A les novel·les de l'israelià David Grossman –un dels candidats que cada any sonen per al premi Nobel de literatura–, el patiment i el dolor hi són molt presents, heretats en la major part de l'Holocaust del poble jueu durant la Segona Guerra Mundial. "Quan escric sento que l'ús de les paraules adequades i precises és com la cura d'una malaltia", afirmava a Escriure en la foscor, publicat en català el 2010, el mateix any en què va arribar l'ambiciosa novel·la Tota una vida. Una dècada després la narrativa de Grossman, nascut a Jerusalem el 1954, no ha parat de sumar lectors i sobretot prestigi: La vida juga amb mi (Edicions 62/Lumen) arriba quatre anys després de Gran Cabaret, guanyadora del Man Booker International, el guardó que ha consolidat internacionalment autors com la sud-coreana Han Kang, l'hongarès László Krasznahorkai i la polonesa Olga Tokarczuk.

"Si faig un esforç d'abstracció i intento explicar què tenen en comú molts dels meus llibres, diria que l'arbitrarietat de les dictadures i el totalitarisme de la mort hi són sempre presents –recorda des de casa seva–. Col·loco els protagonistes de les novel·les en aquestes situacions complicades i després de l'experiència em transformo. Gràcies a l'efecte de la literatura, els personatges deixen de ser només víctimes". En el cas de La vida juga amb mi, publicada en hebreu el 2019 i traduïda al català per Roser Lluch i Oms, el punt de partida va ser real. "No fa gaires anys va sonar el telèfon de casa i quan el vaig despenjar va sonar una veu de dona que cridava el meu nom d'una manera que pensava que em retrauria alguna cosa –explica–. Era l'Eva Panic, una senyora de personalitat singular i única, que tan aviat criticava ferotgement el govern israelià com es preocupava, de manera empàtica i adorable, per les persones". Grossman es va anar veient amb Panic perquè, rere el seu caràcter poderós, amagava "una vida extrema" que l'escriptor ha esperat uns anys per convertir en novel·la.

Una disjuntiva terrible: trair el marit o la filla

La vida juga amb mi arrenca a la festa del norantè aniversari de la Vera en un kibbutz. Allà, la filla, la Nina, i la neta, la Guili, l'ajudaran a desentrellar el misteri del que la dona va viure abans d'arribar a Israel. "L'Eva Panic era una jueva nascuda a Croàcia que va aconseguir sobreviure a l'Holocaust, però va acabar deportada en un camp de reeducació a l'illa de Goli Otok, durant la Iugoslàvia del mariscal Tito". Abans que això passés, la Vera del llibre –basada en l'Eva real– es va enamorar del Milo. "Per no trair el marit i delatar-lo, tot i que l'home va acabar morint durant l'interrogatori de la policia socialista, l'Eva va anar a parar al temible camp de l'illa, empresonada, i per això podem dir que traeix la filla, que amb sis anys i mig es queda sense pare ni mare". Grossman diu que "un dels centres de la novel·la és com la presonera i les seves companyes aconsegueixen mantenir la dignitat en aquell entorn".

Abans de conèixer Eva Panic, la idea que David Grossman tenia del mariscal Tito era molt diferent de la d'ara. "El tenia per un dels grans herois de la Segona Guerra Mundial –reconeix–. Era un socialista amb singularitats, no tan dur com els soviètics. Quan vaig saber de l'existència de les illes del càstig vaig canviar d'opinió. Deien que la presó de Goli Otok era pitjor que Auschwitz. En un camp de concentració alemany sabies qui eren les víctimes i qui eren els botxins. A Goli Otok no, tothom era enemic de tothom". Amb aquest material tan desesperançador, Grossman aixeca una novel·la que bascula entre el dolor i l'esperança. "Per què els hauríem de separar? –es demana–. Els records poden arribar a ser insuportables, però fa que les vides siguin importants. És en aquests punts de dolor, d'incertesa i de dubte on vull arribar i a partir dels quals treballo, encara que sigui complex i delicat, i que quedi desprotegit com a autor".

A la novel·la, la relació maternofilial queda ferida de mort des de la revelació del passat de l'àvia protagonista. ¿Serà possible la reconciliació entre la Vera i la Nina, durant la festa d'aniversari? "Sempre escric sobre persones que han patit traumes o grans pèrdues –diu l'escriptor–. Tothom que ha patit una ferida profunda divideix la seva vida en dues meitats, la d'abans del trauma i la de després. És important aconseguir moure'ns del lloc on aquesta pèrdua ens ha deixat fixats. Això fa que la ferida sigui més suportable". Grossman parla per experiència pròpia: el 2006 va perdre el seu fill Uri, de 20 anys, durant una maniobra militar al Líban, pocs dies després de pronunciar-se públicament en contra de les hostilitats israelianes. Aquesta tragèdia íntima va permetre que Grossman acabés Tota una vida, una de les seves novel·les més dures, i també una de les més estimades.