la que s’està aplicant contra en Josep: és un al·lot que treballa en una fruiteria i que quan va fer aquestes cançons tenia 18 anys! Condemnar-lo a tres anys i mig de presó en règim de terrorista és absolutament desproporcionat i crea un precedent brutal. Aquesta sentència vol posar-nos la por al cos. A partir d’ara, quan escriguem hem d’anar alerta. Hem perdut la llibertat.