JORDI NOPCA
Barcelona
Carlos Zanón

“Ens busquem problemes per saber qui som”

Des que va deixar de fer d’advocat per dedicar-se només a la literatura –com a autor i com a crític– s’ha convertit en un dels novel·listes barcelonins de referència. Ara publica ‘Taxi’, però prepara el retorn de Carvalho i és el nou comissari del festival BCNegra

“Ens busquem problemes per saber qui som” / PERE TORDERA Zoom

Diu que quan comença una novel·la encara no sap de què anirà, però que alhora la té tota sencera al cap. En el cas de Taxi (Salamandra, 2017), Carlos Zanón volia que fos un llibre eclèctic, disposat a perdre’s en les nombroses històries que planteja. Està encapçalat per unes paraules de John Donne, poeta que va ser coetani de Shakespeare i que va escriure versos xops de metafísica. El dístic que obre el llibre, “Pues busco equivocarme cada vez que deseo, / si logro así saber lo que quiero tener ”, resumeix l’angoixa vital del protagonista, Sandino, un taxista malenconiós i insegur que vagareja per Barcelona durant una setmana d’octubre del 2016, incapaç d’enfrontar-se amb la seva dona i mirant d’ajudar una amiga que s’ha ficat en un embolic.

Juan Marsé ha dit en nombroses ocasions que la seva adopció va ser tancada en un taxi. Sergi Pàmies explicava a la dècada dels 90 que Barcelona era una de les úniques ciutats del món on podies trobar una novel·la abandonada al seient de darrere d’un taxi. A la teva novel·la al taxi no només s’hi troben objectes de valor, sinó que és el modus vivendi del personatge principal.

El taxi és com una màquina del temps i de l’espai, un territori fora de la llei. Lliure. En un taxi qualsevol pot mentir impunement, però també sincerar-se, perquè mai més tornarà a coincidir amb aquell conductor. La gent s’hi oblida coses o les deixa expressament. Jo soc fill de taxista i a casa mai vam haver de comprar cap paraigües. Quan vaig començar a escriure no tenia al cap ni Pàmies ni Marsé, però en el cas de Marsé em fa gràcia que la ficció va acabar explicant una veritat que no és la real. El que li va passar de debò no va ser tan potent com el relat que en va treure.

Era un homenatge al teu pare?

No. Gràcies a ell sabia com funcionava la feina i m’havia permès reflexionar sobre el caràcter solitari de l’ofici, i de com un taxista es passa tota la jornada laboral ficat a dins del seu coco. Una de les coses dures de ser taxista és que t’és igual anar a un lloc o a un altre: no depèn de tu, sinó dels clients, i aquesta rutina, que és una sorpresa -o viceversa-, em semblava interessant.

Sandino deambula pels carrers de Barcelona, i aquests trajectes erràtics són una metàfora de la seva pròpia vida.

Hi ha una història que m’ha atret molt des de sempre, i és la del retorn a casa. Per què ens interessen tant la sèrie Mad Men, La dolce vita, de Fellini, Corre, conill, de John Updike, i El nedador, de John Cheever? Perquè són variants de l’Odissea d’Homer. Molts d’aquests personatges volen tornar a casa, però realment no saben on és casa seva. Ulisses sí que tenia clar que havia d’arribar a Ítaca, i combinava la curiositat amb la nostàlgia. La pregunta que em faig al llibre és: què passa, si no saps on has de tornar?

Sandino necessita totes aquestes dones amb qui comparteix històries sexuals o sentimentals, al marge del matrimoni amb Lola, i alhora les arrossega com si fossin cadenes.

A aquestes cadenes de les dones s’hi sumen les de la família i la lleialtat als amics. Són part del seu equilibri però li impedeixen escapar. Ell ho necessita tot perquè mai no ha trobat res prou important per triar.

Hi ha un fragment del llibre on llegim: “ Enamorarse es que te hieran en medio de la batalla, caerte del caballo y saber que estás perdido ”.

Quan t’enamores d’algú t’hi entregues completament. Pot ser que l’altra persona et correspongui, però si no et fa cas et tornes boig perseguint-la. Tant si triomfes com si fracasses, enamorar-te és saber que estàs perdut, perquè depens de l’altre. Sandino s’entrega fins als seus límits, però no és prou fort. Té bulímia emocional: menjar tota l’estona li impedeix assaborir el que li agrada.

El nom del personatge crida l’atenció. És un homenatge al disc Sandinista de The Clash. De fet, cada capítol de la novel·la porta per títol una de les cançons del disc.

Quan va sortir el disc el 1980, The Clash deien que el temps els donaria la raó i que Sandinista seria recordat com el seu millor disc. Jo penso que la seva obra mestra és London calling, però Sandino defensa Sandinista, encara que sàpiga que està equivocat. En aquest sentit, el personatge és quixotesc com Barcelona, una ciutat que creu amb obstinació encara que s’equivoqui, com hem vist fa poc.

L’acció transcorre l’octubre de l’any passat, i els comentaris sobre la situació política i social apareixen de tant en tant, sobretot a partir dels diàlegs amb alguns clients.

Pots estar d’acord amb el que diuen o no, però en cap moment el narrador jutja les seves conviccions. En els meus llibres no hi ha ni bons ni dolents. Explico els fets des d’un punt de vista que no és moral. Tothom és capaç de fer determinades coses segons les circumstàncies que li toquin. Com a novel·lista he de dir que el que m’espanta és aquest món de trinxeres que estem vivint ara.

Els teus personatges acostumen a dubtar molt, no només de l’entorn sinó, sobretot, d’ells mateixos.

La gent que ens ordenem cap enfora acostumem a estar bastant desordenats per dins. Som una mica com els herois romàntics de Shelley. Veiem que comença una tempesta i, en comptes de tancar-nos a casa, agafem una barca sense saber navegar i acabem ofegant-nos. Passa el mateix amb les dones: quan en trobem una de perillosa ens en podem enamorar fàcilment. Ens busquem problemes per saber qui som.