Entrevista
Gerard Quintana

“És important mantenir l’actitud de trencar els límits”

Cantant i novel·lista, publica ‘Entre el cel i la terra’ 

“És important mantenir l’actitud de trencar els límits” / DANI RÍOS Zoom

Ja sigui amb els Sopa de Cabra o en solitari, Gerard Quintana ha despuntat en l’escena musical catalana de les últimes tres dècades. El cantant, però, tenia un “deute intern”: escriure una novel·la. ‘Entre el cel i la terra’, finalment, arriba a llibreries

Gerard Quintana encara no havia fet els 25 quan els Sopa de Cabra van publicar el primer disc, que contenia cançons com L’Empordà i El boig de la ciutat, que trenta anys després continuen defensant al damunt dels escenaris. “En aquella època m’emmirallava en el club dels 27, músics com Janis Joplin, Jimi Hendrix i Brian Jones: tots ells havien mort molt joves -recorda ara-. Fins que no vaig arribar als 30 no vaig deixar enrere aquesta etapa”. Ha calgut que passés força temps -i molts discos- perquè Quintana es decidís a escriure la primera novel·la, Entre el cel i la terra, que acaba de publicar Columna i que l’autor presenta dimarts, 26 de març, a la Casa del Llibre de rambla de Catalunya amb la periodista i col·laboradora de l’ARA Laura Rosel.

El llibre recorre gairebé cinc dècades de la història recent del país -del 1952 al 1998- a partir del pintor basc Patxi Saura i dues de les seves amants, la Neus i l’Àngels. A més d’aquest triangle, el lector seguirà les peripècies de dos joves que creixen a la Girona dels 70, la Clara i el Bru. Quintana relliga la intimitat dels seus protagonistes amb el context social, des de la Barcelona franquista que acull el Congrés Eucarístic fins a la ciutat que, tot sortint de la Transició, rep Bruce Springsteen per primera vegada i la capital olímpica que impulsaria “el miratge de l’Espanya multicultural, plurinacional i plurilingüística” que “s’esvairia aviat”, com diu un dels personatges.

Entre el cel i la terra comença plantejant una història d’amor secreta entre el Patxi, llavors estudiant de belles arts, i la Neus, casada des de fa tres anys. L’escenari escollit és el Gran Teatre del Liceu. Era una manera de desafiar els lectors?

La primera idea argumental que vaig tenir estava protagonitzada sobretot pel Bru i la Clara, però quan vaig començar a treballar-hi em vaig adonar que el contrapunt del Patxi era molt important, i aquest personatge va anar creixent. La idea de començar l’acció durant una representació del Tannhäuser de Wagner era perquè a l’òpera també hi ha la dualitat amorosa que els lectors trobaran al llibre. Wagner planteja el duel entre l’amor pur i espiritual de Wolfram i l’amor carnal i luxuriós de Tannhaüser: tots dos pretenen guanyar-se el cor d’Elisabeth.

En Patxi està dividit entre la Neus i l’Àngels.

La història amb la Neus és més passional i física. L’Àngels, en canvi, l’alimenta a nivell literari i musical. No sabem si s’enamora d’ella o de les seves idees.

Tant per al Patxi com per a altres dels protagonistes de la novel·la la música és fonamental.

Hi ha més d’un centenar de referències musicals, basades en part en el que escolto a casa, que no és el que molta gent suposava que m’agrada. Vaig pensar que faria una playlist, però com que els seus gustos són tan eclèctics al final en faré una per a cada personatge.

Tenim el Kind of blue de Miles Davis, A love supreme, de John Coltrane, el Bolero de Ravel, El patio, de Triana... També Bob Dylan i el Wish you were here de Pink Floyd.

Quan vaig entrar en el món de la música vaig trobar en el rock una actitud que em va atrapar. Al cap dels anys he vist que aquesta actitud es troba igual o encara més en el jazz i a la clàssica. He de reconèixer que, de tant en tant, em costa veure-hi la veritat, en el rock. És important mantenir l’actitud de trencar els límits.

Igual que cantaves a Camins, aquesta és una novel·la sobre com superar els embats de la vida. Si hi ha un destí, no ens hem de resignar a deixar que ens domini.

Si pretens deixar-lo enrere o bandejar-lo, una fugida no significarà vèncer, segurament. Aquest és un dels problemes que ha de superar el Patxi. Ell no es resigna a perdre, desafia el seu destí i ho continua intentant. El Bru i la Clara, anys després, redimiran la generació anterior.

El Patxi passa gran part del temps tancat al seu taller, pintant.

És incapaç de fer el pas de formar la seva pròpia família, el taller es troba entre el cel i la terra, es tracta de crear refugiant-se en la bellesa... Aquesta és una novel·la en què alguns dels personatges trenquen amb un dels límits més sagrats.

No el direm per no aigualir la festa als lectors. En canvi els podem explicar que és una novel·la en què el context és determinant.

Tenia tot el llibre al cap quan va arribar l’1 d’octubre del 2017 i tot el que va passar després. Vivia perdut en un loop constant de notícies, incapaç de fer res, i l’hi vaig comentar a en Rafel Nadal. Em va dir que ell no es podia convertir de sobte ni en politòleg ni en lletrat, i que l’únic que podia fer era continuar escrivint. Això em va reenfocar i vaig poder concentrar-me en la novel·la.

La Història és un protagonista més.

La meva intenció era explicar de retruc el que estava passant a través dels fets històrics. La vaga de tramvies del 1951, per exemple, va ser un fet espontani de la gent, venia de baix com el que estava passant l’octubre del 2017. Però també hi surt l’afusellament de Julián Grimau, el líder comunista, per part de l’obcecat règim franquista, el 1963. Llavors, quan Europa ho va criticar, el règim va engegar la campanya de Spain is different.

En un passatge de la novel·la, el Bru li diu a una amiga que creu que “no hem superat el mite de la caverna” de Plató. Nosaltres també preferim creure’ns el relat que ens empresona en comptes del que ens allibera?

Jo penso que sí. Quan sento que hi ha gent que diu “Ens han enganyat” penso que hem jugat a ser nens que es deixaven enganyar, que preferien que els expliquessin un relat sobre com la realitat podia canviar d’un dia a l’altre.

Però has perdut l’esperança? Al llibre sembla que no.

L’esperança la trobo en l’individu, no en la col·lectivitat. Sovint és la decisió individual i personal que et fa ser sacríleg. Si mirem la història veiem que els canvis no han vingut dels grans consensos sinó de decisions individuals o minoritàries que s’han acabat estenent com un virus.