El nou llibre de David Grossman (de qui l'any passat es publicà en català Tota una vida , una d'aquelles novel·les que exposen l'ambició d'encapsular no una vida concreta, sinó la vida sencera) és un d'aquells textos que desafien qualsevol tipus de classificació. No és una novel·la, ja que en cap moment hi ha una direcció narrativa ni cap intent de donar forma a uns personatges (tot i l'existència de veus narratives) ni, com he llegit en algun lloc, una obra de teatre, perquè tampoc hi ha cap intent d'escenificació ni de progressió dramàtica, ni és tampoc un text dialogat, perquè el que diuen les veus no es pot considerar un diàleg; més aviat, un successió de monòlegs amb qualque apunt descriptiu per situar mínimament l'acció. Jo crec que si s'ha de cercar un referent al llibre de Grossman seria el del Llibre de Job , amb la seva barreja de lamentació i llibre sapiencial, compost de llargs discursos en què els personatges bussegen a través del llenguatge -i sobre tot dels límits del llenguatge- en quina és i en quina pot arribar a ser la seva relació amb Déu.

La primera veu que trobem al llibre correspon a "El cronista de la ciutat", una mena de figura omniscient que ens acompanya a conèixer les diverses veus que s'entrellaçaran. El primer que trobem és un home que s'aixeca violentament de la taula, entre una dringadissa de ganivets i forquilles, i manifesta davant de la seva dona la seva intenció d'anar "Allà", a un lloc inconcret on pretén buscar el seu fill mort i on fins i tot imagina que podria arribar a parlar-hi. A partir d'aquí s'inicia un diàleg-evocació entre l'home i la dona, en què les paraules pretenen omplir el silenci que obri la desgràcia, un silenci que, naturalment, res no pot omplir: "Perquè en el silenci hi havia / una mena de miracle, / i en el mutisme una mena de secret / en el qual vam ser engolits per ell". A partir d'aquí van apareixent diversos pares i mares que en algun moment de les seves vides varen perdre el seu fill i que ara volen iniciar un pelegrinatge cap allà on pugui ser el fill mort, conscients que en un món on la pena ho engoleix tot, la mera presència es veu gairebé difuminada: "Només sóc / l'ombra de l'ombra / del qui allà camina".

I el dolor, s'ha de dir també, correspon al mateix autor del llibre, David Grossman, que el 2006 va perdre el seu fill, que havia ingressat a l'exèrcit, en una operació al sud del Líban. Pacifista i partidari de la solució dels dos estats en el conflicte àrabo-israelià, l'autor abandona la prosa totalitzadora i realista de Tota una vida , un llibre que va acabar coneixent ja la mort del seu fill. Defugint les certeses de la novel·la s'enfonsa en les vaguetats del que està fora del temps des de la perspectiva de la impotència: "Pel que sembla només / puc comprendre les coses / que estan en el temps".

Però el que podria ser un text angoixant no ho és gràcies a l'actitud celebradora dels caminants, que arrepleguen, diu un d'ells, cada moment de bellesa i gràcia per oferir-la als seus difunts. Grossman, que nega ser una persona freda i racional, es deixa guiar per l'entossudida postura de Job, que el que desitja, en el fons, és veure Déu amb els seus propis ulls, com diu al mateix Creador abans de retractar-se i que li siguin retornats tot els seus bens. Així, Caigut fora del temps es converteix -gràcies a la delicada traducció de Roser Lluch- també en una mena d'expiació i en un acte de fe que no procedeix, sens dubte, de la raó: "És el cervell de l'univers, / és fred, és / glaçat. I ella, / la lamentació, / no ve / pas d'ell".

No recomanaré el llibre de Grossman com una lectura amena, ni simpàtica, ni per passar l'estona. Només la recomanaré a aquell que cregui en el poder reverencial de la paraula, només a aquell que tingui una espurna jueva a les venes i cregui que el Verb pot donar vida a una figura de fang com el Gòlem, o a un fill.