ENTREVISTA
Sarah Moss

“Les ferides físiques es curen, però és molt més difícil canviar el relat que t’han fet creure”

Escriptora 

“Les ferides físiques  es curen, però és molt més difícil canviar el relat que t’han fet creure” / UNIVERSITAT DE WARWICK Zoom

Sarah Moss és una de les últimes autores revelació de la literatura anglesa. A ‘Mur fantasma’ (Angle/Sexto Piso), a partir de les vacances d’un grup d’aficionats a l’arqueologia que imiten la forma de viure dels britans a l’Edat de Ferro, es pregunta per l’auge del nacionalisme al Regne Unit i per l’acceptació dels maltractaments en l’àmbit familiar

Mur fantasma, primera novel·la de Sarah Moss que es tradueix al català, planteja un triple viatge als lectors, interessant, enigmàtic i ben resolt narrativament. Primer, a l’Anglaterra de principis dels 90, un món que encara observa la caiguda del bloc comunista. En segon lloc, a la terra on vivien els britans a l’Edat de Ferro, fa més de 2.000 anys, aixoplugats en tendes de campanya recobertes de pells, recol·lectant fruits i arrels, caçant conills, pescant peixos i practicant rituals pagans de comunió amb la natura que, en els casos més extrems, podien comportar sacrificis humans. Finalment, també proposa endinsar-nos en la intimitat dels protagonistes, una família d’aficionats a l’arqueologia que fa equip amb un grup d’estudiants adolescents i el seu professor per passar les vacances imitant la forma de vida dels britans. A poc a poc la rèplica del passat tindrà conseqüències en el dia a dia dels personatges, que s’aniran empeltant, perillosament, de la forma de pensar i actuar dels seus ancestres.

Aquesta novel·la està ambientada durant uns dies d’un programa de recreació històrica per part d’un arqueòleg, tres alumnes i una família. Tots ells intenten viure dues setmanes seguint l’alimentació, la forma de vestir i els rituals dels britans de l’Edat de Ferro. Com va descobrir aquests programes i per què li va semblar que en podia escriure una novel·la?

Vaig tenir notícia d’aquest tipus d’arqueologia experimental abans de saber que es deia així. Vaig créixer en una família en què ens fèiem les coses -la roba, els mobles- i cultivàvem el que menjàvem. Passava molt de temps fora de casa, de manera que sempre vaig ser conscient de tot el que es pot aprendre de les velles tecnologies i de les maneres de viure antigues. Parlant amb un amic, Andy Bathes, que es dedica a treballar el cuir, és titellaire i arqueòleg, vaig saber que l’arqueologia experimental és una disciplina acadèmica. Em va inspirar perquè em va agradar la idea que la ment pot seguir el cos: si mous les mans com les movien els ancestres potser pots arribar a entendre com funcionava el seu pensament.

Com connecta Mur fantasma amb els seus llibres anteriors?

Mur fantasma es va llegir com l’inici d’una nova etapa en la meva obra, al Regne Unit. És més curta que les meves novel·les anteriors. A les altres hi ha diversos punts de vista narratius i diverses formes d’explicar les històries. El resultat en si és diferent del que he fet abans, sí, però diria que comparteix neguits amb la producció prèvia: m’interessa de quina manera, tant en la vida com en la literatura, homes i dones creixem a partir de formes narratives. M’interessa com el món natural es resisteix a ser narrat. No crec que sigui possible separar la Història de la ficció, i em sembla que la narrativa pot atacar els desequilibris del poder. Escriure pot ser una forma efectiva de resistència i de canvi.

Al llibre, el Bill, el pare de la Silvie, sent una gran fascinació per les mòmies humanes que s’han extret de torberes a Northumberland, lloc on transcorre l’acció. ¿L’obsessió per desenterrar algú que sigui 100% de la zona és una forma de mostrar el nacionalisme extrem? ¿És aquesta novel·la una advertència sobre l’absurditat de la puresa racial?

Sí, però el Bill no creu que tot això sigui una absurditat. A través de l’arqueologia ell imagina que pot arribar a ser important en una vida per on ha passat sense pena ni glòria. No crec que el Bill sigui un monstre. Arribem a aquestes idees estranyes i perilloses per motius que són responsabilitat de tots. En el cas del Bill, el tipus de masculinitat en què va créixer s’ha tornat una cosa inútil durant la seva vida adulta. Va deixar els estudis aviat, no va tenir gaires oportunitats laborals [és conductor d’autobús] i se sent rebutjat per part de la societat. Per això està ressentit. La història falsejada pot arribar a donar sentit a una vida. No és habitual que algú actuï mogut només per la maldat: normalment té a veure amb una motivació que ha anat per mal camí.

Un dels temes destacats de la novel·la és com el Bill maltracta la dona i la filla. Totes dues conviuen amb aquests abusos i, d’alguna manera, els accepten.

És complicat per a les dones, i encara més per a nens i nenes, deixar enrere les relacions de maltractament, perquè el maltractador els ha inoculat una idea: si el provoquen es guanyen un càstig. També crec que això deuen creure molts maltractadors: que es comporten de manera violenta perquè se’ls provoca i no hi poden fer res. Tots nosaltres tenim moments, dies o setmanes, en què creiem que no som prou bons. Tots nosaltres tenim la sort de viure amb familiars i tenir amics que ens animen, però si a casa se’t digués constantment que no fas bé les coses és fàcil imaginar que acabaries acceptant que et maltractessin. El maltractament és físic però també a través de paraules: per això val la pena escriure’n. Les ferides físiques es curen, però és molt més difícil canviar el relat que t’han fet creure. La ficció pot ser part de la pregunta i la resposta a la violència domèstica.

La relació entre el Bill i la dona i la filla té una part important de submissió. ¿És el masclisme un dels temes que el llibre vol abordar per condemnar-lo i denunciar-lo?

Sí. Però en comptes de denunciar-lo i condemnar-lo, prefereixo pensar que l’he investigat i l’he reflectit en el llibre. No crec que sigui un llibre de denúncia.

Com és que va triar la Silvie com a narradora? És una noia de 17 anys força misteriosa.

M’agrada escriure sobre adolescents. És un moment de la vida en què més coses de les que creiem ja estan predeterminades i, així i tot, el que ens passa i decidim dona forma al nostre futur. Els adolescents veuen les coses amb una claredat adorable que es barreja amb l’experiència i la responsabilitat. Saben què és important i com caldria arribar-hi i comencen a pensar en el seu poder per aconseguir-ho.

Mur fantasma mostra un coneixement aprofundit de la natura. Quina ha sigut la seva relació amb animals, plantes i arbres?

Gràcies per adonar-se’n! Vaig créixer en una ciutat, però a casa vam fer molt d’excursionisme i escalada. I he transmès aquestes aficions als fills. Vaig passar molt de temps a Yorkshire amb els meus avis i ells coneixien a fons i íntimament tots aquells paisatges i la seva fauna i flora.

Quins aspectes de l’Edat de Ferro li interessaven més mentre escrivia el llibre?

El treball manual. Les cultures de l’Edat del Ferro a les illes britàniques són prehistòriques. No tenim cap traça de les llengües que parlaven i hem d’inferir i intuir de quina manera vivien i com entenien el món a partir de les seves rutes, possessions, deixalles i dels seus cossos. La relació entre escriure ara sobre un món no escrit com aquell no ha deixat de fascinar-me.

Un altre element interessant de la novel·la -i una decisió intel·ligent - és ambientar l’acció poc després de la caiguda del Mur de Berlín. Ho va fer, en part, per evitar que aquesta novel·la es llegís com una paràbola anti-Brexit?

En part sí. També pensava en els canvis socials que va viure la meva generació: vaig néixer el 1975, una mica abans que la Silvie, però no gaire. Madurar a la dècada dels 90 ens va permetre adonar-nos que el futur era europeu i que havíem d’aprendre llengües del continent. Vaig passar l’adolescència estudiant francès i alemany i passava els estius viatjant per Europa sense diners. El continent es va obrir. Però ara ens trobem en el moviment invers: Hongria aixeca un mur, el nacionalisme torna a guanyar pes i al Regne Unit tenim el Brexit. Aquesta novel·la intenta reconstruir una etapa de progrés.

En un assaig recent, el filòsof Byung-Chul Han parla de la desaparició dels rituals en les societats contemporànies. Mur fantasma proposa una mirada als rituals ancestrals i a la idea del sacrifici.

Els rituals són poderosos i poden crear realitats. Amb la crisi del covid-19 hem creat el ritual de l’aplaudiment per recordar els que ja no hi són. M’ha semblat molt estrany. La versió anglesa d’això era nacionalista en un sentit terrorífic, es tractava d’una mena de lloança de l’heroïcitat dels treballadors sanitaris que, per altra banda, tenen sous baixos i treballen amb menys seguretat de la necessària.

¿El mur fantasma que els personatges del llibre aixequen -com si fossin els seus ancestres- és també una metàfora sobre com la ficció influeix en la nostra percepció?

La majoria de les nostres percepcions són relats. Necessitem trobar un sentit, i amb la simple experiència no n’hi ha prou. La promesa de la ficció és que hi haurà una estructura, una causa i un efecte, i alguna mena de justícia. Necessitem creure en tot això per viure des d’un punt de vista moral, però l’experiència ens ensenya que hi ha coses dolentes que els passen a persones bones sense cap motiu, que els virus i els bacteris ho dominen tot i que cap adult pot controlar la situació. Qui voldria viure pensant d’aquesta manera?