BarcelonaLa utilitat de l'inútil (Quaderns Crema / Acantilado) s'afegeix a una llista d'assajos que, recentment, han reclamat la importància dels estudis d'humanitats. Hi ha des de Martha C. Nussbaum fins a George Steiner, Marc Fumaroli i Jordi Llovet. Vostè explica que l'utilitarisme de la societat contemporània no només amenaça les lletres, sinó també la ciència.

L'aportació de Nussbaum és molt important, però es pot prestar a una crítica maliciosa: ella creu que només els sabers humanístics poden salvar la dimensió humana de la humanitat. La recerca científica de base també és fonamental. Per aquest motiu, a més de comentar-ho al meu text he volgut incloure-hi un assaig que Abraham Flexner va publicar el 1939. El nord-americà reflexionava sobre la importància de l'inútil a l'hora d'aconseguir grans avenços. Marconi, per exemple, no hauria inventat la ràdio sense haver comptat amb les investigacions de Maxwell i Hertz, fetes simplement per ampliar el coneixement teòric sobre els camps electromagnètics. El problema que les facultats de ciència tenen actualment és que han de trobar diners per als seus projectes, i tot sovint han d'acudir a empreses privades, però les empreses privades no paguen la recerca pura, sinó la que vol obtenir uns resultats que tinguin efectes en el mercat.

Un dels filòsofs que defensa l'utilitarisme és l'empirista i liberal John Locke. "¿Per quina raó ensenyar les llengües clàssiques en un món on ja no es parlen i, sobretot, no ajuden a trobar feina?", llegim a La utilitat de l'inútil.

L'exemple més antic que dono és aquell en què un alumne d'Euclides, després que el mestre li hagués explicat un primer teorema, li va dir: "Quin guany obtindré amb això?" El matemàtic va cridar un esclau i li va ordenar que oferís una moneda a l'estudiant, perquè necessitava treure algun benefici del que aprenia. Fa molts anys que es parla de l'utilitarisme, però ha estat últimament que aquesta lògica ha proliferat més, i ha afectat fins i tot els afectes i les relacions humanes.

Vostè denuncia que aquest utilitarisme tingui tant de protagonisme a les escoles i a les universitats.

No s'ha d'estudiar per aconseguir un títol, sinó per ser millor. Avui les universitats estan capitanejades per mànagers que s'han de preocupar pels pressupostos i no per educar ciutadans conscients i amb sentit crític. L'escola i la universitat haurien de formar heretges. Per a mi l'heretge és aquell que diu no a l'ortodòxia. Un bon estudiant tindrà armes per replicar el conformisme i els valors banals que hi ha a la societat. No pot ser que els professors hagin de passar la jornada laboral resolent tràmits burocràtics, reunint-se o preparant dossiers.

Max Scheler diu -citant Goethe- que "com més profund i més complet hagi de ser el coneixement, tant més intens, fort i viu haurà de ser l'amor, o més aviat la passió". S'aprèn allò que s'estima.

Aquest amor desinteressat funciona. Ho he comprovat en la meva experiència com a professor. Hem malgastat tant de temps ensenyant a ensenyar... Per ser un bon professor calen dues condicions: conèixer de primera mà el que expliques -això no vol dir els manuals, sinó els textos directes- i estimar la matèria que ensenyes. A Itàlia el drama de l'ensenyament és que tenim professors molt mal pagats i en situació precària, no només quan són joves, sinó quan tenen 40 o 50 anys. Aquest és un dels elements que fa que la passió es perdi. D'altra banda, la frase de Goethe és il·luminadora perquè, encara ara, la trobada amb bons professors et pot canviar la vida. Vaig néixer en un poble de Calàbria, Diamante, on no teníem ni biblioteques ni llibreries, però gràcies al que em van ensenyar vaig començar a llegir, vaig anar a la universitat i ara sóc professor. És per raons com aquesta que no sóc pessimista. Així i tot, crec que vivim un moment difícil per a l'educació, la cultura, l'art i la música.

Al llibre fa referència a Eugène Ionesco, que diu: "La poesia, la necessitat d'imaginar, de crear, és tan fonamental com la de respirar". No podem tenir una vida plena sense l'experiència artística.

Aquestes paraules de Ionesco són reveladores. I també un discurs de David Foster Wallace en què parla de la trobada d'un peix vell amb dos de joves. Els diu: "Què és l'aigua?" I ells continuen avançant, sense donar-hi importància, fins que un finalment pregunta a l'altre peix jove: "Què és l'aigua?" Els peixos no poden viure si no és en un mitjà aquàtic. A nosaltres ens passaria el mateix si ens quedéssim sense música, poesia i literatura. Si fem del guany l'únic ideal de la societat, la cultura desapareixerà i l'esperit es convertirà en un desert.

Tocqueville deia que ens quedaríem amb "les belleses fàcils".

Exactament! Només buscaríem allò que no requerís un esforç i que es pogués llegir mentre es fan altres coses. És el cas dels bestsellers.

Però el seu llibre ja és un bestseller a Itàlia. Gairebé 40.000 exemplars venuts en dos mesos.

De tant en tant es dóna encara alguna petita excepció. Tinc la impressió que el meu llibre ha tocat el cor de molts lectors. He rebut tantes cartes d'estudiants, joves músics i escriptors que acaben de debutar... I tots em diuen que necessitaven que algú recordés que allò que fan no és inútil, sinó important.