BarcelonaLa Natàlia té quinze anys i, com cada estiu, torna al poble per passar-hi les vacances. Allà es retroba amb la millor amiga de la infantesa, l'Emma: una malaltia l'ha mantingut allunyada de l'escola i dels nois i noies de la seva edat. Les petites vampires, la quarta novel·la de Maria Guasch (Begues, 1983), explora la peculiar relació entre les dues amigues, receloses dels forasters que viuen en una masia dels afores del poble, al mateix temps que es fixa també en un jove visitant, el Martín, que treballa al bar de la família de l'Emma mentre cova ambicions literàries. Publicada a L'Altra, és una relectura i actualització del gènere gòtic, on la foscor, la crueltat i la sang enverinada planen en una vila propera i alhora distant de Barcelona.

Tant la Natàlia com el Martín comparteixen la voluntat d'observar l'estranyesa de l'Emma. Amb quin dels personatges vas començar a construir la novel·la?

— Aquest projecte va sorgir fa molts anys del meu treball de final de grau, que era un guió per a una pel·lícula que no es va rodar mai. El personatge principal era el Martín, un noi melancòlic, empipat amb el món i alhora immers en una espècie de tedi vital: en aquells moments tenia moltes ganes de construir una història que tingués a veure amb els relats del Romanticisme del segle XIX, sobretot de vampirs.

T'hem d'imaginar llegint Dràcula i els seus succedanis amb devoció?

— Sí. La figura del vampir em fascinava, en això potser no soc gaire original.

També la sèrie de novel·les d'El petit vampir, d'Angela Sommer-Bodenburg?

— I tant... M'hauria encantat tenir un amic vampir com l'Anton, el protagonista d'aquestes novel·les. Tenia tres llibres que parlaven de les vides quotidianes de bruixes, vampirs i fantasmes, i el de vampirs el rellegia compulsivament. De petita somiava que si deixava la porta oberta entraria un vampir i em convertiria en un d'ells. Era una cosa que m'agradava imaginar i alhora em feia por.

Al final, a Les petites vampires el Martín és un personatge més secundari que el de la Natàlia.

— Després d'acabar el guió vaig deixar el projecte aparcat durant molt de temps, però la història m'anava tornant, i em vaig decidir a reprendre-la poc després de llegir Sempre hem viscut al castell, de Shirley Jackson, on hi ha un personatge, la Merricat, que té obsessions similars a les de l'Emma de Les petites vampires. Em vaig adonar que jo no podia entrar en la interioritat d'aquest personatge, a diferència de Shirley Jackson, i vaig imaginar que m'hi aproximaria a través d'una amiga seva, la Natàlia. Ella participa del món estrany de l'Emma però se'l mira des d'una certa distància.

La Natàlia torna durant uns mesos al poble on va créixer. Ser de fora li permet observar els altres, però no li permet integrar-s'hi completament. Quina és la teva experiència amb Begues? Hi tens una relació constant?

— Hi torno tot l'any, molts caps de setmana. Hi tinc una doble relació: la real i una de mítica. He acabat convertint el poble en un paisatge que em remet a la infantesa.

Ho veiem a Les petites vampires i ho vèiem també a Olor de clor sota la roba (RBA-La Magrana, 2014).

— En totes les meves novel·les sempre hi ha un lloc petit, sigui o no el meu Begues mitificat, on els personatges troben espais que són més interiors que exteriors.

El que han fet besavis, avis i pares et condiciona més clarament que a la ciutat, en un poble?

— Es fa més evident. Això et fa sentir protegida, però també et pot fer sentir incòmoda.

Un altre tema recurrent en les teves novel·les és la mort per sobredosi.

— Hi era a Els fills de Llacuna Park [L'Altra, 2017] i hi és també aquí. Injectar-se droga casa molt amb la figura del vampir. Comparteixen la idea de la sang, de l'addicció i de la maledicció, perquè és un mal que es trasllada de generació en generació.

L'Emma ha tingut una mare heroïnòmana, i li ha encomanat la sida que va contraure. En aquest sentit, la novel·la va més enllà de pel·lícules com Estiu 1993, de Carla Simón.

— Hi ha dos traumes fonamentals a la novel·la: el de l'addicció de la generació dels pares de l'Emma i el de l'adquisició il·legítima d'unes terres més enrere, durant les generacions d'avis i besavis dels protagonistes. El mal es va traslladant cap endavant, fins arribar al present.

Els que vam créixer als anys 80 recordem els estralls de la droga i la por d'agafar la sida.

— Escrivint la novel·la m'he adonat que volia abordar el mal en la infància. Fins i tot el mal es pot presentar en un aspecte molt lluminós i màgic, perquè en aquest petit món que comparteixen les dues amigues hi ha foscor però també aquesta llum de l'amistat inqüestionable de quan ets petit. També la meravellosa amoralitat de la infància.

Elles arriben a cometre un acte horrible quan tenen 10 anys. Quan en tenen 15, torna a passar una cosa inquietant.

— Fins a quin punt se les pot jutjar, quan són tan petites? Aquest judici canvia en el present de la novel·la, quan ja són adolescents.

Escrius sobre l'amistat perquè ha sigut i és molt important per a tu, o al revés, perquè vas ser més aviat una nena solitària?

— Ostres, ara em fas pensar... He tingut amistats importantíssimes que venen de la infància i persones amb qui he creat mons particulars. Amb imaginació aconseguíem transformar-ho tot al nostre voltant. Suposo que això ho fan la majoria de nens. Mai no vam arribar a practicar cap ritual pervers, amb els amics.

Enyores la infància?

— Suposo que escrivint un llibre com aquest hi ha una certa enyorança cap aquest territori mític de la infància. Potser tota l'escriptura ve d'aquí, d'aquesta malenconia per intentar recuperar la infància, un territori que pot ser massa intens, i que les protagonistes de Les petites vampires no volen abandonar. Si no l'abandones et pots convertir justament en un ésser terrible.