BarcelonaPedro Olalla ha escrit el seu últim llibre, Palabras del Egeo. El mar, la lengua griega y los albores de la civilización (Acantilado), des d’un lloc idíl·lic: una illa enmig de l’Egeu, de muntanyes escarpades i cales cristal·lines. Espera l’arribada del seu fill i, mentre no arriba, li explica per què és important conèixer l’origen de la civilització grega o el significat de les paraules. Escriptor, hel·lenista, professor, traductor i cineasta, Olalla fa trenta anys que viu a Grècia, una terra que com més coneix més el fascina. Reivindica les herències de l’Egeu per reflexionar sobre el present i el futur. Desgrana diferents troballes que fan replantejar on i com comença realment la civilització grega, un poble que va construir naus abans que cases. Les ganes de conèixer l’entorn van fer que viatgessin per les aigües del Mediterrani, l’Índic i l’Atlàntic fins a arribar a les costes de Groenlàndia.

Teníem un relat versemblant de com i quan havia començat la civilització grega però al seu llibre el desmunta.

— El relat històric és una creació en constant desenvolupament i ha de ser revisat. L’avantatge del nostre temps és que ens dona eines noves que ens permeten trobar noves evidències i, curiosament, aquestes evidències ens acosten més al relat que els antics tenien i que van deixar plasmat en ritus, mites i altres testimonis. Fins fa poc ens podia semblar que pertanyien al món de la fantasia i que no reflectien la realitat. Els llocs sobre els quals escriuen Plutarc, per exemple el mar de Crono (avui el mar de Labrador, a l’extrem sud del qual hi ha Terranova), i Homer eren més reals del que pensem.

Explica, per exemple, la troballa de les tauletes de Cnossos, la ciutat més important de Creta, durant la civilització minoica, amb una escriptura de cinc-cents anys abans d’Homer, o la troballa al mar del Nord de ceràmica grega de l’edat del bronze. ¿La gènesi d’aquesta civilització es remuntaria al mesolític?

— Cada vegada hi ha més evidències que permeten rastrejar la gènesi d’aquesta civilització ja des del mesolític. Hi ha documentació sobre navegació i comerç a l’Egeu fa 12.000 anys; primer van construir naus i després cases, potser perquè aquesta necessitat de moure’s i conèixer l’entorn era més important. Ja als primers mil·lennis del neolític van portar l’agricultura, la ramaderia i la ceràmica a l’oest del Mediterrani i a les terres interiors d’Europa. Fa uns 8.500 anys es van internar al nord dels Balcans i fa sis mil anys van arribar a Anglaterra i es van barrejar amb les tribus locals. Cada vegada hi ha més indicis que és una civilització que es va estendre en totes direccions, com les ones d'una pedra que cau al mar.

Al llibre explica com percebien ells el seu llenguatge i com l’explicaven. Creu que hem anat buidant les paraules del seu significat.

— La mateixa paraula etimologia vol dir, en grec antic, veritat, la veritat que hi ha dins la paraula. La llengua grega és significativa, sempre hi ha una relació entre significat i significant. Altres llengües, en canvi, designen un objecte per costum. El veritable problema, però, no és que estiguem perdent la consciència etimològica sinó el valor real dels conceptes.

Què vol dir?

Ciutadania, democràcia, política, educació... són conceptes que s’estan convertint en closques buides o s’estan allunyant perillosament de la seva etimologia original. Què és la política sinó l’art d’organitzar la polis, sent la polis els ciutadans que tenen la capacitat i la potestat de governar i de jutjar? ¿O el ciutadà és simplement algú a qui una elit li atorga, com si fos una gràcia, uns drets? Una elit, d’altra banda, que tan sols preveu la participació dels ciutadans per avalar una sèrie de prebendes o estratègies que ha definit prèviament. Anem buidant del seu sentit original paraules com demagògia i democràcia i correm el risc que ens imposin el feixisme en nom de la democràcia. Sota els conceptes de democràcia, educació, nació o llibertat s’hi pot encabir qualsevol cosa i és important revisar aquests conceptes en el sentit semàntic, històric i deontològic.

Com a ciutadans som més passius que els qui van ser ciutadans de l’Antiga Grècia?

— Els ciutadans grecs pagaven un tribut en implicació i esforç per governar-se a si mateixos, per ser autors de les seves lleis. La democràcia no és únicament participativa, sinó l’únic sistema que exigeix aquesta participació. La nostra participació és més limitada, som més ciutadans a la romana, en el sentit de depositaris o beneficiaris d’un estatus de ciutadania que ens permet tenir certs privilegis però no tenim la potestat de legislar i jutjar. Ara anomenem democràcia a quasi tots els sistemes amb què es governa a tots els països del món. Consisteix a votar un partit estructurat jeràrquicament que fa promeses que no està obligat a complir i està mediatitzada pels poders fàctics, que blinden la seva presència en l’escena política a través de mecanismes que deixen fora les forces minoritàries. S’escullen polítics que no poden ser destituïts del seu càrrec amb una nova votació. És pràcticament un xec en blanc, és una forma de legitimar els interessos de determinades oligarquies a través d’un sistema de vots. No és un sistema participatiu que garanteixi una experiència política real i una autoria en la concepció de les lleis.

Vostè descriu la civilització grega com a idealista.

— Sovint parlem de l’idealisme com si existís tan sols en el món de les idees i com si no tingués correspondència amb la realitat. El cert, però, és que l’home ha estat i ha arribat a ser el que és perquè ha estat capaç d'assenyalar uns fins, d’actuar guiat per aquests fins. S’ha de ser capaç d’imaginar aquests fins. És necessari, si es vol ser millor. Potser una de les coses més inspiradores de la cultura grega és aquesta obertura, aquest replantejament del que existeix amb l'objectiu d'una solució millor. Aquest ha estat un dels grans motors de la civilització grega. En comptes de "Si no ho veig no m’ho crec", a mi m’agrada la formulació contrària: "Si no m'ho crec no ho veig".