Diu el DIEC que el mascarell és un "ocell marí de la família dels súlids, d’uns 90 centímetres de llargada, de plomatge blanc amb una taca negra a l’entorn dels ulls" que té la particularitat de llançar-se al mar com un boig. Al Diccionari Català-Valencià-Balear s’afegeix una altra accepció de la paraula: "Mascarat, tacat de màscara". Aquest és també el títol de la traducció catalana del thriller psicològic escrit per l’autora, dramaturga i poeta quebequesa Anne Hébert (1916-2000), una obra que l’any 1983 va guanyar el premi Femina i el Premi del Governador Central del Canadà, entre d’altres, i que, en francès, porta per títol Les fous de Bassan.

La història narra la desaparició de dues adolescents en plena efervescència sexual, la Nora i l’Olivia Atkins, cosines i boniques, en un poble malalt de normes. Un mes després, el mar torna a la riba els cossos desfets de les dues joves. El que interessa a Hébert, però, no és el mòbil policial a l’ús, ni tan sols el culpable, sinó el punt de vista diversificat dels narradors, que, en un monòleg interior narrat adaptat al registre de cada personatge, explica la història en retrospectiva, en cadascuna de les sis seccions del llibre. Són personatges amb identitats molt definides i molt perverses que generen tota mena de reaccions en el lector. Destaca la veu discordant del jove Percival, el dement del poble, que en el fons és el més coherent de tots. I en un segon pla no menys important hi ha la descripció de l’entorn, un territori salvatge, ventós, de paisatges en fuga i atmosferes asfixiants, amb onades altes i penya-segats, al nord del Canadà, farcit de crueltat i incest (tothom té els ulls blaus), en una fal·làcia patètica digna d’esment.

Tot plegat al servei d’un llenguatge entre postmodern i poètic (molt ben traduït per Antoni Clapés) que dona lloc a un estil fragmentari, d’el·lipsis i de petites escenes encadenades per formar una atmosfera global. El mar i la natura són dos dels punts forts de la petita comunitat del poble costaner de Griffin Creek, formada per famílies d’ascendència anglesa que s’han aïllat en un territori del Quebec majoritàriament francòfon dominat per una por vaga i aferrats tots ells a unes creences religioses molt rígides i castradores que formen part de la seva identitat endogàmica i d’una vida que es limita al pas del temps i als rols de mascle tòxic i dona submisa, "aplacada i domada".

Sordidesa i un llenguatge ric

La irrupció de la sexualitat (latent, tothora) en aquest context –l’arribada de Stevens Brown, el cosí atractiu de les dues noies– trasbalsa la comunitat tancada i sovint amb relacions de consanguinitat en plena canícula de l’any 1936, concretament el dia 31 d’agost. El nouvingut genera alerta en els habitants masculins de Griffin Creek i un desig reprimit en moltes de les dones enclaustrades del llogarret, les quals ara estan disposades a travessar límits per seguir els baixos instints que, en el fons, les dominen. És un llibre rar, de vegades desagradable, pertorbador, no ens enganyem, perquè la sordidesa i la foscor amb què l’autora impregna les relacions humanes són incòmodes però, justament per això, necessàries a nivell artístic. El llenguatge exquisit i ric de l’autora compensa el que se’ns explica. Però una cosa és clara: les noies joves d’Anne Hébert són objecte de desig i un premi per als homes, mentre que les grans són un motiu de repulsió. I totes, això sí, són contenidors de violència masclista. La denúncia a una societat repugnantment desigual és una de les fortaleses d’Els mascarells.

Pel que fa a la investigació (que queda en segon terme però també hi és), sempre es veu envoltada de misteri, però al final de l’obra el lector arriba a saber qui és l’assassí quan ja té un nus a la gola. Com en tota bona novel·la negra, ningú està lliure de culpa. El relat líric del mal, en mans de Hébert, es transforma en una faula deutora d’El soroll i la fúria (1929) de William Faulkner, en la qual s’afegeixen les cartes esfereïdores del jove Stevens que obren i tanquen el cor de veus narratives, barrejades amb referències a llibres populars infantils, la poesia de Rimbaud o cites literals de la Bíblia. En definitiva, som davant d’un llibre de bellesa sinistra que meravella i turmenta a parts iguals. Tota una joia literària.