Barcelona
ANNA PACHECO

“L’escriptor de classe treballadora se sent molt sol”

Entrevista a Anna Pacheco, periodista i escriptora. Publica la novel·la 'Listas, guapas, limpias' 

“L’escriptor de classe treballadora se sent molt sol” / MARC ROVIRA Zoom

‘Listas, guapas, limpias’, primera novel·la de la periodista Anna Pacheco, explica com una estudiant de dret que ve d’un barri obrer barceloní intenta deixar enrere el passat familiar i començar una nova vida, envoltada de fills de la burgesia catalana

Un dels mèrits de Listas, guapas, limpias (Caballo de Troya, 2019) és que la narradora de la novel·la, N, no té cap problema per sonar antipàtica, o fins i tot desagradable, en el seu trajecte cap al desclassament. Filla de pares nascuts a Catalunya però encara amb l’herència familiar andalusa present, la protagonista del llibre d’Anna Pacheco (Barcelona, 1991) fa memòria sobre l’estiu del 2009, en què N està a punt de començar a estudiar dret. La carrera, juntament amb els nous amics, que semblen sortits del món confortable on habitava la Teresa de Juan Marsé, haurien de ser el trampolí que li permetés deixar enrere la vida anterior: un exnòvio que estudia formació professional i a qui “li flipa el kàrting”, una amiga que treballa al Depiline i està obsessionada amb l’amplada excessiva de les seves cuixes i aquella família que la noia es dedica a corregir quan, en una conversa, cometen errors.

La veu narradora i protagonista del teu primer llibre escriu: “ He perdido toda mi vida leyendo literatura juvenil y ahora todo es un desastre ”. ¿Tens la mateixa sensació?

Vaig créixer amb l’absència d’autors indispensables. Els primers llibres que em van enganxar a la literatura van ser d’una col·lecció d’històries per a adolescents de pàgines roses que em compraven al Carrefour. Eren drames escrits en un estil insípid, segurament de contingut masclista, que contrastaven amb lectures escolars com Nada, de Carmen Laforet, i Cinco horas con Mario, de Miguel Delibes.

Vas estudiar periodisme i has treballat en diversos mitjans abans d’escriure aquesta novel·la. Per què t’hi vas posar?

Va ser un encàrrec editorial. Al principi vaig decidir que tindria forma d’assaig periodístic. A mesura que hi treballava em vaig adonar que volia explicar una cosa molt fina i petita, i que necessitava fer-ho en primera persona i des de la ficció. Escrivia amb molta por, amb la sensació que no ho estava fent bé. Vaig arribar a deixar de llegir novel·les durant una temporada perquè em semblava que tot era millor del que jo feia. Quan hi va haver l’ERE de Playgroundi em vaig quedar sense feina vaig reescriure tot el que tenia... Treballava en el llibre gairebé en secret, sense dir res al meu entorn, fins que va ser insostenible.

Sembla que te n’avergonyeixis.

L’escriptor de classe treballadora se sent molt sol. A l’hora de triar una carrera vaig fer periodisme, i fer articles entrava en els meus plans, però escriure un llibre, no. Encara m’estic acostumant a veure el meu nom a la coberta.

La N viu en un barri de la perifèria barcelonina, però no sabem quin.

Tenia clar que volia parlar de la Barcelona xarnega, però va ser mentre escrivia que em vaig adonar que era millor no identificar-lo. Per a la protagonista -però també per a mi- el pas a la universitat és un gran descobriment. És la primera vegada que passes moltes hores fora del barri i que et relaciones amb gent d’altres classes socials. Quan vaig entrar a la universitat sabia català, però no tenia gaires amics que el fessin servir com a llengua vehicular.

Ella escull estudiar dret perquè és una carrera aparentment amb sortides. Els professors alerten els estudiants que no tindran feina.

La promoció del 2009 vam entrar amb unes expectatives molt limitades. Vaig voler que la N fes una carrera aspiracional perquè és el que escullen la majoria de joves que venen d’entorns de classe treballadora. Hi ha un estudi del 2013 que diu que només un 10% dels fills de pares que s’han dedicat a feines manuals arriben a estudiar a la universitat.

El pare de la N és conductor d’autocars i la mare és recepcionista a la consulta d’un dentista. Ella no se sent còmoda amb el seu entorn.

Crec que ella és cruel tant amb la família com amb la seva amiga Yaiza, que és el meu personatge preferit de la novel·la. També amb l’entorn: al primer capítol deixa l’Hugo, el seu nòvio, que encarna el noi de barri, amb males notes, que podria ser el típic macarra d’institut.

Quan conegui el Pau, que ve d’una bona família, de seguida se sentirà atreta per ell.

En aquell entorn dels pisos de l’Eixample que descobreix se sent vulnerable i estranya. Al principi ella vol assimilar-se a través del silenci.

¿Ho fa amb escepticisme crític?

Jo no ho interpreto així. La veig amb ànsies absolutes d’assimilar-se, té una gran necessitat d’estar integrada.

Però no para de fer bromes sobre la música rara que escolten, i les pel·lícules iranianes i coreanes que van a veure...

El que li permetrà quedar-se en aquest nou espai que ha descobert serà la distinció que aconsegueix a través de la cultura.

Tot i així, el pes del barri és fort.

Ella ha sortit de safari i no sabem si tornarà. Al principi sent vergonya del lloc d’on ve i ho amaga, però a mesura que avança el llibre comença a experimentar un cert orgull de classe, com en la conversa sobre educació que té amb el Pau. En aquell moment s’adona que el Pau viu en una bombolla molt limitada.

L’amor no li acaba d’anar bé...

Viu un moment de bloqueig íntim i personal.

Li queda l’amiga, la Yaiza.

Ella és més pura i honesta. És com un pal ferm on es pot recolzar quan tot li falla. La Yaiza li diu que no la pot enganyar perquè és la seva amiga, però la N menteix constantment. Des de petites se’ns ha educat en la vergonya, la competició i la mentida. Aquesta última, segons Adrienne Rich, ha fonamentat les relacions patriarcals.