Llegim  /  Entrevistes 02/05/2022

Ko Tazawa: "Estic malalt però no desmoralitzat: seguiré treballant fins a l’últim moment"

Catalanòfil japonès

7 min

Ko Tazawa (Yokohama, 1953) és un catalanòfil japonès pioner. Hi ha un abans i un després d’ell en la relació entre les cultures catalana i japonesa. Catedràtic del Departament d'Estudis Interculturals de la Universitat Hosei, a Tòquio, actualment n’és professor emèrit. Té un gran coneixement i estima per Catalunya i la seva llengua, que parla perfectament, tant ell com la seva esposa, especialista en literatura comparada, i els seus dos fills. Amb casa a Queralbs i Barcelona, ha passat moltes temporades aquí i hi ha fet grans amistats. Afectat d’una greu malaltia, ara última un nou diccionari català-japonès, japonès-català.

Amb el covid no ha pogut venir a Catalunya els dos últims anys.

— Ha estat una gran llàstima. A més, tinc càncer des de fa cinc anys. Fins ara m’he trobat bastant bé gràcies a una radioteràpia especial, però tot tractament pot tenir un final. No sé fins quan podré seguir fent una vida normal. Però en tot cas estic treballant de valent. Un escriptor japonès va dir: “M’agradaria morir de bocaterrosa, perquè això serà la prova que estava avançant, mirant cap endavant, fins a l’últim moment”. Aquestes paraules m’agraden. O sigui que seguiré treballant passi el que passi fins a l’últim moment.

Com es troba ara mateix de salut i d’ànims?

— És evident que no em queda gaire temps de vida. Però estic amb ganes de seguir i de seguir fent coses. Estic malalt, però no desmoralitzat. Tenir feina t’ajuda a mantenir-te serè. I també tinc la meva dona, la Yoshiko, i el suport de la família.

La feina que té entre mans és el Diccionari català-japonès, japonès-català.

— Sí. L’antic diccionari, del 1984, està exhaurit. Des d’Enciclopèdia Catalana em van preguntar si valia la pena reimprimir-lo o si tocava fer-ne un de nou. I definitivament se n’havia de fer un de nou. EI del 1984 va tenir un valor històric i, diguem-ne, polític: en aquells anys de recuperació de la dignitat de la llengua catalana una de les mesures era que es poguessin aprendre llengües estrangeres a partir del català. I evidentment els diccionaris eren eines importants. Però en aquell moment no hi havia cap especialista de japonès. El diccionari va sortir, i va tenir valor, però deixava molt a desitjar. Era molt convenient fer-ne un de nou ara.

Quan sortirà?

— Des de l’editorial calculen que pot sortir abans de finals d’any, no ho sé. La redacció ja està pràcticament acabada. Però la correcció d’un diccionari és una feina molt feixuga.

És un diccionari unipersonal?

— En principi sí, però tinc una col·laboradora al Japó, Raquel Vila, lectora de la càtedra Ramon Llull al Japó. És una persona molt primmirada, i té un gran coneixement del català i del Japó.

Quines novetats principals contindrà, aquesta obra?

— Serà totalment diferent respecte al diccionari del 1984. Serà una obra nova del tot, basada en els principis de la lexicografia actual. Em considero una persona indicada per a aquesta tasca perquè la meva tesi doctoral ja va ser sobre el diccionari bilingüe japonès-català, dirigida molt rigorosament per la doctora Teresa Cabré. El d’ara serà un diccionari modest, petit, no per a un especialista de la llengua japonesa, sinó per als aprenents de la llengua. I confio que sigui molt útil per a aquesta finalitat.

En termes tècnics, quines dificultats ha trobat en la tasca de fer el nou diccionari?

— El català i el japonès són dues llengües molt diferents. No hi ha equivalències exactes, absolutes, entre paraules catalanes i japoneses. I a més a més, el concepte gramatical de les dues llengües és molt diferent. Un estudiós nord-americà va dir que un diccionari bilingüe és "a pack of lies", o sigui, un paquet de mentides. Si això es pot dir referint-se a la combinació de l’anglès i una llengua europea, imagina’t entre el japonès i el català! Normalment posem per a una paraula més de dues equivalències japoneses i eliminem les parts sobrants de la suma d’aquestes dues o tres equivalències perquè el resultat sigui oportú.

Posi-me'n un exemple.

— Una paraula quotidiana que sembla fàcil però no ho és: passejar. L’equivalència seria sampo suru. Però en català pots anar a passejar en cotxe, oi? O pots anar a passejar per exemple des de Barcelona fins a Vic, una mica lluny. En canvi, amb la paraula suposadament equivalent, sampo suru, no pots fer-ho en cotxe ni en bicicleta, has d’anar caminant. I a més a més, has de fer-ho on ets ara. D’aquest tipus de dificultats n’hi ha moltes.

A un catalanoparlant, què és el que més li costa quan ha d’aprendre japonès?

— No és que el japonès sigui una llengua difícil, al contrari. La gramàtica és bastant fàcil, estructuralment parlant. Però com que són molt diferents, tant a nivell lexicològic com gramatical, el catalanoparlant ha de canviar totalment de xip, ha de canviar fins i tot la manera de pensar. Això moltes vegades costa.

Vostè parla un català molt correcte. Li va costar?

— Sí. Però al Japó des de bastant petits aprenem l’anglès, i si hi ha un xoc amb una llengua tan diferent, aquest normalment ja l’has superat quan eres petit. El català i l’anglès no són de la mateixa família propera, però sí de la mateixa família indoeuropea, o sigui que al capdavall són bastant semblants. En aquest sentit, normalment per als japonesos és més fàcil posar-se amb el català que viceversa. Jo, a més, abans del català vaig aprendre el castellà.

Com tants estrangers que venen a Catalunya... Suposo que està informat de la preocupació pel baix ús social del català i les polèmiques lingüístiques i polítiques que envolten aquest debat. Què en pensa?

— Quan torno a Catalunya, sobretot a Barcelona i entre la gent jove cada vegada se senten més converses en castellà, i crec que això és molt difícil d’aturar. El 1993, amb la meva família vam passar tres anys a Barcelona. Els nostres fills, que tenien 6 i 3 anys, van anar a l’escola i totes les classes s’impartien en català. No puc imaginar l’eliminació d’aquest sistema tan ben fet. És un dret dels catalans poder educar els seus fills en la seva pròpia llengua. Espero i desitjo molt que es mantingui la tradició de la llengua catalana. Segons la meva experiència, més o menys fins a l’any 2000 el procés de catalanització va anar bé i crec que era un model exemplar de com mantenir la tradició d’una llengua minoritària a Europa. Però malauradament després ha vingut una època bastant difícil.

També hi ha hagut el Procés independentista. Des de la distància relativa, perquè vostè té molts amics a Catalunya, com el valora?

— No em defineixo ni a favor ni en contra de l’independentisme. Tinc molts amics que desitgen la independència, per tant, comprenc molt bé el seu sentiment. Però no puc assumir quin seria el resultat, que podria ser negatiu o positiu.

Com ha evolucionat la relació cultural entre Catalunya i el Japó al llarg de les últimes dècades?

— Hi ha hagut un gran boom del manga japonès. I això, evidentment, ha ajudat a fer créixer l’interès, sobretot entre els joves, per la cultura i la llengua japonesa. I una de les eines importants per aprendre l’idioma és un diccionari bo. Això és el que estem intentant proporcionar-los.

També hi ha hagut una forta penetració de la cuina japonesa a Catalunya. Vostè mateix n’ha escrit un llibre.

— Sí, aquest és el segon factor important.

La seva relació amb Catalunya ve de lluny. Com va començar?

— Jo treballava en un banc japonès i em van enviar a Barcelona perquè aprengués el castellà. Volien obrir una sucursal a Madrid abans que Espanya entrés a la Comunitat Econòmica Europea. Però els qui em van enviar no sabien que a Barcelona la llengua materna de la gent era el català: vaig veure-hi escenes molt interessants de com la gent canviava de llengua segons amb qui parlava, segons la situació. I així vaig agafar consciència de les relacions entre llengua i societat. Després de treballar al banc durant uns anys més, em vaig adonar que no era la meva vocació. I vaig canviar de professió. Vaig entrar en un doctorat al Japó, i a l’hora de triar el tema de la tesina em van venir de nou aquelles escenes sobre les relacions entre la societat i la llengua viscudes a Barcelona. I així va començar el meu interès per Catalunya i el català.

Com entén el bilingüisme que es viu a Catalunya?

— El fenomen de Catalunya, sobretot de Barcelona, és molt interessant. Quan vaig arribar, des de fora, algú podia pensar que la llengua superior era el castellà i la llengua inferior era el català. Però en realitat no era així: els alts funcionaris, els militars i la gent de negocis d’alta categoria parlaven en castellà, però la majoria de líders culturals ho feien en català. O sigui, que hi havia una diferència, però no era d’inferioritat ni superioritat. I després, molts petits empresaris i botiguers parlaven en català i els seus empleats, provinents de la immigració espanyola, en castellà... Però a vegades els seus fills es convertien en catalanistes radicals. Era i és una comunitat lingüística de diferents capes, molt interessant.

La seva relació amb la cultura catalana ha estat llarga i intensa. Ha traduït el Tirant lo Blanc, Jesús Moncada, Rodoreda, Sánchez Piñol, Espinàs... Quina obra l’ha marcat més?

— Abans que comencés jo, no hi havia pràcticament cap traducció de la literatura catalana al japonès. Tenia al meu abast una muntanya de tresors i la meva meta va ser traduir tres obres cabdals: el Tirant, La plaça del Diamant i Camí de sirga. I afortunadament ho he pogut fer. Bé, el Tirant em va costar molt, però de totes tres n’estic molt satisfet.

Amb la poesia no s’hi va atrevir.

— La veritat és que no soc gens de poesia, però en canvi la meva dona s’ha especialitzat en la difusió del haiku a Catalunya i Espanya. És el seu fort. I diu que hi ha poetes realment bons com Papasseit o Carner. La traducció de Camí de sirga de fet és conjunta entre ella i jo. A la Yoshiko li agrada molt. O sigui que va ser una mica per influència seva que la vaig triar.

També ha traduït l’Espinàs.

— En els meus primers contactes amb Catalunya, Josep Maria Espinàs hi va tenir un paper decisiu. A través d’un article seu al diari Avui em va ajudar a tenir contacte directe amb la gent de Catalunya. Ha estat un gran benefactor meu. I com a signe d’agraïment, i també perquè m’agrada molt, vaig traduir El teu nom és Olga al japonès.

Com l’ha canviat, com a persona, el fet de tenir aquesta doble identitat cultural?

— Si coneixes una cultura estrangera bastant profundament pots arribar a relativitzar la teva pròpia. He tingut una gran sort de trobar-me amb la cultura catalana. A part de l’estada de tres anys per fer el doctorat a la Universitat de Barcelona, amb la família, mentre els nens van ser petits, vam venir cada estiu a un poble pirinenc.

Quina relació tenen ells amb Catalunya?

— Els agrada i no els sembla una terra gaire estrangera: és una part de la seva vida. Mantenen bastant bé el català, però el que passa és que per exemple el nostre fill gran, en Yu, el parla molt bé, però ell mateix diu: “El meu català és el català d’un nen”, no ha evolucionat.

stats