ENTREVISTA
JORDI GARRIGÓS
Elisa Victoria

“La infància em sembla un temps complicat i fosc”

Escriptora 

“La infància em sembla un temps complicat i fosc” / CECILIA DÍAZ BETZ Zoom

Amb la seva primera novel·la, ‘Vozdevieja’ (Blackie Books, 2019), Elisa Victoria s’ha convertit en un dels descobriments de l’any del panorama indie literari espanyol. L’escriptora sevillana fa un retrat gens complaent del pas de la infància a la pubertat.

Hi ha llibres en què no hi passa res però hi passa de tot. Així és el debut literari d’Elisa Victoria (Sevilla, 1985), que amb Vozdevieja retrata una etapa de la vida, la infància, en un context de classe obrera i un temps molt concret: l’Andalusia de principis dels anys 90. Una primera novel·la que ha col·locat l’autora entre les noves veus que cal tenir en compte en llengua castellana.

A la teva biografia hi diu que vas començar a escriure com a “mètode de supervivència”.

De ben petita tenia un diari personal on detallava el meu dia a dia: quines eren les meves joguines favorites, què m’havia passat a l’escola... Més tard, sent púber, vaig passar a la ficció. M’agradava inventar-me personatges i històries que m’hauria agradat viure, perquè la meva vida llavors era molt rutinària. Amb el temps, el que hi sortia era cada vegada més complex, i en alguna d’aquestes històries vaig estar-hi submergida durant anys.

¿Quan vas començar la novel·la, sobre què volies escriure?

Volia narrar la infància en primera persona. Just el moment que hi ha entre que ets petit i comences la pubertat.

Has descrit la Marina, la protagonista de Vozdevieja, com una “nena extraviada”. A què et refereixes?

Vull dir que no entén la realitat que l’envolta. El que viu li és aliè, especialment tot el que li demana l’entorn. La nena s’està habituant a com funciona el món, perquè pel que fa a l’ara no l’entén gens, i d’aquí li ve aquest sentiment.

Per fer-se aquestes preguntes, ¿s’havia de criar en una família desestructurada?

Considero que hi suma un plus d’estranyesa que potencia la psicologia del personatge, però crec que una de les parts que volia representar és que això que li passa a la Marina, li pot passar de fet a qualsevol persona, sigui en l’entorn que sigui. Sempre pensem que els normals són els altres.

És una novel·la que construeix ponts intergeneracionals femenins.

Volia que s’hi veiés la conversa entre generacions, però tampoc hi havia una intenció gaire deliberada. No volia fer cap retrat en aquest sentit, però aquest diàleg és exactament com l’he viscut.

El personatge de l’àvia funciona molt bé com a contraposició de la mare.

Sí, són dos personatges ben diferents. L’àvia representa un perfil tradicional, folklòric, de senyora molt de la terra, però també és natural i oberta quan parla amb la nena. En canvi, la mare és més misteriosa i fosca, un personatge molt disciplinat i ple de secrets.

Descrius una infància molt concreta, la dels nascuts durant la primera meitat dels anys 80, i està ple de referències pop d’aquella època.

Les referències surten soles. Per la manera com a mi m’agrada representar la realitat de la vida quotidiana, necessitava tots aquests elements que et fixen en un moment concret. És important la manera com els personatges es desenvolupen dins el seu context, i aquestes petites coses em semblen importants no com a picada d’ullet o homenatge, sinó com a part de la seva vida.

Et col·loca a la prestatgeria de llibres nostàlgics.

Entenc que molta gent que va viure tot allò hi apel·li, però no hi ha cap intenció de remarcar virtuts concretes d’aquell temps. No hi ha cap motiu perquè la infància sigui un moment més especial i màgic que els altres.

T’allunyes de l’habitual tòpic d’infància feliç.

Tinc la sensació que la gent recorda la infància com un espai de vida ple de felicitat, i pot ser que ho fos, però també és possible que es tingui el record una mica esbiaixat per les ganes de quedar-se amb la llum. En general, la infància em sembla un temps complicat i fosc, perquè entres en un món que és hostil. S’han d’aprendre moltes coses a contrarellotge, assimilar l’existència, entendre notícies que et són estranyes... Té moments molt graciosos però també molta complexitat.

També el despertar sexual, que aquí està molt ben descrit. Com t’ho vas plantejar?

Tractant-lo amb total naturalitat. Hi ha nens que a aquesta edat no tenen despertar sexual, els és més tardà, però en d’altres, com la Marina, sí. No és gens escabrós i es tracta amb comèdia. Jo mateixa recordo que quan era petita vaig llegir el Diari d’Anna Frank, on hi ha un capítol del descobriment del seu propi cos que em va impactar molt.

La Marina és una nena amb pensaments molt lúcids. Això pot anar contra la veracitat del personatge?

Em preocupava que un pensament tan complex se li girés en contra i provoqués rebuig: que el que per a mi podia semblar versemblant, no es reconegués com a tal. He intentat que fos com més semblant possible al que recordo i m’han explicat, però el meu dubte era més vital: que la gent no pensés que això una nena no ho podia pensar. Després els lectors no hi han donat gaire importància.