BarcelonaEl llibre Pequeña enciclopedia de lugares íntimos, de l'ucraïnès Iuri Andrukhóvitx (Ivano-Frankivsk, 1960), recull, per ordre alfabètic, trenta-nou llocs on l'autor ha passat temporades llargues o curtes i que han activat el seu cervell literari. Examina nombroses ciutats ucraïneses, però també viatja a Romania, Rússia, els Estats Units, Alemanya i Mèxic. Publicat per Acantilado i traduït al castellà per Oksana Gollyak i Frederic Guerrero-Solé, el llibre és un tour de force que barreja vivències, invencions, episodis històrics, extravagàncies i poemes amb la llibertat envejable que caracteritza l'obra de l'autor. Andrukhóvitx ofereix aquest dimecres una conferència al CCCB, Geopolítica d'Europa, just un any després de l'inici de la invasió d'Ucraïna per part de Rússia.

Encara que aquest llibre es va publicar al seu país el 2011, és revelador llegir-lo ara, sobretot en els episodis que transcorren a Rússia. ¿No té una gran imatge de Sant Petersburg, oi?

— No. Hi vaig anar quan era estudiant. Va ser una experiència freda en tots els sentits: no només pel que fa al temps, també perquè la gent amb qui vam coincidir ens tractava fatal.

Escriu que les dones els trepitjaven als autobusos perquè parlaven una altra llengua. Els titllaven de ser gent de províncies.

— Això va ser a principis dels 80, durant l'última etapa de l'URSS. Érem joves i passàvem gana. Si vam sobreviure va ser perquè bevíem molt... Va ser llavors que em vaig adonar que els ucraïnesos érem diferents. Formàvem part del mateix imperi, sí, però no teníem res a veure amb ells.

A finals d'aquella dècada, a vostè el consideraven una jove promesa de la poesia ucraïnesa, però quan el portaven a recitar a Kíiv parlava en rus. Per què?

— En aquells moments, si feies servir l'ucraïnès la gent reaccionava amb agressivitat. Et deien: "No entenc res. Per què no parles la llengua dels humans?" Aquesta llengua era el rus, esclar.

Aquí et deien: "Parla en cristià". I volien dir castellà.

— Hi havia gent que es mantenia ferma i continuava parlant en ucraïnès. A vegades els clavaven una pallissa. Aquesta situació, per sort, va començar a canviar a partir del 1989: es va reconèixer l'ucraïnès com a llengua oficial a dins de la República Socialista Soviètica d'Ucraïna. Des del 1991 [any de la declaració d'independència] hem millorat molt.

Encara ara és així?

— Cada enquesta que s'ha fet ha demostrat que l'ús de la nostra llengua no deixa de créixer. En l'última, gairebé un 80% declaraven que la seva llengua materna era l'ucraïnès. No crec que arribem a aquests percentatges, però en la resposta hi veig una projecció de futur. Encara que el país continuï sent bilingüe, la llengua més parlada serà l'ucraïnès. I aquest procés s'ha accelerat amb la invasió russa.

Per què?

— Als ucraïnesos ens agrada anar a la contra. Si algú de Moscou ens diu que som russos i que hem de parlar la seva llengua, nosaltres ens hi oposem i escollim l'ucraïnès.

Ha passat gairebé un any de l'inici de la guerra. ¿Continua conservant l'optimisme de les setmanes inicials?

— Sí. El poble ucraïnès resisteix i ho continuarà fent. Aviat contraatacarem, però hem d'esperar una mica: cal que arribin més armes i que els soldats estiguin preparats. Tinc dubtes que aquest any s'acabi la guerra, però la guanyarem els ucraïnesos.

Per què s'hauria d'allargar tant?

— Durant un temps vaig creure que la societat russa es rebel·laria contra el seu govern, però m'equivocava. A grans trets, els russos estan d'acord amb la política de Putin. Els ucraïnesos depenem de nosaltres mateixos i de com sigui d'efectiu el suport dels aliats occidentals.

A Pequeña enciclopedia de lugares íntimos explica algunes anècdotes relacionades amb el servei militar. Vostè va haver de servir l'Exèrcit Roig. Durant aquell temps diu que fumaven molt, feien el manta, parlaven de sexe i jugaven a cartes. Si l'exèrcit s'ha mantingut així, no m'estranya que la invasió no hagi anat com s'esperava Putin.

— A principis de febrer de l'any passat, quan ja teníem coll avall que tard o d'hora començaria la invasió, la meva dona em va comentar que havia vist a les notícies que hi havia 300 tancs russos a la frontera. Estava molt atemorida. Me la vaig mirar i li vaig dir: "No tinguis por, perquè d'aquests 300 tancs només n'hi deu haver 120 que funcionin correctament".

Va ser una mica així, quan va començar la guerra, oi?

— Sí, veies muntanyes de ferralla de l'exèrcit rus abandonades per tot arreu. Eren inservibles. Durant el servei militar vaig experimentar en primera persona el desgavell de l'Exèrcit Roig. Tant de bo encara els acompanyi. Si l'exèrcit rus d'ara és com el que vaig conèixer als anys 80, Putin té molts números per perdre aquesta guerra.

Era un exèrcit poc preparat i amb poques ganes de treballar.

— Els ucraïnesos érem els millors soldats de l'Exèrcit Roig. Els oficials se'ns disputaven perquè érem garantia d'èxit. Però, esclar, ha plogut molt des de llavors. Des del 2014 han canviat moltes coses a l'exèrcit ucraïnès. Els nostres estàndards són els de l'OTAN. El caos i els errors formen part de l'ADN de l'exèrcit rus.

En l'ADN de la seva literatura hi ha un alt percentatge d'humor.

— L'humor no el pots preveure ni planificar. Si forma part de la teva manera de veure el món no pots deixar que la guerra l'aigualeixi. A Ucraïna, la guerra ha disparat el nostre sentit de l'humor.

¿Com s'ho fan, quan la tragèdia és a tot arreu?

— Necessitem riure'ns de l'enemic. Mantenir el sentit de l'humor precisament durant la tragèdia. L'humor no és banal, pot ser molt profund. En moments de gran dificultat han nascut novel·les molt divertides. Penso, per exemple, en Les aventures del bon soldat Svejk, de Jaroslav Hasek, un dels meus llibres de capçalera: és una sàtira ambientada durant la Primera Guerra Mundial.

El seu nou llibre, que ara podem llegir gràcies a Acantilado, inclou 39 ciutats. L'edició ucraïnesa en té 111. Digui-me'n una que no surti en la versió que nosaltres podem llegir.

— Barcelona.

Barcelona? I què en diu?

— Explico una passejada per la Rambla i hi parlo dels lladres que hi ha.

No em digui que li van robar la cartera...

— No! Abans que vingués per primer cop a Barcelona, un amic em va dir que vigilés, perquè la Rambla estava plena de pispes. I més endavant ho he sentit dir més vegades. No em va passar res, per sort. Vaig arribar fins al monument de Colom i em vaig fixar que no assenyala cap a Amèrica. Em va semblar que havia d'explicar-ho als lectors...

Al llibre compara Moscou amb una patata.

— Com diu?

Recorda que si Nova York és la Gran Poma, Moscou té forma de patata. Amb què compararia Kíiv?

— Amb el cor.