BarcelonaEl professor i assagista italià Nuccio Ordine (Diamante, 1958) ha dedicat bona part de la vida a transmetre la importància de la literatura i les humanitats: ho ha fet des de les aules universitàries –ha ensenyat a Calàbria, París, Londres i Yale–, dirigint col·leccions de clàssics literaris en diversos països i, sobretot, a partir de l'èxit internacional de La utilitat de l'inútil (Quaderns Crema, 2013), que s'ha traduït a 24 llengües. A Els homes no són illes (Quaderns Crema, 2022; amb traducció de Jordi Bayod Brau) s'ha decidit a connectar amb el present una cinquantena de joies literàries, des de la Metafísica d'Aristòtil a Les ones, de Virginia Woolf, passant per El rei Lear de Shakespeare, els Assaigs de Montaigne i la poesia d'Emily Dickinson. Hi recorda, amb vocació divulgativa, el valor de l'amistat, la contemplació i l'esforç i adverteix del creixent egoisme i mercantilització de la nostra societat.

Una dècada després de publicar La utilitat de l'inútil, ¿les humanitats continuen igual d'amenaçades?

— El món digital és un perill enorme per a les humanitats. Està en marxa un procés paradoxal. És molt positiu, per exemple, que es puguin digitalitzar manuscrits antics perquè, d'aquesta manera, es posen a l'abast milers de textos als estudiosos. El problema és que, en paral·lel a aquesta feina, a la universitat es deixa d'ensenyar llengües com el llatí, el grec i el sànscrit i es marginen la paleografia o la filologia. Tot aquest patrimoni digitalitzat no servirà de res, d'aquí uns anys, perquè no el podrà llegir ni estudiar ningú.

Per què passa, això?

— L'objectiu final és fer guanyar diners a les empreses que es dediquen als sistemes de digitalització. Ens trobem en un moment en què el desinterès pel passat és cada vegada més gran. Hem oblidat la importància de la memòria.

Al seu últim llibre, Els homes no són illes, explica que ens fixem massa en les xifres i les dades estadístiques.

— La lògica empresarial s'ha apoderat de gairebé totes les esferes de la vida. Sembla que tot es pugui mesurar i pesar, però això és mentida. Les relacions humanes no es poden reduir a xifres.

Aborda, també, el perill de voler ser massa ràpids.

— El valor principal de la nostra societat és la rapidesa. Per estudiar, per relacionar-nos amb els altres i gaudir de la vida, la lentitud és més important. Creiem que el temps és útil si l'invertim en guanyar diners. Quan llegeixes, escoltes música o mires un quadre no estàs perdent el temps, sinó que aconsegueixes que el teu temps sigui més humà.

En relació al present, el filòsof Byung-Chul Han parla de l'autoexplotació i de la fatiga perpètua que provoca.

— Sovint ens sentim com màquines que van d'una banda a l'altra, fent moltes coses –i malament–, sense temps d'aturar-nos a mirar i pensar. Un dels problemes de la nostra societat és que hem oblidat el que jo en dic la mirada Kavafis. En el seu poema sobre Ítaca afirma que el més important no és arribar a l'illa, sinó el viatge que t'hi acaba portant. A les universitats fan creure als alumnes que cal estudiar per tenir un títol i, d'aquesta manera, guanyar més diners al mercat laboral. L'Ítaca d'un estudiant no és un salari alt, sinó el camí que recorre a la universitat amb els amics i professors.

Però tothom necessita guanyar-se la vida. Fins i tot els professors, que cada vegada estan més mal pagats.

— La situació és greu. Fa cinquanta anys, en un petit poble de Calàbria com el que jo vaig créixer, els professors tenien un paper d'autoritat i dignitat notables. Això passava en molts altres llocs, per això cito la carta que Albert Camus va escriure al seu mestre, Albert Germain, poc després de rebre el premi Nobel de literatura. Camus li donava les gràcies perquè, gràcies a tot el que li havia ensenyat, li havia canviat la vida. Ara això ja no és així. Però la dignitat no té a veure amb els diners que tenim al banc, sinó amb la cultura.

¿Som a temps de revertir aquesta tendència en l'ensenyament?

— Soc optimista perquè sé que hi ha una resistència. Encara hi ha professors i famílies que defensen la importància de l'educació cultural dels joves. Cal evitar la destrucció de l'escola i la universitat públiques. Europa té una llarga tradició de formar els estudiants com a ciutadans cultes. Hem d'evitar el sistema anglosaxó, que creu que com més diners paguis millor ensenyament rebràs. El pressupost de Harvard equival al del 50% de les universitats públiques italianes. A Harvard hi estudien 20.000 alumnes. A Itàlia són un milió.

N'hi ha que pensen que oferir més recursos tecnològics als alumnes equival a un ensenyament millor.

— No és així. A Itàlia s'invertiran quatre bilions dels fons europeus que han d'arribar en la digitalització dels centres educatius. Si això no va acompanyat de professors ben preparats que sàpiguen com fer servir aquests recursos, no servirà de res. Els bons professors et poden canviar la vida: una freda pantalla, no. I això s'ha vist amb les classes virtuals durant la pandèmia. Quan no es podia anar a classe s'havien de fer així per força, però aquest model no ha tingut gaires bons resultats. La virtualitat no crea una empatia autèntica entre professors i estudiants. La cultura i el coneixement es comparteixen en una comunitat viva i presencial.

Al llibre alerta també dels perills de l'egoisme.

— Ara es vol formar joves emprenedors egoistes que només aspiren a l'èxit. Giordano Bruno deia que, en una carrera, el més important no era arribar el primer, sinó córrer amb dignitat. A vegades, per guanyar la cursa podem posar en pràctica una ètica no sana, o fins i tot actuem de forma corrupta. Potser guanyarem molts diners durant una temporada, però quan es descobreixi la nostra trampa els acabarem perdent de cop.

Recorda unes paraules del poeta John Donne: "Cap home és una illa, complet en si mateix; tot home és un bocí del continent, una part de l'oceà".

— Un dels deures de la cultura és fer-nos entendre que no som illes. Si només pensem en nosaltres mateixos, la idea d'humanitat que creem és miserable. A l'altre extrem hi ha Sèneca, que diu que només les coses que podem fer pels altres tenen un sentit en les nostres vides.

L'egoisme fa que, actualment, un 1% de la població controli el 82% de la riquesa mundial.

— Vivim en un món cada vegada més desigual, injust i immoral.

El nostre és un món on l'extrema dreta guanya eleccions, com ha passat recentment a Itàlia.

— Tots aquests líders, es diguin Trump, Orban o Bolsonaro, criden el mateix eslògan. America first. La France d'abord. Prima gli italiani. Es deixen guiar per un fals nacionalisme, fan creure als electors que el perill són els estrangers.

Vostè diu que fomenten una guerra de pobres contra pobres. A una banda hi ha "els qui han pagat i paguen durament aquests anys de crisi". A l'altra, "els migrants que busquen desesperadament un futur en els països més rics".

Enfronten les classes menys benestants entre elles, quan en realitat un dels grans problemes és el de l'evasió fiscal. Les multinacionals del món digital són, ara per ara, un poder econòmic enorme i poden determinar el nostre futur, però no paguen impostos. D'aquí dos anys hauran de pagar, segons una nova llei de la Unió Europea, un 15%. Jo, com a professor, estic obligat a tributar el 45%.