ENTREVISTA
Antonio Manzini

“A la literatura del sud d’Europa s’està perdent el sentiment de culpa catòlic”

Autor de ‘Pols i ombra’ 

“A la literatura del sud d’Europa s’està perdent el sentiment de culpa catòlic” / PERE TORDERA Zoom

L’escriptor, cineasta i actor italià ha guanyat molts lectors amb Rocco Schiavone, un policia corrupte que fuma porros i busca fer justícia. Antonio Manzini, però, utilitza la trama de la novel·la negra per explicar una Itàlia en la qual l’esquerra, segons ell, ha mort

Antonio Manzini (Roma, 1964) ha tocat moltes tecles. Ha dirigit pel·lícules i ha fet d’actor, però assegura que quan se sent més lliure és quan escriu. Pols i ombra (Salamandra) és la sisena novel·la amb el personatge que més lectors li ha donat: el policia Rocco Schiavone. Malgrat que alguns l’assenyalen com l’hereu d’Andrea Camilleri, amb qui Manzini va compartir més de tres dècades d’amistat, Schiavone té poc a veure amb Montalbano: fuma porros, és corrupte, s’alimenta malament, persegueix fantasmes i l’han destinat a Aosta, una regió que li és força aliena. La placidesa que troba Montalbano davant un bon plat de gambes o observant el mar és inexistent a la vida de Schiavone. Això sí, els dos policies, com els seus creadors, tenen un gran sentit de l’humor. Manzini ha participat en l’última edició del festival BCNegra, on ha parlat d’Itàlia i de com concep la novel·la negra.

Schiavone està força enrabiat i frustrat amb un sistema policial i judicial que li posa més obstacles que recursos. ¿És un reflex de l’Itàlia d’avui?

És un problema amb la llei i la justícia, no només d’Itàlia sinó del món en general. I això és motiu de ràbia i frustració. A Itàlia la justícia i la llei no van de bracet. Som els exportadors de la màfia i tenim el Vaticà a dins. Amb tot plegat es fa molt difícil administrar la justícia. Itàlia és un dels països més corruptes d’Europa. El que em diverteix de Schiavone és que és corrupte, pren drogues i té una ètica més que qüestionable però és l’únic que garanteix la justícia.

¿Fer-ho com ho fa és l’única manera de sobreviure?

Sí, supervivència és la paraula exacta.

A la novel·la apareixen dos policies que recorden moltíssim els clowns del teatre.

He fet teatre durant molts anys i m’agrada copiar els grans. Shakespeare col·locava joglars a les obres, i ho feia perquè era un atractiu per al públic popular, una distracció enmig de la tragèdia, però a mesura que el drama avança els clowns es fragmenten. Volia clowns, i que fossin versemblants.

¿Hi ha policies tan calamitosos?

Sí, i tant. Hi ha clowns a tot arreu. Als diaris també [riu].

¿L’ha entrevistat mai un clown?

Només un periodista italià i anava molt borratxo. Vam riure molt.

A la novel·la apareixen molts temes socials: l’homofòbia, el racisme, la impunitat dels assassins poderosos, la jerarquia de les víctimes... ¿La novel·la negra li serveix per denunciar les injustícies actuals?

La intenció és explicar el meu país, Itàlia. És dolorós veure com personatges com Salvini surten escollits. El pitjor és que moltes vegades he escrit coses i ho he encertat, han acabat passant per molt esperpèntiques que semblin. La novel·la negra, si es limita al crim, és avorrida. L’utilitzo per explicar qui són els últims de la classe.

Com ha reaccionat la cultura a Itàlia davant aquest auge de l’extrema dreta?

La cultura a Itàlia no reacciona, o no ho fa tant com hauria. Tot plegat és cíclic: quan la crisi pesa molt, l’home, que és com un animal, es transforma i es fa conservador per defensar el seu territori. Per ser d’esquerres s’ha de ser obert, i ser obert és més difícil. A Itàlia, com a Espanya, el feixisme no es va acabar. L’estem arrossegant. No entenc com es pot votar un partit que té relacions amb la màfia. Cada dia enxampen un assessor o un alcalde que està involucrat amb la màfia. A Itàlia tenim una extrema dreta que lluita contra el centre perquè l’esquerra va morir. I amb ella, els drets dels més febles, la dignitat dels treballadors. El 1945 hauríem d’haver fet la revolució i no la vam fer. Jo voldria anar a viure a Portugal.

Schiavone és un romà de cap a peus i vostè l’envia a Aosta, una regió muntanyenca del nord-oest d’Itàlia.

El volia col·locar en un lloc incòmode. Els romans del Trastevere no saben ni on és Aosta. Què hi fa allà? Embogeix. No està equipat culturalment i no té la roba adequada. És un personatge deprimit que s’arrossega.

Tenim tendència a col·locar moltes etiquetes. A BCNegra s’ha parlat de novel·la àrtica, nòrdica... ¿Existeix la novel·la negra mediterrània? Què ens diferencia de la nòrdica? ¿La moral catòlica?

Sí, segurament. Nosaltres obtenim el perdó amb quatre parenostres, i els protestants quan s’equivoquen s’enfronten directament a Déu. El cert és que començo a veure als llibres del sud d’Europa una moral molt més laica. Per fi! Cada cop ens allunyem més de la religió i del seu pes. A la literatura s’està perdent el sentiment de culpa catòlic davant un Déu bíblic que sempre ho observa tot.

Alguns l’assenyalen com l’hereu d’Andrea Camilleri, que va morir l’estiu de l’any passat. El cert, però, és que els seus herois tenen poc a veure amb els de Camilleri...

Vam ser amics durant 35 anys, va ser professor meu. Gairebé mai parlàvem dels llibres, rèiem molt. Compartim algunes coses: igual que ell, jo vinc del teatre, i la ironia era la nostra manera d’enfrontar-nos a la vida. Va ser com un segon pare, però no em considero gens el seu hereu.