El nou llibre de Belén Gopegui (Madrid, 1963) comença amb l’informe que un treballador de Google escriu sobre una estranya sol·licitud de feina a l’empresa en algun moment de la pròxima dècada. El Mateo i l’Olga s’han posat en contacte amb la multinacional a través d’una carta escrita en tercera persona en què expliquen la història de la seva amistat i els diàlegs que, durant unes quantes setmanes, mantenen en relació a idees com el control, el mèrit, la resistència i tot allò que configura les persones i que no és quantificable. Publicada per Literatura Random House, l’onzena novel·la de l’escriptora ha aconseguit un gran ressò des que va arribar a les llibreries fa unes setmanes. L’autora acaba de visitar Barcelona per presentar-la.

En una crítica sobre

El comité de la noche (2014) s’hi afirmava que els seus llibres no volen simplement “entretenir” i “agradar”. Hi està d’acord?

Està bé descansar i entretenir-se, i de vegades a mi també m’està bé llegir o mirar pel·lícules per distreure’m. Quan m’entretinc no només fujo de la realitat, sinó també de la resistència a la realitat -que em sembla necessària-. Intento que els meus llibres no serveixin només per descansar i evadir-se, sinó que ajudin a quedar-se en el nostre context i contribueixin a qüestionar-lo.

¿Podríem dir que aquest qüestionament de la realitat és més fort ara que a l’inici de la seva trajectòria, quan va publicar La escala de los mapas (Anagrama, 1993)?

Em sembla que no [riu]. El qüestionament és el que em porta a escriure, tot i que a mesura que m’he anat fent gran he anat coneixent noves cares de la realitat, i la majoria són més aviat dolentes. En l’escriptura hi ha un doble moviment: el de crítica i el d’afirmació. Si no apreciéssim la vida no lluitaríem perquè fos millor.

Li interessen tant les històries íntimes com la posada en situació en un context social. Les seves novel·les són personals però també col·lectives. Des d’ Acceso no autorizado (LRH, 2011), la xarxa s’ha convertit en tema literari en la seva obra.

Vaig trigar a tenir mòbil i correu electrònic, i quan ho vaig fer vaig entrar de cop en aquest món nou. Normalment, intimitat i col·lectiu se separen, i em sembla un error. Qualsevol separació -tractar només el que és íntim o el que és col·lectiu- em sembla impossible, però és veritat que no existeix una paraula que defineixi les novel·les que aborden totes dues qüestions alhora.

Quin impuls la va portar a escriure aquesta novel·la?

Havia començat una altra novel·la que vaig deixar a mitges perquè no em convencia, semblava una continuació d’ El comité de la noche. Una de les idees que més m’interessava investigar era la producció del sentit. En abstracte, la vida no té sentit, però alhora és una obligació trobar-li un sentit. La sensació que tinc és que sovint el sentit ens el produeixen des de fora. Els meus personatges, el Mateo i l’Olga, es rebel·len contra aquesta idea.

Com els definiria?

El Mateo és un noi que viu en un barri perifèric i que té una família de classe mitjana-baixa. Els seus pares no han pogut estudiar, i quan l’acció del llibre té lloc viuen una situació difícil a causa de la malaltia del pare. En el cas de l’Olga, que té una mica més de seixanta anys, és una dona amb més recursos, que ha tingut la sort de poder formar-se i d’impulsar diverses empreses gràcies al seu talent. La igualtat d’oportunitats és una ficció: mirant la vida del Mateo es pot comprovar, però també mirant la de l’Olga, que ha patit diversos entrebancs pel fet de ser dona.

El Mateo es posa en contacte amb Google per entrar a la Universitat de la Singularitat, però deixa la sol·licitud a mitges. Quan coneix l’Olga, ella es decideix a ajudar-lo a escriure una altra mena de sol·licitud.

Jo també vaig escriure una sol·licitud per entrar a la Universitat de la Singularitat. I la vaig deixar a mitges, perquè a vegades no volia donar aquella informació, i d’altres creia que no hi podia aportar res.

Què l’atreia de Google, com a escriptora?

Encarna el narrador omniscient. Això em crida l’atenció, i alhora m’inquieta, perquè els narradors s’han de legimitar d’alguna manera. Google no es legitima davant de ningú, pot accedir a tot arreu i no ha de donar explicacions. De vegades fins i tot deixem entrar Google a casa nostra: furga en les nostres intimitats i les explica com vol.

Google organitza la informació que hi ha al món amb la intenció de rendibilitzar-la al màxim.

Google es ven com una gran empresa transparent, però manté en secret l’algoritme que aplica a les cerques. Sabem, però, que aquest algoritme prioritza únicament la jerarquia. Quan una pàgina està enllaçada per pàgines més rellevants se li dona més prioritat. Ara bé, com es valora una pàgina rellevant? No són el mèrit ni la qualitat, els valors pels quals es mou Google, sinó el capital de la pàgina. En l’algoritme hi interfereixen també la publicitat i les diferents pressions que les empreses poden fer per tenir una posició millor al cercador.

El llibre qüestiona la idea de mèrit.

Hi ha la llegenda que diu que el mèrit ajuda els desafavorits, però això l’únic que garanteix és que els afavorits ho continuïn sent. El problema no és que si t’esforces puguis aconseguir el que vols, sinó que hi ha una sèrie de persones que no han de demostrar gairebé res. Si has crescut en una casa molt gran hauràs d’esforçar-te menys que aquell que ha crescut en una casa minúscula i vol arribar a viure en una casa gran. Si hi hagués una defensa autèntica de la igualtat, aquestes condicions canviarien. Tothom té dret a desenvolupar el seu talent, però la cursa del mèrit representa una defensa de l’ statu quo.