Entrevistar Patricio Pron és una experiència similar a llegir un dels contes de Lo que está y no se usa nos fulminará (Literatura Random House, 2018): les seves respostes fàcilment es poden convertir en preguntes adreçades a l’entrevistador. També es pot donar el cas que, igual que passa en bona part dels relats inclosos al llibre, algunes afirmacions siguin negades tot seguit, o posades en dubte, per demostrar la inestabilitat de les veritats, que al món de l’escriptor nascut a Rosario el 1975 -però instal·lat a Madrid des de fa gairebé una dècada- sempre trontollen. Lo que está y no se usa nos fulminará pren el títol del fragment d’una lletra de Luis Alberto Spinetta i inclou una dotzena de narracions d’una heterogeneïtat formal i temàtica remarcable. El punt de partida pot ser “el secret horrible” que un raspall de dents explica a la pasta de dents, i que engega una llarga cadena de confessions. O el conte comença amb la mort d’un escriptor admirat i s’embranca en un seguit de reflexions laberíntiques amb l’humor -refinat i malèvol- que l’autor gasta en bona part del llibre. O explica la relació entre un home i una dona que es coneixen per Tinder i arriben fins al punt que ell es troba amb la filla d’ella i intenta guanyar-se-la el dia que desapareix el seu hàmster

Quan un lector comenci aquest recull de contes s’adonarà que les teves ganes d’experimentar segueixen en forma.

S’ha destacat molt la varietat formal del llibre i el lleuger experimentalisme que conté. Suposo que això passa perquè els autors que experimenten s’associen a una certa impenetrabilitat i opacitat de lectura, i en el meu cas això no passa, perquè, tot i que no me n’amago, que m’agrada experimentar, els resultats no deixen de banda la llegibilitat.

¿Trobes a faltar més autors que s’arrisquin formalment com tu?

Malauradament l’experimentació no és una voluntat compartida amb la majoria d’escriptors contemporanis. Ara vivim una etapa d’esplendor del conte en castellà, després de dècades que fos considerat un gènere menor -excepte en llocs com el Río de la Plata, que té una tradició de contistes que m’ha influït molt-, i probablement un dels peatges que hem hagut de pagar perquè el conte tornés a ser popular és una certa estandardització dels procediments narratius. Els contes de Lo que está y no se usa nos fulminará volen ampliar el repertori de formes disponibles de la narrativa breu. Hi ha molts territoris que es poden explorar encara: les llistes, els formularis, els parèntesis a dins de parèntesis...

I també el joc d’anar desmentint el que s’ha dit prèviament per tornar-ho a afirmar tot seguit, com passa a Salon des refusés.

Aquest conte va néixer a partir d’una pregunta que m’han fet amb insistència els últims anys: “Quin és el teu mètode creatiu?” M’agrada explicar no només una història sinó també la forma com aquesta història és narrada. I això és el que passa a Salon des refusés.

En alguns dels contes t’agrada jugar amb la teva pròpia vida: en una ocasió se’ns explica el periple d’un tal Patricio Pron per trobar un substitut que faci d’ell a les entrevistes, presentacions i taules rodones ( Este es el futuro que tanto temías en el pasado ); en una altra, el doctorand P ha de convèncer un poeta borratxo perquè surti de l’habitació d’hotel on s’ha atrinxerat ( La bondad de los extraños ).

Els relats que s’associen amb l’autoficció són, potser, els més ficticis i els menys autobiogràfics. Als meus llibres hi ha un emmascarament del jo, una transformació de l’experiència real en experiències literàries. M’agrada posar a prova la credulitat del lector. La història que viu el Patricio Pron d’ Este es el futuro... és completament delirant i inversemblant.

El Patricio del conte és presentat a partir d’una sèrie de problemes mèdics considerable.

Aquesta part la vaig retallar. Hauria pogut construir tot un conte sobre els meus problemes de salut. O, encara millor, hauria pogut fer que l’escrigués el meu psiquiatre.

Al conte, Patricio Pron vol deixar de fer de Patricio Pron.

A vegades em dedico a narrar determinades situacions per no haver-les de viure, o per viure-les només en la ficció, perquè en la realitat tindrien conseqüències desagradables tant per a mi com per als que m’envolten. Tinc un desig gairebé permanent de desaparèixer i estic fart dels efectes més visibles de la sociabilitat literària. Em vaig inventar que buscava substituts de mi, i això em va portar a una sèrie de situacions més aviat extremes.

En diversos dels contes del llibre et preguntes sobre què és un autor.

L’autor no és només la suma de percepcions que es deriva de converses com aquesta, ressenyes, fotografies promocionals i, eventualment, judicis que es puguin emetre sobre la nacionalitat de l’autor: també és el que escriu i la persona jurídica que el representa. La funció autoral em preocupa des de gairebé els inicis de la meva trajectòria: hi ha una espècie d’autoritat que s’atorga a l’escriptor que em nego a exercir.

Fins i tot en les narracions més serioses del llibre - penso en la mirada a l’Alemanya socialista d’Oh, invierno, sé benigno i l’intent d’un brasiler de recuperar el país de la seva infantesa, La repetición - el sentit de l’humor hi apareix.

La literatura és un espai on només es pot ser lliure, i l’humor forma part d’aquesta llibertat. A més, l’humor és una elecció vital. Em costa molt relacionar-me amb persones que no tenen sentit de l’humor: és, en última instància, símptoma d’intel·ligència. Hi ha llibres meus en què l’espai per fer humor era molt limitat, com passava a El espíritu de mis padres seguirá subiendo en la lluvia (2011), però hi ha altres temes que m’han donat més joc, i fins i tot diria que exigien que els tractés amb un punt de lleugeresa i ironia si no volia resultar terriblement ampul·lós i avorrit. No m’interessa la figura de l’autor pontífex, i encara que de vegades en segons quins titulars que s’escullen sembla que jo també pontifiqui, tot el que faig vol sabotejar aquesta posició.