BarcelonaL’escriptor francès Nicolas Mathieu (Épinal, 1978), guanyador del premi Goncourt el 2018 amb Leurs enfants après eux (publicat en castellà per Alianza), va començar escrivint textos curts sobre una relació amorosa clandestina i els va publicar a Instagram. Després de reelaborar-los i reorganitzar-los, n’ha fet una novel·la, El cielo abierto (AdN), on parla de l’amor i del desig i de tots els seus alts i baixos.

Quin va ser el detonant que va fer que decidís publicar un llibre sobre una relació amorosa que, en principi, duia en secret?

— Primer ho vaig publicar a Instagram. Eren petits textos adreçats a una dona amb qui tenia una relació secreta. Per a mi era difícil suportar aquest secretisme. Escriure era una manera de fer existir aquella relació a través de la literatura. Amb aquesta dona, vam decidir que no volíem que aquests textos desapareguessin ni que aquell moment morís, i vam decidir publicar el llibre. Va ser com un regal, fer que aquella història amagada es convertís en una cosa diferent. Jo pensava que aquesta relació fracassaria, perquè soc melancòlic, sempre penso que tot està destinat a desaparèixer.

Al llibre parla molt de llibertat i de com és de complicat ser lliure per tot allò que ens condiciona.

— Sí, hi ha molts condicionants: geogràfics, econòmics, socials, polítics… que ens poden constrènyer. La literatura, l’amor i el sexe són llocs on podem crear els nostres espais de llibertat. Petites bombolles dins de la societat que hem d’intentar fer créixer.

Vostè diu que a vegades la literatura és una necròpolis.

— Ho vaig escriure en un moment que estava molt enfadat, un moment de desesperació afectiva. Al llibre intento demostrar tot el contrari.

Aconsella als lectors no cedir la seva alegria. A qui no la vol cedir?

— Se’ns intenta instrumentalitzar, fer-nos seguir un camí, dur-nos a un lloc on serem productius, a anar de vacances a uns llocs concrets, com treballar i com organitzar-nos familiarment. Penso que la joia de viure, l’alegria, en el sentit de Spinoza, és una passió que ens fa ser millors. Sempre hem d’intentar preservar la nostra alegria i llibertat, i això, a vegades, va en contra d’una política que imposa la seva força.

¿Exercir aquesta llibertat, amb l’auge de l’extrema dreta, és més difícil que fa uns anys? ¿Hi ha una renúncia a aquesta llibertat a favor de governs autoritaris?

— Sí, prosperen les males passions. Les passions tristes, com el rebuig a la immigració, la por, la ràbia, el ressentiment... Hi ha una polarització política, però també és important el fet que les esquerres han abandonat les classes populars, i això ho han aprofitat els moviments populistes.

Al llibre parla del seu pare i del seu orgull de ser de classe proletària. ¿Fins a quin punt creu que això l’ha definit?

— Vaig créixer en una família de petita classe mitjana, però el meu pare sí que venia de classe obrera. Ell sempre s’hi va identificar. Estava molt orgullós d’haver treballat amb les mans. Va deixar l’escola quan tenia 14 anys. Avui jo no pertanyo a aquest món, ja me’n vaig distanciar quan vaig estudiar. No tenia diners, però sí capital cultural. Després del premi Goncourt encara me’n vaig allunyar més. Per tot plegat, els meus interessos haurien de ser burgesos, però hi ha una lleialtat respecte al món del qual vinc. Quan voto, voto per defensar els interessos del meu pare. Ho vaig fer quan em vaig posicionar respecte a la reforma de les pensions. Aquesta reforma [el president francès, Emmanuel Macron, va aprovar allargar l'edat de jubilació dels actuals 62 anys fins als 64 sense el vot de l’Assemblea Nacional] va afectar moltíssims homes i dones com els meus pares. Els va perjudicar físicament, emocionalment, els va escurçar l'esperança de vida. He fet tot l’inimaginable per trair la meva classe: he volgut viure millor que els meus pares, no he volgut reproduir ni la seva manera de ser ni els seus gustos ni les seves opinions. Tanmateix, ara que són morts, sento les seves veus dins meu i és una cosa que em pesa a l’hora de decidir les meves opcions polítiques.

Hi ha cada vegada més censura. ¿Vostè creu que la llibertat d’expressió ha de tenir límits?

— És normal que estigui limitada per llei. A França, no es poden fer discursos d’odi ni antisemites, per exemple. Ara bé, els límits s’han de decidir de manera col·lectiva i no de manera arbitrària. Estic en contra de les censures arbitràries vinguin de la dreta o de l’esquerra. La llibertat d’expressió que tenim avui en dia, a França, és herència de moltes lluites anteriors i d’escriptors que van batallar per ser independents. Hem de resistir les pressions polítiques, religioses, econòmiques... Hem de fer que el poder se senti avergonyit i ridícul per la censura que vol imposar. Vam iniciar un moviment a les xarxes socials perquè la gent ens expliqués com la literatura els havia obert la ment i havia influït les seves experiències sexuals. Molts homes i dones ens van escriure. Vam rebre mil textos i en vam publicar un llibre. Els guanys els vam donar a centres de planificació familiar.