BarcelonaDavid Grossman (Jerusalem, 1954) és un dels escriptors més rellevants de la literatura israeliana contemporània. El seu nom ha sonat moltes vegades com a candidat al premi Nobel i ha rebut nombrosos guardons. Conserva la veu crítica i continua defensant el pacifisme. Les històries reals s'escolen sovint als seus llibres, com a Tota una vida, Caigut fora del temps o La vida juga amb mi, publicats en català per Edicions 62, com El preu que paguem (2024), un llibre traduït per Roser Lluch i Oms que comença i s'acaba amb dos articles que parlen de la guerra que ara mateix hi ha entre Israel i Palestina. Grossman respon les preguntes de l'ARA des de Jerusalem. A través de la pantalla expressa la seva tristesa però també la seva resistència a no caure en l'odi.

Abans de tot, com està?

— Sincerament, molt trist. I la majoria dels meus amics se senten igual. No estic enfadat, ni enrabiat. Només trist perquè hem perdut l’oportunitat de viure una vida normal, de tenir una llar. El problema més gran sempre ha estat l’ocupació i no l’hem pogut resoldre. Amb el brutal atac de Hamàs hem tornat dècades enrere. L’atac de Hamàs ens ha mostrat com som de fràgils i que hem de viure sempre amb l’espasa a la mà. Volíem ser com Atenes, la creativa, intel·lectual i filosòfica Atenes, i ens hem trobat vivint la vida d’Esparta. I és molt dolorós. 

Ja són quasi vuit mesos de guerra i sembla que res la pot aturar. Poc després de l'ordre del Tribunal Internacional de Justícia d'aturar els atacs, Hamàs va llançar coets contra Tel-Aviv i els míssils israelians van atacar el camp de refugiats de Rafah i van deixar desenes de morts.

— Ara és difícil pensar que aquest conflicte es podrà resoldre. Però hi ha hagut altres guerres i totes han tingut un final. Aquí és complicat perquè pertanyem a religions diferents. Potser la resposta és que no em puc permetre el luxe de caure en la desesperació. Vull continuar vivint aquí, és el meu país. No importa tots els errors que cometi Israel, seguirà sent el meu país, el dels meus fills i el dels meus nets. Potser si alguns països es posen d’acord es podrà aturar. Si negociem, hi haurà una oportunitat, encara que sigui petita, perquè sempre hi haurà grups extremistes, en un i en l’altre bàndol, que ho intentaran tot per destruir una pau que serà fràgil. Si no ho intentem ens acabarem destruint l’un a l’altre. 

El conflicte fa dècades que dura. Vostè parla de com els fills estan condemnats a viure amb l’espasa o a morir per la causa. Quines són les conseqüències de viure amb aquesta tensió durant generacions?

— Sí, Israel es va crear fa 76 anys, però els conflictes van començar abans que existís. Són potser 120 anys de conflictes. És engegar la ràdio o la televisió cada dia i sentir els noms dels soldats morts i el nombre de palestins que han mort. I veus com la por es menja els teus fills; des de ben petits es tornen desconfiats i no poden fer el que fan els infants que viuen en altres llocs. És molt més que això. És créixer en un país que et fa ser estret de mires. Sempre has d’estar atent per no caure en el parany dels prejudicis, de deshumanitzar el teu enemic. El llenguatge de la guerra i de l’odi penetra pertot arreu. No vull odiar, no vull ser odiat. No vull dominar els altres. I em trobo vivint, des que vaig néixer, en aquesta catàstrofe. I és una pena, perquè Israel podria oferir moltes coses. Hi ha un gran talent. No tot és culpa nostra, l’odi també ve dels països àrabs. Israel va ser creat per ser la llar dels jueus, una llar política, emocional. Una de les definicions de ser jueu és la d’algú que mai s’ha pogut sentir a casa enlloc. Fins i tot en els països més empàtics i més hospitalaris, sempre hem hagut d'estar a l’expectativa d’algun atac. Jo esperava, molts esperàvem, que Israel fos la nostra llar, on podríem estar segurs i tranquils. Per què no? Per què no podem desitjar i perseguir la nostra felicitat? Tenim el dret a una llar on existir i no només sobreviure esperant la següent catàstrofe. Ara tot és molt fràgil. Ens ataquen i ataquem. L’economia, les escoles, el sistema judicial... tot s'ha col·lapsat. Els grups religiosos radicals tenen cada dia més força. És un malson. Aquest país es va crear del no res i vam aconseguir moltes coses, i ara estem atrapats en aquest cercle viciós de violència. 

Al llibre parla de la responsabilitat de Benjamin Netanyahu, un lideratge que defineix com a corrupte, i dels assentaments il·legals. 

— La situació és complexa, no ho pots simplificar responsabilitzant un home. Netanyahu té seguidors perquè té un gran poder d’influència, és un geni de la manipulació. Sempre dic que Maquiavel hauria hagut de rebre lliçons de Netanyahu. Però crec que els assentaments tenen gran part de responsabilitat. Van ser construïts en llocs que han fet inviable qualsevol acord de pau amb els palestins. S’han construït tants assentaments que ara és pràcticament impossible desfer-los. El 1967 van ser els països àrabs els que ens van atacar, però després a Israel li va començar a agradar tenir la mà alçada, dominar, posar les normes, controlar els punts de pas entre Cisjordània i Jordània. És molt temptador, pensar que tens la força de la teva banda. Els palestins que durant dècades havien col·laborat obedientment es van començar a rebel·lar i va arribar la primera Intifada. I després la segona. I els atacs terroristes. I les bombes suïcides. Ara és difícil dir de qui és responsabilitat. Potser alguns de nosaltres no vam cridar prou o no ho vam fer prou alt. Potser no vam fer prou per aturar els assentaments, que ens han condemnat a viure la vida d’un ocupant, i això vol dir estar atrapat. Ser un ocupant et canvia l'ànima.

En un altre punt d'El preu que paguem reflexiona també sobre com Israel ha acabat tenint una percepció il·lusòria de la realitat.

— És la il·lusió de tenir el poder, de dir als altres què han de fer. Portar una pistola et canvia. Vaig fer el servei militar fa anys i sé el que vol dir tenir una arma per defensar-te o amenaçar un altre. Però és il·lusori, perquè no et dona poder, només una gran por fa que portis una arma. Però si hem de parlar de falses percepcions de la realitat, he de posar alguns exemples com els Acords d’Abraham (2020), un acord entre Israel, els Emirats Àrabs Units i els Estats Units. És fantàstic tenir l’acord d’aquests països, però el gran error va ser no tenir en compte els palestins. Ni tan sols van ser convidats perquè no són prou rics. Cap solució és possible sense tenir en compte els palestins. 

I quina és la solució?

— Després de tot el que ha succeït, passaran molts anys abans no puguem confiar els uns amb els altres. Hi ha d’haver una separació, una frontera, potser amb tantes portes com sigui possible. Un sol país és impossible. S’ha de ser un país molt madur per fer-ho, i nosaltres portem dècades d’odi. No podem actuar com a països madurs. 

Admiro la seva resistència. Vostè posa l’exemple d’un soldat que es manifesta cada dia davant la Casa Blanca contra la Guerra del Vietnam. Quan un periodista li diu amb to de mofa que si es pensa que així canviarà el món, el soldat respon que no pretén això sinó que el món no el canviï a ell. 

— No vull odiar, no vull ser venjatiu. Esclar que hi ha moments de tot, perquè quan t’han colpejat tens ganes de tornar el cop. Però crec que si cedeixo hauré perdut. Esclar que la meva opinió és la d’una minoria. Tanmateix, hi ha gent que m’escolta. Crec que és perquè saben que m’estimo aquest lloc i que hi estic compromès. I he pagat un preu molt alt per viure aquí, vaig perdre al meu fill, Uri, durant la guerra del 2006, al Líban. 

Vostè estava escrivint Tota una vida quan va morir l'Uri i va decidir continuar escrivint. Com l’ajuda escriure?

— És la necessitat de donar vida als personatges. De donar-los escalfor, anècdotes, sentit de l’humor, llàgrimes; de treballar totes les capes que tenen. Quan aconsegueixo donar tot això als personatges, m'adono que jo també tinc totes aquestes qualitats. Quan vam tenir la pèrdua del meu fill, vaig veure que puc escollir una línia de l’argument, però també que puc escollir com reaccionar a la vida real. Quan va morir l’Uri només podia escriure 15 minuts cada dia, i després fugia corrents de la taula perquè era massa dolorós. I després vaig escriure estones més llargues. I el plaer d’escriure és que pots ser molts personatges i pots entendre altres punts de vista, fins i tot entendre el teu enemic. I això no vol dir rendir-te a l’enemic ni perdre la teva identitat. És una manera de no estar atrapat, de no ser una víctima de la situació. I, creu-me, com a jueu i com a israelià és una gran lluita no caure en el paper de víctima. 

Quin Israel sorgirà de la guerra?

— Crec que serà un país més de dreta, més agressiu i més racista. I hi haurà més divisió a dins del país. L’odi no només serà contra Hamàs, també estarà entre nosaltres.