PalmaDiu l’escriptora Antònia Vicens (Santanyí, 1941), Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 2022, que Crideu la mort errant, digueu-me on va, que tot just acaba de publicar La Magrana, pot ser la seva darrera novel·la. “Quan acab d’escriure un llibre sempre dic que serà el darrer perquè en surt esgotada –reconeix–, però amb aquest en concret… Jo veig la vida des d’una escala que ja té 83 escalons; no sé si tindré forces per tornar a passar pel que he passat amb tots aquests personatges per fer una altra novel·la, la veritat”. I no costa de creure que Elisenda, Coloma, Marieta i el modista, entre d’altres, li hagin xuclat l’energia: amb tots ells, el lector transita des de l’esclat de la Guerra Civil fins als anys 70 del segle passat a través de tot un recull de traumes que han marcat la societat actual i que, tot i venir de molt enrere, continuen bategant. “Crec que sa sang xerra. Igual que amb so telèfon, que un cable elèctric tragina la veu, idò qualque fil de s’ànima se mos fica a ses venes, si hi posàssim esment, mos podríem comunicar, de ferida a ferida”, diu un dels personatges de la novel·la en un moment donat. 

Són moltes les ferides on heu volgut ficar el dit en aquesta novel·la. Heu patit per escriure-la?

— He volgut ser com una esponja que captava tot això que vivien els personatges, tots els traumes que no són més que somnis truncats. I crec que la coberta ho abraça molt bé, tot això, perquè s’hi reflecteix la llum i la tenebror. Jo volia contar com eren aquells anys 60 del segle passat, en què a Mallorca tot semblava que dormia, que estava en silenci, però hi havia qualque cosa que ja començava a bategar o, fins i tot, a explotar. 

N’éreu conscients, llavors, d’aquest batec?

— No, no en sabíem res, però hi havia petits canvis si t’hi fixaves. Que arribàs el prêt-à-porter, que és una de les coses que surten a la novel·la, ja va suposar un canvi respecte del que s’havia fet sempre, que era comprar una peça de roba i anar a la modista del cantó per fer-se la roba. Les dones començaven a fumar i a dur biquini, i ja bullia aquell ambient que ens havia de dur al París del 68 i a la Primavera de Praga. Mal no ho sabéssim, hi havia qualque cosa a l’aire, i a la memòria. En aquells anys que semblaven immòbils, tot es movia, en realitat.

I ara potser hem passat a l’altre extrem? Tot sembla haver-se accelerat, però en certes coses potser hem retrocedit i tot. 

— A mi hi ha coses que m’esgarrifen. Del feminisme, per exemple, que sovint trob que és molt light, poc combatiu. I hi ha coses que ja hauríem d’haver vençut: la intel·ligència no té sexe i ja està. A mi m’esgarrifa tenir deu punts més per certes coses només pel fet de ser dona: em fa pensar que el punt de partida és que som inferior i ho han de compensar. I a mi això, com a dona, no m’agrada. 

Les dones de Crideu la mort errant, digueu-me on va són molt diferents entre elles: algunes es rebel·len contra el temps que els ha tocat viure i d’altres no troben la manera d’escapar-ne. I un dels temes centrals en tot això és la maternitat.

— Sí, ara se’n parla molt, de les mares, com si fossin una cosa nova. De la mateixa manera que quan veus passar un ocell té les seves ales, que són les seves i de ningú més, a un portal d’escola pots veure moltes mares amb criatures i cadascuna té un sentiment i un camí diferent. Els plurals no m’han agradat mai. Quan jo era petita érem deu amigues i cadascuna tenia una mare diferent: la meva era més fiscalitzadora, una altra més progressista i una altra era una beata. La maternitat és… què sé jo, què és! És agombolament i és protecció, però és que també hi ha maltractament infantil i dones que abandonen els seus fills. I no se’n parla gens de tot això. 

La principal protagonista del llibre, Elisenda, era un infant quan esclata la Guerra Civil i amb ella recorrem molts misteris i interrogants d’aquells dies. Teníeu pendent escriure qualque cosa sobre aquell moment?

— Hi va haver tant de silenci quan jo era nina… Vivíem com animalets i ningú no en deia res. I jo sentia que a algunes dones els feien beure oli de ricí, que era el que ens donaven quan teníem cucs, però no entenia per què. Després vaig saber que era perquè tenien qualque familiar republicà. També record quan van trobar un pou ple de cadàvers… Al meu carrer hi vivia un home que sempre duia capell i que va fugir quan van trobar el pou: tothom deia que havia estat ell. De nina ho sents i ja està, però de gran entens l’horror que hi ha darrere tot això. I jo ara no podia dir res nou, sobre la guerra, però he volgut donar-li una atmosfera. I també un misteri: una ànima. N’he volgut fer art. 

Parlau de l’ànima, que és un dels conceptes que travessen la novel·la, com ho és també la culpa. Tots els personatges semblen ser culpables de qualque cosa, si bé alhora s’intueix que potser no n’hi ha cap que ho sigui de veritat. 

— Jo crec que la culpa no existeix. Quan un és criminal… du a damunt l’infern de ser un criminal, sí, però crec que ens han fermat a aquest concepte de la culpa des de sempre quan en realitat som esclaus de nosaltres mateixos. Quantes vegades no deim “m’he d’esmenar, no tornaré a fer això” i, tanmateix, hi tornam? Fins i tot quan et castigaven, hi tornaves! A mi els capellans no em volien confessar mai: els demanava el perquè del dolor que generam i no m’ho sabien contestar. M’enviaven de l’un a l'altre, però mai no em donaven resposta. I encara no l’he trobada. 

Però la continuau cercant. 

— Quan jo era nina em pensava que si podia conèixer de veres una persona, podria entendre l’univers, però no ho he arribat a fer. La vida d’una sola persona, si arribes a les seves profunditats, ho pot contenir tot. I el mateix passa amb els llocs: per esprémer del tot un espai qualsevol no basten mil vides. 

La literatura us ha servit, com a mínim, per intentar explorar aquestes profunditats. 

— Escriure ha estat l’única llibertat possible que he trobat. Davant la pàgina en blanc jo desaparec i no som ni home ni dona, no tenc ni un ni 80 anys, em sent completament lliure. I jo sempre dic que vaig necessitar 40 anys d’escriure narrativa per escriure poesia, i ara crec que aquests 15 anys d’escriure poesia m’han ajudat també amb aquesta novel·la: han fet que no hi hagi pàgines sobreres ni farciment, m’han servit per intentar trobar sempre la paraula precisa. 

I ara, després d’aquesta novel·la, amb què estau?

— Continuaré escrivint poesia; de fet, tenc un llibret amb uns vint poemes que ja veurem si surt l’any que ve. Però una novel·la? Jo mai escric per escriure, mai em forç a fer-ho, si ho faig és perquè m’hi sent molt implicada i perquè hi ha uns personatges que em demanen que els deixi créixer dins jo, com va passar amb aquests que duien anys tancats dins un calaix. I ara ja trobava que els havia d’alliberar.

—